sábado, 14 de enero de 2017

.......... hasta 2012

CRONICA EXCURSIO GARBI SANT   ESPERIT DEL 28-12-2012

 A les 9 del matí l'equip A és depositat al principi de l'etapa pel conductor de l'autobús, Juan José (Per cert, que bé conduïx) per a iniciar l'aventura de pujada al 'Garbí per la Canal'.
L'equip B inicia la caminada un poc més tard.
Els assistents de hui som 42:Agustín Munilla, Amparo Aparisi, Angel L. Pividal, Antonio Giner, Antonio Jimenez, Daniel Fernandez, Elena Fernandez, Enrique Bisbal,  Eugenio Cardona, Federico Guixeres, su esposa Carmen, Teresa Guixeres, María Guixeres, Fernando Aparisi, Francisco Burgos, Javier Oltra, Jesús Martí-Belda, Jesús Silvestre, José Casinos, José Galera, José Manzanares, José Mª. Gonzalez-Rothwos, José Mª. Osca, José Ramón Gimeno, José Mª. Gonzalez-Rothwos, José Mª. Osca, José Ramón Gimeno, Juan Crespo, Juan M. Rel,  Miguel Garcia, Julio Gonzalez, Julio Ponce, Leopoldo Oltra, Manuel Bermejo, Miguel Garcia, Onofre Valldecabres, Paco Borrego, Pascual Belenguer, Rafael Alcayne,  Rogelio Domingo, Vicente Andreu, Vicente Capilla, Mariano Aguilar, Sento Aguilar y Pepe Torondel.
Destaquem que este club sí que compra, no com altres, havent-se incorporat 4 nous fitxatges que han baixat notablement l'edat mitjana de la plantilla, ens referim a Elena Fernández, Teresa Guixeres, María Guixeres i José Galera.
La temperatura és fresqueta amb una lleugera brisa durant els exercicis d'estirada. Transcorreguts 100 metres de pujada comencem a llevar-nos caçadores i prendes d'abric quedant-se diversos components en camiseta de mànega curta. La temperatura durant la resta de l'excursió ha sigut increïblement bona, tractant-se del mes de Desembre.
El primer quilometre és de pujada moderada rodejats de pins, la qual cosa fa que l'equip es vaig confiar, fins que arribem a l'inici del tram de les cadenes sobre les 9:45 on es produïx un intens debat sobre la conveniència d'esmorzar ja o després de de la pujada. Finalment, El Millor Guia del Món Mundial, sotmet la qüestió a votació aprovant-se per majoria l'opció de l'esmorzar dalt del Garbí.
Procedim a pujar les pedres convertides en escalons, alguns de quasi dos metres, ajudats per les cadenes i els companys més àgils que donen la mà els altres. Quan ja créiem que ho havíem vist tot, arribem a un estret passadís entre dos pedres, on acatxats, sense motxilla i amagant el budell aconseguim passar-ho tots.
Sobre les 10:45 coronem l'últim pic i procedim a degustar l'esmorzar que ens havíem guanyat. Hui si que hi ha hagut tortada que ha portat Amparo per a acompanyar al café.
Després, ens desplacem al mirador siti a 200 metres des d'on observem El Port de Sagunt, La platja de Canet, Albalat dels Tarongers, Segart, Sierra Espadà, L'Albufera, El Montgó, El Desert dels Palmes,... Les vistes són extraordinàries pel fet que el dia és solejat i sense núvols.
Iniciem el viatge de volta amb renovades forces i pensant que el pitjor ja estava fet. Després d'alguns dubtes en encreuaments sense senyalitzar arribem a 'La Pedrera' camí que ningú s'atrevix a prendre. Continuem per la senda on alguns trams de baixada calia fer-los esquiant i agafats de les mates de romer, garrofera, o el que podíem, sense descartar també lliscar com els xiquets en els tobogans. Hi ha un grup que diu que ha baixat 'fent eses' sense cap dificultat. No és missió d'este humil cronista valorar la veracitat d'esta afirmació.
Abans de les 2 arribem a Segart i procedim a assaborir la cervesa fresqueta que en règim de 'self service' ens prenem en el bar de la plaça.
La ruta del grup 'B' ha sigut circular, es desenrotlla quasi tota per pista forestal; des de l'eixida s'inicia al poc un pendent suau però continuada.
A les 10h. 15' parem per a prendre l'entrepà i la resta de complements, ben regats per tres botelles de vi de reserva de la Rioja. El gaudi va ser major perquè teníem una visió panoràmica de tot el 'Camp de Morvedre' i amb el Castillo romà de Sagunt als nostres peus.
Continuem la ruta també amb pendent suau i arribem a les antenes de la cima del Picajo, prosseguint la senda fins a la 'Creu', i des d'este punt hi ha una visió panoràmica meravellosa: Pel Nord fins a Almenara i pel Sud tot el Golf de València, l'Albufera i fins al Montgó, però la visió no era nítida perquè hi havia una espècie de boirina o fum de la crema de la palla de l'arròs.

Després prosseguim de baixada contínua cap a Sant Esperit, amb una xicoteta pujada en l'últim terç; emprem 3h. 50' entre caminar i tres parades per a agrupar-nos i beure aigua, l'estimació és d'haver recorregut uns 14 km.
Esperem que els companys que no han pogut vindre per malaltia /obligaciones,... es posen prompte bé.
En la sobretaula del menjar s'inicien els debats, a saber:
1.-¿Por què servixen Whisky per a la pinya només a la taula presidencial?
2.-El Sr. Conesa elaborarà un full Excel per a portar control dels quilòmetres recorreguts per cada un i atorgar diplomes en la festa de fi de curs. El becari Casinos superarà la prova?
3.-Demóstenes (Rogelio) Prend la paraula per a manifestar públicament el sentir generalitzat de que volem un muntó al MILLOR PRESIDENT DEL MÓN MUNDIAL. El president respon que ell també ens vol ¿Hi haurà un poc més bonic que un amor correspost?
4.-Vicente Andreu oferix assessorament altruista per a constituir una Associació, encara que l'Equip A vol constituir-se en 'Colla Autònoma Senderista Independent, Anarquista i Anticapitalista'.
5.-El resultat final dels comptes ha sigut pràcticament nul (El Deu sumava igual que l'Haver) i no hem hagut de estirar el Fons Garantia de Depòsits. Serà Franky un bon auditor de comptes?
6.-Cuando hi haja neu fem una excursió a la Virgen de la Vega per a caminar amb raquetes
Finalment Eugenio Cardona què estava un poc afònic tanca les intervencions com a MEMBRE MES ANTIC DEL CLUB.
Feliç any 2013.
Vicente Capilla.


CRONICA EXCURSION GARBI SANT ESPERIT DEL 28-12-2012

A las 9 de la mañana el equipo A es depositado al principio de la etapa por el conductor del autobús, Juan José (Por cierto, que bien conduce) para iniciar la aventura: Subida al “Garbí por la Canal.
El equipo B inicia la caminata un poco más tarde.
Los asistentes de hoy somos 42: Agustín Munilla, Amparo Aparisi, Angel L. Pividal, Antonio Giner, Antonio Jimenez, Daniel Fernandez, Elena Fernandez, Enrique Bisbal,  Eugenio Cardona, Federico Guixeres, su esposa Carmen, Teresa Guixeres, María Guixeres, Fernando Aparisi, Francisco Burgos, Javier Oltra, Jesús Martí-Belda, Jesús Silvestre, José Casinos, José Galera, José Manzanares, José Mª. Gonzalez-Rothwos, José Mª. Osca, José Ramón Gimeno, Juan Crespo, Juan M. Rel,  Miguel Garcia, Julio Gonzalez, Julio Ponce, Leopoldo Oltra, Manuel Bermejo, Miguel Garcia, Onofre Valldecabres, Paco Borrego, Pascual Belenguer, Rafael Alcayne,  Roglio Domingo, Vicente Andreu, Vicente Capilla, Mariano Aguilar, Sento Aguilar y Pepe Torondel.
 
Destacamos que este club sí que compra, no como otros, habiéndose incorporado 4 nuevos fichajes que han bajado notablemente la edad media de la plantilla, nos referimos a Elena Fernández, Teresa Guixeres, María Guixeres y José Galera.
La temperatura es fresquita con una ligera brisa durante los ejercicios de estiramiento. Transcurridos 100 metros de subida empezamos a quitarnos cazadoras y prendas de abrigo quedándose varios componentes en camiseta de manga corta. La temperatura durante el resto de la excursión ha sido increíblemente buena, tratándose del mes de Diciembre.

El primer kilómetro es de subida moderada rodeados de pinos, lo que hace que el equipo se confié, hasta que llegamos al inicio del tramo de las cadenas sobre las 9:45 donde se produce un intenso debate sobre la conveniencia de almorzar ya o después de de la subida. Finalmente Rogelio, El Mejor Guía del Mundo Mundial, somete la cuestión a votación aprobándose por mayoría la opción del almorzar arriba del Garbí.
Procedemos a subir las piedras convertidas en escalones, algunos de casi dos metros, ayudados por las cadenas y los compañeros más agiles que dan la mano los demás. Cuando ya creíamos que lo habíamos visto todo, llegamos a un estrecho pasadizo entre dos piedras, donde agachados, sin mochila y escondiendo la tripa conseguimos pasarlo todos.
Sobre las 10:45 coronamos el último pico y procedemos a degustar el almuerzo que nos habíamos ganado. Hoy si que ha habido tarta que ha traído Amparo para acompañar al café.
Después, nos desplazamos al mirador sito a 200 metros desde donde observamos El Puerto de Sagunto, La playa de Canet, Albalat dels Taronchers, Segart, Sierra Espadán, La Albufera, El Montgó, El Desert de les Palmes,…  Las vistas son extraordinarias debido a que el  día es soleado y sin nubes.
Iniciamos el viaje de vuelta con renovadas fuerzas y pensando que lo peor ya estaba hecho.  Tras algunas dudas en cruces sin señalizar llegamos a “La Pedrera” camino que nadie se atreve a tomar. Continuamos por la senda donde algunos tramos de bajada había que hacerlos esquiando y cogidos de las matas de romero, algarrobo, o lo que podíamos, sin descartar también deslizarnos como los niños en los toboganes.
Hay un grupo que dice que ha bajado “haciendo eses” sin ninguna dificultad. No es misión de este humilde cronista valorar la veracidad de esta afirmación.
Antes de las 2 llegamos a Segart y procedemos a saborear la cerveza fresquita que en régimen de “self service” nos tomamos en el bar de la plaza.
La ruta del grupo "B" ha sido circular, se desarrolla casi toda por pista forestal; desde la salida se inicia al poco una pendiente suave pero continuada.
 A las 10h. 15' paramos para tomar el bocadillo y demás complementos, bien regados por tres botellas de vino de reserva de la Rioja. El goce fue mayor porque teníamos una visión panorámica de todo el "Camp de Morvedre" y con el Castillo romano de Sagunto a nuestros pies.
Continuamos la ruta también con pendiente suave  y llegamos a las antenas de la cumbre del Picayo, prosiguiendo la senda hasta la "Creu", y desde este punto hay una visión panorámica maravillosa: Por el Norte hasta Almenara y por el Sur todo el Golfo de Valencia, la Albufera y hasta el Montgó, pero la visión no era nítida pues había una especie de neblina o humo de la quema de la paja del arroz.
Después proseguimos de bajada continua hacia Santo Espíritu, con una pequeña subida en el último tercio; empleamos 3h. 50'  entre andar y tres paradas para agruparnos y beber agua,  la estimación es de haber recorrido unos 14 km.Esperamos que los compañeros que no han podido venir por enfermedad /obligaciones,... se pongan pronto bien.
En la sobremesa de la comida se inician los debates, a saber:
1.-¿Por qué sirven Whisky para la piña solo a la mesa presidencial?
2.-El  Sr. Conesa  elaborará una hoja Excel para llevar control de los kilómetros recorridos por cada uno y otorgar diplomas en la fiesta de fin de curso. ¿El becario Casinos superará la prueba?
3.-Demóstenes (Rogelio) Toma la palabra para manifestar públicamente el sentir generalizado de que  queremos un montón al MEJOR PRESIDENTE DEL MUNDO MUNDIAL. El presidente responde que él también nos quiere ¿Habrá algo más bonito que un amor correspondido?
4.-Vicente Andreu ofrece asesoramiento altruista para constituir una Asociación, aunque el Equipo A quiere constituirse en “Colla Autónoma Senderista Independiente, Anarquista y Anticapitalista”.
5.-El resultado final de las cuentas ha sido prácticamente nulo (El Debe sumaba igual que el Haber) y no hemos tenido que tirar del Fondo Garantía de Depósitos. ¿Será Franky un buen auditor de cuentas?
6.-Cuando haya nieve ¿Hacemos una excursión a la Virgen de la Vega para andar con raquetas?
Finalmente Eugenio Cardona ¿Qué estaba algo afónico? Cierra las intervenciones como MIEMBRO MAS ANTIGUO DEL CLUB.
Feliz año 2013.
Vicente Capilla.

********************************************************************************
CRONICA BARRANCO ALMANZOR DEL 21-12-2012

Iniciamos la caminata sobre las 9 de la mañana desde Almedijar, con temperatura agradable y con ausencia de viento, para sorpresa general.
Como de costumbre dedicamos los primeros minutos a hacer los ejercicios de estiramiento que nos aconseja Pedro Conesa.
Los 23 excursionistas de hoy somos: Miguel Bañuls (Al que damos la bienvenida), Paco Burgos, Ángel Pívidal, Antonio Giner, Juan Muñoz, Julio Ponce, José María González, José María Osca, Jesús Marti-Belda, Vicente Tatay, Fernando Aparicio, Enrique Bisbal, José María Latorre, Juan Crespo, Julio González, Paco Borrego, Rafa Alcayne, Julio Marín, José Manzanares, Pedro Conesa, Jesús Silvestre, Enrique Vidal y Vicente Capilla.
Transcurrido un kilometro aproximadamente tomamos el desvío a la derecha para visitar LA CASTAÑERA (Castaño de grandes dimensiones, la leyenda de la doncella está más adelante).
A las 10:00 encontramos el lugar adecuado para almorzar, soleado y con piedras para sentarse, donde degustamos e intercambiamos los habituales manjares, siendo muy apreciados los vinos “Puerta de la Bastida” y “Faustino Rivero”.
A la hora del café el equipo flaquea dada la ausencia de pastas de Amparo y Mariano. Animo Mariano! con ese tobillo! que este partido! lo vamos a ganar! comenta el personal.
Continuamos la ruta disfrutando de la naturaleza entre pinos y alcornoques (De que me sonará esta palabra?) cuando llegamos a la fuente Almanzor, que según cuenta la leyenda una doncella indicó al moro, salvando así la vida,…
Ya sobre las 12 llegamos al desvío para subir al Castillo, donde un grupo liderado por José María Osca (Quien si no?) procede a subir por una senda recién restaurada, el otro grupo continua con intención de recorrer la Vereda (Los más malvados dicen, que eso es para borregos ¿?)
A los pocos minutos nos reagrupamos todos, habiendo recorrido 10,20 Km sin apenas dificultad, tomamos el autobús que nos lleva al restaurante Casa PAQUITA en Eslida donde nos tratan mejor de lo que se merece la gente de nuestra edad y condición.
Ha sido muy valorado el “VI DE L’ALCALATEN, Tempranillo” y la “CAZUELA DE BACALAO” que se comió un miembro del equipo directivo, todo acompañado de los correspondientes “cremaets”, poleos, hierbas medicinales,…
Finalmente, ya en el autobús se produce un acalorado debate sobre el destino de debemos darle al premio del décimo de lotería que adquirimos con dinero del fondo de reserva, acordándose repartirlo entre todos los que han efectuado al menos una excursión en 2012.
Nota: Ya se puede solicitar el
 Carnet de Senderista
 por internet en la siguiente dirección: http://www.femecv.org/tpv2013/
Y que lo envíen a alguna de las siguientes tiendas, así no cobran gastos de envío.
Deportes AITANA
Av. Pérez Galdós, 100 ó
VENTS de Muntanya
C/Actor Mora, 23
València.

CRÒNICA BARRANC ALMANZOR
Iniciem la caminada sobre les 9 del matí des d'Almedíjar, amb temperatura agradable i amb absència de vent, per a sorpresa general.
Com de costum dediquem els primers minuts a fer els exercicis d'estirada que ens aconsella Pedro Conesa.
Els 23 excursionistes de hui som: Miguel Bañuls (A qui li donem la venvinguda), Paco Burgos, Ángel Pívidal, Antonio Giner, Juan Muñoz, Julio Ponce, José María González, José María Osca, Jesús Marti-Belda, Vicente Tatay, Fernando Aparicio, Enrique Bisbal, José María Latorre, Juan Crespo, Julio González, Paco Borrego, Rafa Alcayne, Julio Marín, José Manzanares, Pedro Conesa, Jesús Silvestre, Enrique Vidal y Vicente Capilla.
Transcorregut un quilometre aproximadament prenem la desviació a la dreta per a visitar LA CASTANYERA (Castaño de grans dimensions, la llegenda de la donzella està més avant) .
A les 10:00 trobem el lloc adequat per a esmorzar, solejat i amb pedres per a assentar-se, on degustem i intercanviem els habituals menjars, sent molt apreciats els vins 'Puerta de la Bastida' i 'Faustino Rivero'.
A l'hora del café l'equip flaqueja donada l'absència de pastes d'Amparo i Marià. Anim Mariano! amb eixe turmell! que este partit! ho anem a guanyar! comenta el personal.
Continuem la ruta disfrutant de la naturalesa entre pins i sureres (De que em sonarà esta paraula?) quan arribem a la font Almansor, que segons compte la llegenda una donzella va indicar al moro, salvant així la vida,...
Ja sobre les 12 arribem a la desviació per a pujar al Castell, on un grup liderat per José María Osca (Qui si no?) procedix a pujar per una senda acabada de ser restaurada, l'altre grup contínua amb intenció de recórrer la Vereda (Els més malvats diuen, que això és per a borrecs?)
Als pocs minuts ens reagrupem tots, havent recorregut 10,20 Km sense a penes dificultat, prenem l'autobús que ens porta al restaurant Casa PAQUITA a Eslida on ens tracten millor del que es mereix la gent de la nostra edat i condició.
Ha sigut molt valorat el 'VI DE l'ALCALATEN, Tempranillo' i la 'CAZUELA DE BACALAO' que es va menjar un membre de l'equip directiu, tot acompanyat dels corresponents 'cremaets', poliols, herbes medicinales,...

Finalment, ja en l'autobús es produïx un acalorat debat sobre el destí d'hem de donar-li al premi del desé de loteria que adquirim amb diners del fons de reserva, acordant-se repartir-ho entre tots els que han efectuat almenys una excursió en 2012.
Nota: Ja es pot sol·licitar el
Carnet de Senderista
per internet en la direcció següent: http://www.femecv.org/tpv2013/ I que ho envien a alguna de les següents botigues, així no cobren gastos d'enviament.
Esports AITANA
Av. Pérez Galdós, 100 o
VENTS de Muntanya
C/Actor Mora, 23
València.






********************************************************************************
 CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN DESDE ALZIRA A "EL VALL DE LA MURTA", DEL DÍA 14-11-2012

Al Sureste de la comarca de la Ribera del Xuquer, en el termino de Alzira, se encuentra el "Vall de la Murta", que antiguamente se le  conocía como "Vall dels Miracles", por las propiedades medicinales de las plantas que allí crecían.
Allí algunos ermitaños habitaron este lugar desde tiempo inmemorial, -vimos una piedra esculpida con el dato de 1.112, novecientos años atrás, esta piedra en forma de U sirve como pequeño puente del canal que lleva el agua de la "Font de la Murta" al monasterio para su abastecimiento-. En el año 1376 por la bula que concedió el Papa, la Orden de San Jerónimo fundó el Monasterio de la Murta. Con la desamortización de Mendizabal el monasterio quedó abandonado, y con el pillaje  y deterioro por el trascurso del tiempo, quedó en ruinas, actualmente no tiene techo, quedan los muros, torres, minaretes, capillas y ermitas diseminadas, puente de Felipe II, la "Casa vella de la Murta" (antigua hospedería  y jardín romántico  y corrales del ganado.
Iniciamos la ruta aproximadamente a las 9h. 20', fresquito y tiempo despejado, guiados por José Mª. Osca; antes del bocadillo, al hacer ejercicio se entra en calor, y muchos ya se desabrochan o se quitan la prenda de más abrigo; los treinta y cuatro asistentes de hoy fueron:
Agustín Munilla, Amparo Aparisi, Angel Pividal, Antonio Esteban, Antonio Giner, Arturo Yudici, Daniel Fernandez, Daniel Montesinos, Enrique Vidal, Fernando Aparicio, Francisco Burgos, German Sanchez, Jesús Martí-Belda, Jesús Silvestre, José Casinos, José Latorre, José Manzanares, José Mª. Osca, José Mª. Zapater, José Vte. Llorens, Juan Miguel Castelló,  Juan M. Rel Navarro, Julio Gonzalez, Julio Marín,  Manuel Angel Cantero, Manuel Bermejo, Mariano Aguilar, Marinao Trescoli, Paco Borrego,Pepe Torondel, Rogelio Domingo, Sento Aguilar,  Vicente Carbonell, y Vicente Palmero

La ruta que se anunció como de baja dificultad, que era la vuelta completa, pasando por la zona de la umbría  fuente y solana, el guía le quiso dar un mayor aliciente, y primero nos dirigimos por la "Ruta Botánica" hasta llegar por la umbría hasta "El Pas del Pobre", - el "Pas del Pobre" era el lugar por donde los pobres se dirigían de este monasterio al "Vall de la Casella" y desde allí al monasterio de "La Vall Digna", de este al siguiente ( no me acuerdo del nombre), y de este último al de Lluchent, este peregrinar por los monasterios era una forma de subsistencia, que alternaban con la mendicidad por las poblaciones. Sabido es que los monasterios tenían por norma acoger a los transeúntes y pobres, dándoles cobijo y comida durante unos días, y después tenían que seguir su marcha-. Esta bonita ruta que discurre por una frondosa vegetación con gran variedad de plantas, y que entre otros están los madroños con sus frutos maduros rojos, comestibles y agradables; esta ruta con su encanto tiene su fatiga pues la calificamos de dificultad medio-alta: bajamos al monasterio y seguimos por la ruta de la fuente y ruta circular, esta la calificamos de dificultad baja; llegado a un punto el grupo "A" decidió subir monte arriba hacia un collado, base para hacer la ruta de "El Cavall Bernat",  objetivo a alcanzar en una futura excursión, ya que por la hora que era no había tiempo material para subir y bajar luego; el grupo "B" continuó por la "Senda botánica de la Solana", visitando los corrales del ganado, (que por cierto son bastante grandes, lo que hace suponer que tantos animales es porque habrían muchos ermitaños, monjes, y residentes en la hospedería  a quien alimentar), y después continuamos hasta el inicio de la ruta, coincidiendo con los del grupo "A" que bajaban.
Al bajar de la ruta de "El Pas del Pobre", Mariano Aguilar se lesiona en el tobillo, da muestras de dolor y no puede continuar andando, ha sido al apoyar en mala postura que se ha torcido el tobillo ( menos mal que ha sido bajo, cerca del monasterio), y ante la situación se decide que se marcha con su hermano y Arturo Yudici con su coche - que tiene prisa en regresar, y ante la situación de Mariano, decide marcharse ya-; por la noche le llamé a Mariano para saber como se encontraba y me dijo que había estado con el fisioterapeuta , que es familiar suyo, y en un principio descarta que tenga esguince, le ha dado tratamiento con hielo local, y mañana lo observará de nuevo; me dice que se encuentra mejor, y con menos dolor.
Comimos en Guadasuar el menú del día "mejorado", que fue aceptado por todos como bueno, y al precio de 10€; seis compañeros abonan los 5€, que se acordó aportarían todos, con lo que en estos momentos el "Fondo de Reserva es : 67€ existencia anterior  +  30€ aportados hoy =  97€ es el remanente actual.
Saludos y hasta la próxima.
Antonio Giner

*********************************************************************************
CRONICA DE  SENDERISME  A  LA  SERRA  DE  BERNIA    LO JORN  30 DE NOVEMBRE  DE 2012    


SITUACIO GEOGRAFICA:
  La  Serra de Bernia entre  els  termes  de  Xaló,Altea, Benissa  i Callosa d´Ensarriá i el seu cim  el Bernia té una  alçaria  de  1.128 metres  damunt el nivell de la mar i té  un lloc anomenat el Forat  que travessa  la Serra de Bernia de Nord a  Süd.
DADES  HISTORIQUES :
Al terme  de  Xaló  podem trobar vestigis  arqueológics que es remunten a l´época prehistórica com es la Cova  de Meravelles en la part  alta del massís de la Solana  amb documentació  d´objectes  de l´época del Neolític, altre  jaciment del Neolític  es  troba  a la  Cova  del Mansano en la Serra del Ferrer prop del Barranc del Massarof  amb  un abric  de grans dimensions amb plafons de  pintures del tipus Llevantí amb escenes de caça i danses.
                   L´Edat del Bronze es pressenta en els poblats ubicats a les Deveses.També hi ha vestigis  de l´época ibérica com el poblat  situat  prop del Castell d´Aixa  a on s´ha trobat un llenç de murada i restes de ceràmiques.
                    El mon romá está  representat  per dues viles romanes,  situades  a la Zona de les Pasules i les Comes.
                     De  l´ época   dels  árabs , hi ha nombrosos  vestigis arqueológics i arquitectónics del segle XIII, en que les unitats  de poblament  s´organitzaven en “Alqueries”  que pertanyien  a  un districte rural control- lat  per l´ husum o hisn(Castell en plural) que actuaven com a  centre administratiu o militar.Tant Xaló  com Bernia  depenien del Castell d´Aixa.
                      L´any          1256 les tropes  de En Jaume I  varen conquerir aquestes  terres  amb  la desmembració de  l´unitat  del poblament andalusí,donat lloc  anombroses  sublevacions o revoltes  de la població morisca. El  21 de Setembre  de 1609 amb  el decret  de expulsió  dels  moriscs  les  terres es quedaren despoblades i va  ésser  en 1610 quan es va produir  la  repoblació  amb  pagesos  de  Sancta  Margalida i Llucmajor  de  Mallorca. Posteriorment  al Segles  XVIII  i XIX, creixqueren  molt  les poblacions  desentrrollant-se  molt  amb construccions de nou temple i escoles



.DETALLS  DE LA JORNADA  SENDERISTA: Els  assitents :

 Mariano Aguilar,Fernando Aparicio. Amparo Aparisi, Manolo Bermejo,Enrique Bisbal,Paco Borrego,Paco Burgos,Manuel Cantero,Vicente Capilla,Vicente Carbonell,José Casinos, Pedro Conesa,Joan Crespo,Antonio Esteban,Miguel Garcia,Santi Garcia,Aurelio Gimeno,Antoni Giner,Antonio Jimenez,,Jose Mª Gonzalez, Julio Gonzalez,Joosé Manzanares,Julio Marin, Francesc Martí, Jesus Martí-Belda ,Agustin Munilla ,Juan Muñoz, Jose M. Osca, Julio Ponce, J.Maria Tréscoli,Onofre Valldecabres,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater, un total de trenta trés  senderistes.
           Nova  jornada   amb l´autobús amb última  parada  al Palau de Congressos  a  les  set i mitja  del matí. Es dia  es pressenta  fred i assolejat  amb  temperatura  d´inici de  set  graus .
Sobre  les deu  del matí  arribem  al punt  de partida  de la  marxa, després  de   salvar els  obstacles  per  el conductor  de l´autobus  de l´empressa Puerto, al creuar  Xaló,per lo estret  del carrer. També  dificultats  al anar  a  Cases  de Bernia, per la  quantitat  de  curves  i la  amplaria  de la  carretera  que  ha  que  quasi no  poguera  creuar  el pont  i l´autobús  tinguera que  fer  unes maniobres amb dificultat.Finalment  arribem  a lloc  d´inici de la  marxa   que  al día  de  hui  es  de  carácter  circular  amb  uns  dotze  kilometres i  quasi  més  de quatre  hores  i mitja  de durada.
Trobrem un senyal del sender PR-CV 7, que  comença en una pista  forestal amb una  llaugera  pujada, arribant  a  la Font  de Bernia a  les 10,45 hores, el día  ens  ha permet  traure  varietat de  fotografíes  amb  un jorn  amb  una  claredat  especial, que  fa  que  podem  vore al fons  , darrera de  la vessant    de Benitaxell,rl dibuix  de  la illa déivissa. Aixina  es  que  parem  a la  vora  de la fon de  Bernia i esmorcem  amb   el intercamvi de  productes i begudes..
    Aleshores, Començem  de mou a  caminar  ja  de pujada  constant i cada  vegada  en més  dificultat  sobr  tot  en el tram final abans d´arribar  a famós  Forat, ja  que  realment  hem deixat  la  senda i anem  més  bé  per un camí  de  cabres. Ja  en el Forat   passem a  l´atra  banda  quasi reptant  perque  la  alçaria  del Forat  es  menuda i  damunt  en mig  d´ell  hia  ha una xicotet xarco, omplint-se  alguns  de  fang. A látra   banda  del Forat x ens trobemm  a unes jovens  que  parlen en anglés , crec  aue  son de  Noruega,son aproximadament  les  dotze  de migdia i hem trobat un  cartell que ens indica  que hi ha una  Microreserva  de  Flora  en el Forat  de  Bernia .
       A la eixida  del Forat  es  el lloc  adequat   per  a fer una  fotografái del grup. Tasmbé   per  a  fer  fotografíes  panorámiques   que  en aquesta  vesant en dona  les imagtes  d´Altea. Al fons  també de  Benidorm i més  aprop  el terme  de Callosa  de En Sarriá   al els  seus  camps  amb invernaders  de  ñispers.
        Continuem  el camí en direcció  al Fort de Bernia  a una  alçaria  de 850 metres que  Felip II al any 1568 va  encarregar  construir  com a  torres  vigies i fortificacions  front  als  berberiscs  de la  zona.
   Ales  treze  hores  trobem uns  senals   que per una  banda  ens indique  a 30 minuts , el Fort i amb una  atra  adreça  la  Font  del Garrferet.Aixina  arribarem a  la una i mitja  al Fort a on  podem vore  algunes  runes  de la  Fortificació, després  d´havefr passat per  algunes  torrenteres  de  pedra  que  en cas  de  pluja  serán perilloses  creuar. Una  vegada  en el Fort  fem un alt en el camí  per  a  descansar una mica  i veure  aigüa. Ara  encara que quan bufa  vent  es  fred. Ara  ja  reprenem la  marxa  fins  a arribar  a la  destionació final, no sense  alguna  relliscada  sense  consequencies , de  Julio Marin    i també  de Julio Gonzalez, segons  ens  transmitixen.
   Camí del Restaruant a on arribarem quasi a  les tres  de la vesprada, hem pogut  disfruitar  de les vistes  i paisatges com el de  la Serra  d´Aitana, encara  amb  zones  nevades  de  la  vessant   Nord..
  Després  al Restaurant  Real Bernia a on  dinarem  per  12 euros  un menú de la  casa amb  darreries i begudes. En la sobretaula  a on  estave  Jose  Mª Osca   es  varen  fer  alguns comentaris   sobre  que  si a  la  eixida  del Forat  a on estaven les norueges , elles dien ha  eixit  un altre “güelo “ més  i  no  s´acaben, així mateix  es  va  recaptar  els  cinc  euros per  al GPS, als que no vingueren la jornada anterior .També  com  anécdota   al finalitzar  el dinar  varem  vore  con l´autobús  estave  fen el  trayecte  per a  replegar-nos  al Restaurant  marxa  enrere, degut  a la  amplaria de la  carretera.
  Bó, aixó  ha  segut  tot el día  de hui.
  Fins  a l´altra  Senderistes,  bon pont  de semana.
  Adeu a tots
  Francesc

********************************************************************************
CRONICA  DE SENDERISME A NAVAJAS- NAVAIXES ( CASTELLO)  LO JORN  23 DE NOVEMBRE DE 2.012

SITUACIO  GEOGRÁFICA
           Navajas-Navaixes, situada  a l´extrem süd-oest de la provincia de  Castelló. A una  alçária de 383metres damunt el nivell de la mar amb les crestes de Rascayna i Altomira contraforts  de la  Serra  d´Espadá i creuada per el riu Palancia que  travessa  el fértil vall, comunicada per la Autovía  Mudéjar  amb  Valéncia ,Terol i Castelló i les  carreteres nacionals N-234 i N-225
          
DADES  HISTORIQUES.-  


            La   presséncia  del home  a  Navaixes es  remonta segón les  restes  arqueológiques  trobades  al Periode  Calcolític i principi de la edat del Bronze.Així mateix  els  romans  també estigueren per  aquestes  terres.No obstant, l´oritge  de l´actual població  es  mussulmá, sent propietat  del darrer  governador de la Taifa de Valéncia , Zayd Abú Zayd ,més  tard  va  ésser reconquerida  per les tropes de En Jaume  I  a l´any 1238,per a ésser  cedida  posteriorment  al Bisbe  de Sogorb i després  als Comtes  de Cirat i al Marqués de Dos Aigües.En 1636 el Justicia Roc  Pastor plantá  un Olm,que encara eixisteix  al centre  de la població,te un casc  antic de característiques  árabs  amb  els  seus estrets  carrers, destacant  a un kilómetre  del casc  la Torre circular  árab  de Altomira, torre cílíndrica  amb  merletes,  forma de coronada.Des de  finals del  ségle  XVIII, es constuixen espléndides  viles  i molt bén conservats  jardins.    

.DETALLS  DE LA JORNADA  SENDERISTA: Els  assitents
Mariano Aguilar,Sento Aguilar,Vicente Andreu,Fernando Aparicio, Bernardo Blazquez,Joan Pasqual Enrique Carbonell, Roger Domingo,AntonioEsteban,Vicente   Felip,       Daniel Fernandez ,Antoni Giner , Jose Mª Gonzalez,Jose Latorre, Jose Vte. Lloréns, Francesc Martí ,Juan Monar,Agustin Munilla, Jose Mª Osca,Vicent  Palmero,Alberto Peris, Julio Ponce,Juan Rel i Enrique Vidal  , un total de vint-i trés   senderistes.
 Hui ab  abséncia obligada  de molts  senderistes per una  reunió cel-lebrada  avui , referent  a l´últim ere de Bankia

              Després   de una  setmana intensa de plujes  quedem per  a una nova  marxa  a l´estacionament d´Alcampo   a les  8 hores del matí, I  aixina  eixim  amb  direcció de Navaixes   a on  arribarem sobre quasi les nou del matí al Camping Navajas, a on prenem  els  corresponents  caféns   en la  Cafetería del  esmenta tCamping.
                 La  temperatura   es prou baixa  per  a  el que  estem acostumats, un set  graus  damunt  de  cero , en un día  clar  que es presenta  assolejat  i sense  vent
                   Comencem una ruta que  podem catalogar de  dificultat  baixa , sent  una  ruta  circular irregular perque  hi ha un tram líneal, que  en lo jorn (per al “llengua-escéptic” Jose Mª Osca ,paraula que  recull  el Diccionari Tabarca Valenciá-Castellá, entre altres,fulla 273 Ed.1994), de hui, iniciem la  marxa per la  antiga  vía  de  Ulls Negres  Serra Menera , i a hores  d´ara   la Vía  Verda  de  Serra Menera.
                    La  marxa ha  començat   amb un pujada   que  será  practicament  l´única  de  certa intensitat i una  vegada  per  la  vida  verda  de Serra Menera  els  trams  son  plans, passant  varios  túnels  i trobant-se en el camí  alguns  cicloturistes.Estem  rodejats  de pins  a una i altra  banda  de la vía i  també  trobem una  antiga  cantera  amb una part  de  la vía per  a on es  transportaben les  pedres.
                A la  fí  i després  de  creuar  per  baix  de ferrocarril  de Terol a Valéncia , arribem i  creuem el Pantá  del Regajo-Regatxo, que  no está  molt  plé  , per  a lo que ha  plogut. Doncs, així  arribem no més  creuar  el pantá  a una explanada  amb  taules  i seients   a  on  prenem  el esmorçar  dins de un marc  ple  de pins .
               Després  del intercamvi habitual de begudes ,pastes  i fruts secs,reprenem la  marxa  a les 10,40 hores, per  la  carretera  fins  a  buscar  el camí i les  sendes  correctes  amb  els  titubeig d´alguns  guíes  al que  els  falla la memoria , es  aixina  que  pren el comandament  el guía  Fernando Aparicio  i amb  ell  trobem  el camí i les  sendes  correctes, fins  a  arribar  sobre  les  onze  del matí  a  un pont sobre  el riu Paláncia,  després  ja  continuarem  seguint  el llit  del riu primer  sense  poc  cabdal i amb  aspecte  térbol i  després   a mida  anem  caminant  ja  presenta  un millor  aspecte  en més  aigües  i més  cristalines.
               A les dotze  arribem a la Font de  la Penya, després passem per la de Nostra senyora de la Llum i finalment la de la Font del Ferro que compta  amb  més  de  deu canys, més  avant  trobem  varios  salts  d´aigüa  i aprofitem per  fer  fotografíes i a les  dotze  i quart  trobem l´impressionat  salt  de  la   Núvia  amb  una  meravellosa   cascada. El  dia  assolejat  ha  fet  que  es  llevarem les  prendes  d´abric , perque la temperatura  arriba  als  19 graus
        Sobre  les  tretze  hores  podem entreveure  part  de la  ciutat  de Sogorb amb  el seu  Monestir  i  part  de la  murada.Aixina   arribarem  a la grandiosa  font  que te  Sogorb  junt  al Paláncia, la Font dels Cinquanta  Canys, i cadascú del canys té  l´escut  de cada provincia  del Estat Espanyol.
       Reprenem  el  camí  de  tornada  per  el  mateix   recorregut , durant  el camí  aprofitem alguns  per  a  menjar  alguns  caquis , molts  d´ells   en camps  en estat  d´abandó, també alguna que altra taronja. Tornem  a passar  per la senda que ens conduix  al Salt de la Núvia,  aixina  després  pendrem el camí de l´esquerra  que ens  conduirá   a  la  Baixada  a les Fonts a les  catorze  vint  hores, arribant  a la zona del Camping Navajas  a les  catorze trenta hores. La  ruta  en total  ha  segut  19,3 kilómetres.
          Després  per 9 euros  més un per  al fons de  reserva  hem menjat  entre  altres  de  primer  l´Olla típica  molt  bona  i de segons  diversos  plats  amb  beguda,darreries   de la  casa  i caféns o cremaets.  El coordinador  Antoni  Giner  ha  aprofitat  per  a  recaptar  cinc  euros  per  barba , hui no hi ha  havien dones, per  a la compra  de un nou GPS. per  al grup  B, de  velocitat   reduída
   I  aixó    ha segut  tot  senderistes   fins a  un altra.
   Francesc


******************************************************************************
CRONICA  DE SENDERISME  A  ESLIDA  EL JORN  16 DE NOVEMBRE DE 2.012

SITUACIO  GEOGRÁFICA
           El poble   d´Eslida  es  troba  situat  al centre  de la Serra d´Espadá i en les rodalíes  de Pic Espadá de 1.041 metres d´alçaria. Eslida  al peu del Puntal dels Aljubs i junt al Mont del Castell, dins de la Serra d´Eslida, branca  de la Serra d´Espadá.
       Eslida  a 71 kilómetres de Valéncia  i a una alçaria de  381 metres  damunt el nivel de la  mar té  differents  barrancs  que fluixen ses aigües al riu Anna que travessa  el paisatge de Oest a Est
DADES  HISTORIQUES
      Ens han arribat restes d´ofrenes  funeraries  trobades  a la  Cova de l´Oret  que perteneixen  a l´Edat del Bronze. Després  en l´época mussulmana  trobem gran activitat  comptan amb una  escola  coránica.
En 1242 fou conquerida  per el rei En Jaume I que li atorgá  la primera Carta  Pobla, després la població fou donada  a Teressa Gil Vidaure.
  En Jaume I  respectá  als  moriscs,péro en 1247 va tindre  la revolta de Al-Azraq i  en 1256 te lloc  la  batalla de la Serra d´Espadá.També  intervingueren els  moriscs  a la Guerra de les Germanies i Eslida participá  activament en la sublevació  morisca  de la Serra d´Espadá en 1526.
 Finalment  en 1609 es produeix  l´expulsió dels  moriscs amb  la  consequent  despoblació posteriorment  es  repobla  i passa  a casa  dels  Medinaceli i al 1910 es  quant  alcança  el máxim explendor  comercial i de població
  .
.DETALLS  DE LA JORNADA  SENDERISTA: Els  assitents
Fernando Aparicio. Amparo Aparisi,Manolo Bermejo,Bernardo Blazquez,Enrique Bisbal,Paco Borrego,Paco Broseta,Paco Burgos,Vicente Capilla,Vicente Carbonell,José Casinos, Pedro Conesa,Joan Crespo,Maria Angels Del Cerro,Roger Domingo,Vicente Felip,Daniel Fernandez,Daniel Ferrer,Santiago Garcia (II),Antoni Giner , Jose M González,Paco Juliá,Antonio Jimenez, Jose Vte. Lloréns,Pepe Manzanares,Julio Marin, Francesc Martí, Jesus Martí-Belda, Jose A. Minguillón ,Agustin Munilla ,Juan Muñoz, Jose M. Osca,Javier Palaui el seu gendre,Joan Pasqual.Angel Pividal, Julio Ponce,Jesus Silvestre,Onofre Valldecabres,Enrique Vidal , un total de quaranta   senderistes.
                Després   de una  semana intensa de plujes  quedem per  a una nova  marxa  a l´estacionament d´Alcampo   a les  8,30 hores del matí, I  aixina  eixim  amb  direcció  d´Eslida   a on  arribarem sobre quasi les deu del matí, després  de  pendre  els  corresponents  cafens eixim d´Eslida  en una  ruta  que  es  composa  de dos  trams  circulars.
              En el primer  tram  anem per una  pista  forestal  de pujada , una  pujada que  no s´acaba. Només  al inici trobem la Font  de les  Fosques  a on hi ha  gent   omplint  garrafes  d´aigüa , per la  zona  hi han moltes  fonts  amb propietats  medecinals i diurétiques.
             Les  muntanyes  están  plenes de frondossos  boscs  de pins. Nosaltres  per  el  camí  hem vist  també  algunes  sureres. El jorn  té  una  bona  tempetarura que pujará fins als  19 graus al llarg del matí, ara ja   el sol  comença   aclarar  el día.
            Sobre  les onze menys  quart  arribem  al lloc  a on trobem  un espai amb  taules i bancs  i amb  ombra  a  on  esmorçarem , el lloc  es la Font de  Sant  Josep  que  té  molt  poc  cabdal i es  produeix  l´intercamvi  de begudes,fruts secs i pastissería etc.,
           Després  de  esmorçar  reprenem el camí,al costat  del mateix  trobem algunes oliveres ,la  zona té un oli de molta qualitat.
           Més  avant el cami se  estreta  i está plé de  molta  vegetació de  liquens i també  zones amb  molta  molsa  que li dona un verdor  paregut  a  zones del Nord  de Espanya i amb un colorit  especial .
    Més  tard arribem a  un lloc  on tenim que creuar  un barranquet  per  un pas  una  mica  perillós sobre  tot per als que  patixen vertigen .Continuem  per  el camí vert  i humid   per  les  plujes recents, en el podem vore  zones amb  molta fullaraca , també  algún tronc  tallat, té  algún bolet afegit  que ha naixcut en el matiex  tronc i també  algún insecte curiós.Ara  es  temps  d´ananr  baixant  i les  pedres  esbaren  una  mica, lo que  fa  que  es  produixen algunes  relliscades  d´alguns  senderistes , entre  ells  del que compta  la crónica, pero sense  consequéncies.Quant  fem un alt  en el camí  hui que  comptem amb el fotógraf  oficial Jose María  Gonzalez-Rothvoss, aprofita per a incloure  els  nous  senderistes.
Acabem   el primer  tram de la marxa  que  es circular , tornant  quasi  al lloc de eixida i un altra  vegada de  pujada fins  a un punt  en el que  prenem el camí  de  l´esquerra, per  a iniciar  l´atra  ruta circular   que  en portara  a  Eslida,després de quasi quinze kms, el total dels  dos trams
   A les  dotze trenta hores hem vist  algunes senyals  que  ens indiquen  el sender  GR-36 al Coll  de  Barres, també  el PR-CV352 i 384 , en direcció a la Font de la Figuera, a la Font del Fonillet , a la Font de les Escaletes i a Eslida. Continuem el camí de  pujada  per un sender , després  a  les  tretze  hores  arribem a  un  punt a on tenim opció  de  anar per  diferents  llocs, a  la fí després  d´un xicotet  alt, el grup decidix  anara-hi junts,excloen a un xicotet grup encapsalat  per Onofre Valldecabres que ja sa havien advançat  per  fer una  runta més  llarga.
      Aixina  es  que   creuem  la  carretera en direcció  a la darrera   Font  que trobarem  que  será  la Font  de Matilde, un paratge  molt  bonic amb un bon cabdal d´aigua  a on es  refresquem  i tasten l´aigua  de la Font, després  el sender  continúa  de pujada  i es fa estret   fins  a  arribar  a  un punt  en el que  ja  es tot de baixada   aplegant  a  un  camí  més  ample  que  ens  portará  a Eslida , arribant  al poble a les catorze  trenta  hores aproximadament, després  de poc  més  de quatre  hores aproximadament, de  caminar.
El poble es costerut i en alt i anem al Restaurant  Paquita  a on per  10 euros, dinarem  a satisfacció  atesos  per un cambrer  i cambrera  molt atents  i amb  molta rapidesa i encara  després  de la  sobretaula , alguns compraren  productes típics  de la zona, com  la  Mel del Bosc u altres  articuls en una  tenda  en front del Restaurant.Després  manprenem  el retorn  a  Valéncia-Ciutat.

          I  aixó  ha  segut  tot, senderistes

          Fins  a  l´altra. Adeu  a tots
          Francesc

****************************************************************************
BREVE CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN DEL VIERNES DÍA 09 DE NOVIEMBRE DE 2012, DESDE OLOCAU  AL TRISTÁN

A las 8.h.30' salimos con nuestros coches en dirección hacia Olocau, con cielo cubierto, sin llover, con una temperatura de 15º, y a las 9h. 15' iniciamos la ruta 30 senderistas, y después llegaron dos más, que hicieron la ruta por su cuenta; estos compañeros no hicieron la ruta con el resto, no solo porque llegaron más tarde, o que cuando llegamos nosotros a Olocau no los vimos, sino además porque al iniciar la ruta contamos los asistentes y al ver que estábamos treinta que era el número que yo tenia de asistentes, dijimos vamonos que ya estamos todos; y es que además de las bajas de última hora, comunicadas, hubieron altas que no estaban inscritos. Es necesario que todos se inscriban dentro del plazo establecido, para una buena coordinación.

Los asistentes fueron: Alberto Peris, Amparo Aparisi, Arturo Yudici, Antonio Giner, Antonio Jimenez, Bernardo Blazquez, Carlos Gabarda, Enrique Bisbal, Enrique Vidal, Fernando Aparicio, Franciso Burgos, Javier Oltra, Jesús martí-Belda,  Jesús Silvestre, José Casinos, José Latorre, José Mª. Osca, José Mª. Zapater,  Juan Crespo, Juan M Muñoz, Juan M. Rel, Julio Marín, Julio Ponce,  Manuel A. Cantero, Miguel Garcia, Miguel Pia, Onofre Valldecabres, Paco Borrego,  Pepe Torondel, Rogelio Domingo, y Santiago Garcia "Santi". El Guia de la ruta: Rogelio Domingo.

La ruta que se convocó con la información de que era de media-baja dificultad, resulto de media-alta dificultad, y es porque cuando hablamos para decidir la ruta se dijo que la haríamos por camino forestal y un trozo de senda, y se hizo la ida casi toda por senda con bastante pendiente, porque llegamos al Tristan después de subir al Collado de la Mina que está a 850 m. de altura, desde luego la idea del guía era llevarnos por un sitio bonito - desde luego tiene un entorno paisajistico encantador con vistas a los montes y valles, con bosques de pinos, alguna carrasca y alcornoque, y el sotobosque con arbustos y plantas que formaban un contraste de tonos verdes que más bien parecía que estábamos en Cantabria-, pero fue realmente  agotador para varios, que de saber como era la ruta que íbamos hacer a continuación, varios nos hubiéramos unido al "Grpo B", que se marchó antes de llegar al Tristan, volviendo por el camino forestal; al regresar volvimos por el camino forestal y a nadie le tengo que explicar que la ruta por dicho camino es de media.baja dificultad: En el momento de hacer una variante de ruta hay que informar bien a los senderistas para que cada uno decida la ruta y grupo "A"  o "B", en el que va a continuar, porque cada uno sabe el esfuerzo que puede o desea hacer.

De regreso a Olocau, donde llegamos a las 15h.  25', después de haber recorrido 18 km., comimos en el restaurante un menú aceptable y económico, 31 senderistas, que pagaron 10€ cada uno para hacer el cobro más fácil y que hubiera un sobrante, que después de dar una pequeña propina, hubo un sobrante de 45€, para el Fondo de Reserva.
Antonio Giner
******************************************************************************
 BREVE CRÓNICA DE LA RUTA AL CASTILLO DE SERRA Y AL GARBÍ (del 2-11-2012)


Empezamos la ruta a las 9h. 30', un poco más tarde de lo previsto, por dos causas imprevistas, la espera de unos compañeros y nos pilló obras en la carretera; el día fue como se esperaba , cielo despejado, temperatura entre 16º - 20º, al principio sin viento, y después flojos del W., y como desde el día anterior los  vientos del W. habían limpiado la atmósfera, había muy buena visibilidad.

Los asistentes fueron los dieciocho que se relacionan:
Agustín Munilla, Amparo Aparisi, Angel Luis Pividadl, Antonio Giner,  Arturo Yudici, Enrique Bisbal, Enrique Vidal,Jesús Martí-Belda, Jesús Silvestre, José Casinos, José Vte. Llorens, Julio Marín, Julio Ponce, Mariano Aguilar, Paco Borrego, Paco Fernandez, Pedro Conesa, y Rafael Alcayne. Hay que destacar la incorporación al grupo de Arturo Yudici.

La ruta la realizamos por el camino forestal, -no voy a describir el encantador paisaje de la Calderona, ya descrito en anteriores crónicas y por todos conocido-; llegamos a la zona del castillo de Serra, y en los bancos y mesas que hay nos tomamos el bocadillo, acompañado de los complementos de comida y bebida, como de costumbre, después mientras tres o cuatro nos tomamos el café tranquilamente, el resto subió al castillo, que esta en un montículo, desde donde hay una visión en redondo de toda la zona; continuamos la ruta en dirección al mirador del Garbí, y dado lo despejado del día, favorecido por los vientos del W., la visión era muy buena, divisando por el Norte más allá de Castellón y por el Sur, la visión completa de todo el Golfo de Valencia, la Albufera, y el Mongó se veia perfecto, tal es así que pude describir aproximadamente la ruta que haremos dentro de poco, en cuanto a la zona de llegada para el grupo "B", y la cima que pretenderán alcanzar los del grupo "A".

Acabada la ruta a las 14h. 30', diecisiete nos dirigimos al Rte. Bon Paladar,  de Náquera  donde nos sirvieron un menú aceptable por 9€, y después de pagar con una pequeña propina hubo en sobrante de 15€ para el Fdo. de Reserva, que con los 2€ que quedaban, el Fdo. Rva. tiene 17€.
Hay que reseñar que siguiendo la recomendación de Pedro Conesa, antes de empezar la ruta y al acabar, hicimos ejercicios de estiramientos musculares, de forma incipiente, pero iremos mejorando en sucesivas rutas.


Antonio Giner
******************************************************************************
CRONICA DE  SENDERISME  A  TORREBAIXA  EL JORN  26 D´OCTUBRE DE 2.012

SITUACIO GEOGRAFICA:
    Torrebaja   a la  que li fou  agregada l´any 1995 ,Castielfabib   , es  riberenca  del  riu Ebrón afluent important  del Turia,  al igual  que Vallanca, Cases  Altes  ,Cases Baixes, la  Pobla  de  Sant Miquel i Ademuz o Ademuç, nom que prove  del árab   “Al Dämus”, formen part  de la comarca  del Racó d´Ademuç, comarca situada  a les estribacions  de la  Serra  de Javalambre.Torrebaja es  troba en el centre  de la dita comarca i  a una alçaria  de 750 metres sobre  el nivell de la mar. La  comarca  es  un enclau valenciá  entre  Castella  i Aragó. En el passat  fou encreuament  de  camins, l´antic  camí reial de  Aragó  a  Castella, hui en día  la  carretera nacional  N-420 i N-330
  
DADES  HISTORIQUES
En un ampli  contexte  la  Comarca  d´Ademuç  compta ab  diverses  restes  arqueológics  de les époques neolítica , ibérica  i romana  fins a l´ocupació  dels  árabs .Fou  conquerida  per Pere  II  d´Aragó al any 1210, amb important  ajuda dels  cavallers  Hospitalaris i Templaris, després  tornaría  als  musulmans   fins  a  que En Jaume I  la reconquerira   de  nou.
 En el que  respecta  a  Torrebaja fou un llogaret de Castielfabib, pero en 1808 ab  la   desaparició dels “Senyoratges”, Torrebaja es va  constituir  com a municipi independent

.DETALLS  DE LA JORNADA  SENDERISTA: Els  assitents :
 Mariano AguilarSento Aguilar, Amparo Aparisi, Enrique bisbalPaco Borrego, Paco Broseta, Paco Burgos, Manuel Cantero, Vicente Capilla, Vicente Carbonell, José Casinos, Pedro Conesa, Joan CrespoMaria Angels Del Cerro, Roger Domingo,JMiguel Domingo,Daniel Ferrer,Antoni Giner , José Latorre, Jose Vte. LlorénsJulio Marin, Francesc Martí, Jesus Martí-Belda, Jose Martinez , Agustin Munilla Javier Oltra, Leopoldo Oltra, Jose M. Osca, Vicent Palmero, Miguel PIá, Julio Ponce, Juan Rel, Roberto Sebastiá, Jesus Silvestre,Vicente Tatay, Pepe Torondel, Mariá TréscoliPepe  Verdugo, Enrique Vidal i Jose Mª Zapater, un total de quaranta sis  senderistes.
        En primer  lloc volem donar  la  benvinguda  als  nou senderistes que s´incorporen.També  als  reincorporats com Vicent Andreu  o Mariá  Tréscoli   i trobem en falta  al fotográf  oficial  Jose María  Gonzalez-Rothvoss o el croniste oficial Angel Martin i molt més senderistes absents
      La    marxa  primera de  la temporada  amb l´autobus, després  de  varies  parades eixim  del Palau de  Congressos  a  les  huit  del matí  amb  direcció   a  Ademúç per la Autovía  A-III fins    Utiel  a on  agafarem la carretera  amb destí  final  a  Vallanca.
   Arribem  finalment  a  Vallanca  sobre  les deu del matí iniciem la  ruta   que  será  líneal i  constará  de dos  trams   el primer  des  de Vallanca  i  seguint  el llit  del riu Buhiligues , per un camí preciós  i   vem els  senyals   del  PRV 131.6 ,que indiquen entre  altres la  adreça  a la Font del Tio Manzano o la ruta de Moya, el paisatge  com diu Antoni Giner  es  de  ensomni   per  el colorit  que  li donen els arbres junt  al riu que  amb ses   aigües  cristalines . També  podem dir  que es un camí  d´anouers, per la gran quantitat  d´anous  que  trobem junt al  camí. La  temperatura de uns  setze  graus, es  bona en un  dia  més  be  poc  asolejat
A les onze   aproximadament  parem per  esmorçar, amb  l´intercamvi  habitual de  fruits  i begudes i  després  de mig  hora  continuem i  per  el camí  frondós   i plé  d´arbres   com aurons (Arces), trobem alguns  xicotets  salts  d´aigüa ,  entre ells el de la “hoz del Bohilgues”on alguns baixen per a fer fotografies  . El camí  en general  es  plá  i de  baixada   la qual cosa  sa agraix, inclús  hi ha  un moment  que   degut  al  terreny  humid per  la  pluja  de la  pasada nit  pressenta   alguna  dificultat  amb  alguna  xicoteta relliscada  per  part  d´algún  senderiste.També es  veuen algunes plantes enfiladores i  més  avant una  zona de orquidies.
       Sobre les dotze  hores trobem uns  senyals que  ens indica   el PRV 131.6 a  Ademuç di-vuit  minuts i que  tenim a  50 metres  un  arbre monumental concretament un Freixe( Fresno).Continuem el camí i trobrem un pontet, lloc  per  a fotografíes  i més  salts d´aigüa i junt  al camí en alt  una  cova.També  una  zona on hi han Oms(Olmos)
     En el  camí   continuem  aparegent  en terra quantitat  d´anous, també trobem  alguna  Figuera que  altra    amb  figues  dolces i  sobre   tot  quantitat  de  xops  amb  les  seus  fulles  sobre tot color ocre,   que  li donen un colorit  especial al paisatge, aixina   arribem al senyal que ens indica la Font  de Juan Manzano-La  Hoz i  prop  de les  tretze hores   estem  a  Ademuç    a on  agarrarem  l´Autobús  que  ens  portará   a Castielfabib , desde on iniciem    el segon tram  de  la  marxa i en  aquesta  ocasió seguim  el llit  del riu Ebrón  principal afluent  del riu Turia , el  camí   en aquesta ocasió  es  mes  ample, encara   que  crec  que  té  menys  colorit   que  el tram  davanter , sempre  a  les voreres  del Riu Ebrón  que  porta  mes  aigüa que  el  riu Bohilgues, encara   que  pareix   que  no es  veu  tan neta i transpàrent trobem també  algún salt  d´aigüa  i  un  espai a on es  fan les fotografíes  del  grup.
 La  pluja  per  uns  moments  fa  acte  de presséncia, pero  als  cinc minuts ha  parat  i  pareix  que  vullga eixir  el sol.En el camí l´amic  Roger  entre altres veu  alguna Pomera inclús també  alguna Parra, amb un raim prou  dolç La  ruta  te una  durada  de  quasi  13 kilometres entre  els dos  trams   i estem arribant  a la fi i  quasi  al  final  el grup  es fa  en dos, uns  que  continuem vora  riu i els  altres  per  la  carretera  a  “Torrebaja” pero  a la  fí  s´unixen els  dos  grups, per  arribar  a les  catorze   hores trenta minuts  al Restaurant  “Casa Emilio”  de  Torrebaja  a on dinarem per   10 euros  un bon menú   sobre  tot  de primer   fesols  “pintes”  i de segón Osobuco  , especialitat  de la  casa, que  estave  molt  bó  , amb  begudes incloses, darreries i cafens  , excepte   les  polémiques “Coca Coles” no incloses, en un mal detall  del Restaurant.
          I  aixó  ha  segut  tot, senderistes
          Fins  a  l´altra. Adeu  a tots
          Francesc

****************************************************************************
CRONICA DE  SENDERISME  A  ANDILLA  EL JORN 19 D´OCTUBRE DE 2.012


SITUACIO GEOGRAFICA:
 Andilla situada  a la Comarca dels Serranas, a 71 kilómetres  de Valencia, forma un conjunt  amb les seues tres llogarets de la Pobleta, Osset i Artaj. Tenen orígens  d´acord  als restes arqueológics  trobats  al  terme  en  cultures anteriors  a  l´ Edat del Bronze. Des de  el penyal que domina  la Vila d´Andilla es veuen les runes de  la  fortificació árab del Ségle XI i també prop de la Vila trobem proves del passat árab , amb  restes  de calçada, dos aqueductes i molins
    El terme d´Andilla  es  travessat  per  dos  senders  de Gran Recorregut el GR-7  que uneix  Gibraltar  amb el Peloponeso creuan Europa i el GR-10 va  des de  Lisboa  al Atlántic fins  a  Puçol  a la Mediterránea, tan un com l´altre  els  creuarem al día  de huí.
.
DADES  HISTORIQUES
Abans  de la reconquesta per el rei En Jaume I, fou governada pel rei moro Zeit Abuzeit o Abu Zayd, governador  almohade de Sogorb, posteriorment  en 1229 es  va  convertir en vasall de Jaume I i finalment  es  va  adoptar   el cristianisme amb  el nom de Vicent,i  romandrá com a traductor  a  la  Cort de Jaume I
     Al 1237 fou donada  la Vila i el Castell d´Andilla  A En Ximén Perez d´Arenós tal i com consta al Llibre del Repartiment, més  tard en 1292 es  vá  establert la Baronía  d´ Andilla quan l´expulsió dels  moriscs i més  li fou donada la  Carta Pobla
     Des de el Ségle XVIII, ha mantigut la seua autonomía, com a poble  amb  entitat própia

.DETALLS  DE LA JORNADA  SENDERISTA: Els  assitents :
 Mariano Aguilar,Sento Aguilar, Amparo Aparisi,Rafa Alcayne,Manuel Bermejo,Paco Borrego,José Casinos, Pedro Conesa,Joan Crespo,Maria Angels Del Cerro,Roger Domingo,Daniel Ferrer,Eliseo García ,José Latorre, Francesc Martí,Daniel Montesinos ,Agustin Munilla,Vicente Ots Angel Pividal, Julio Ponce,Juan Rel,Jesus Silvestre,Pepe Torondel,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater, un total de vint.i cinc  senderistes.
   En primer  lloc  es prega  als  senderistes assitents  que façen  memoria i si algú no  va  pagar  per oblit u altra causa  el dinar , que ho faça  efectiu fincan-se  en contacte amb  Roger Domingo.
         La  ruta  començá amb un primer  aplec  davant  el Casino en front  del Palau de Congressos  a  Valencia a  les 8 hores del matí . i després  d´arribar a  Andilla, a les 9 trenta hores  començem  la  ruta   que  hui es  de carácter  circular.
          Després  de  unes paraules  amb  una responsable  local d´Andilla, ens  recomana  que fem la ruta  per  la  zona no cremada i més  perque  el jorn es presenta amb  amenaçes  de fortes  `plujes i tormentes.El día  es  tèrbol i amb  algunes boirines. La  pluja  apareix  timidament  tant  al inici com  al fí  de l´excursió , si  bé  al inici presenta  un carácter més fort   que  fá  que  tingám  que usar   els impermeables durant alguns  moments.
            El  camí  transcurrix primer per  un tros  de  camí  d´asfalt,per  a  continuar  per una  pista  forestal i més abans per  un sender  de pujada fins  a  arribar  al lloc  del esmorçar  sobre  les  deu i mitja,  abans  d´arribar al lloc alguns hem passat per  una  xicoteta  cascada,amb unes  roques, es un lloc  bonic, altres han anat continuant  per la pista forestal  fins  a  arribar  al lloc  del esmorçar que es un paratge  amb  algunes  taules  i  una  zona   coberta  a  on  aprofitem per al intercamvi  de  begudes i productes  alimenticis, afortunadament  la  zona   es  vá  lliurar  del pavoros  incendi  del estiu  passat.Concretament   estem  a  la Font  del Senyor  on poguem  beure  aïgua  no potable  de la mateixa, son les deu i mitja  del matí.Després  de  esmorçar  fem  les  protocolaris  fotografíes  del grup.  El paisatge  afortunadament   es  vert  amb  zones  poblades  de pins i  herbes  aromátiques. El sol no apareix  i es  veuen algunes  boirines  per  dalt  de les muntanyes, encara que la temperatura  es bona i arribará a  uns vint  graus i de inici uns  quinze  graus
            A les  onze  reprenem  el camí  per un sender  de pujada  que en algún moment  pressenta  algunes  dificultats  sobre  tot perque  hem acabat  de esmorçar. La  gent  es  lleva  roba  per  a anar  més  llaugers.
               Hem  vist  un xicotet   aqueducte  i més  avant  ens  trobem unes senyalitacions   que ens indiquen el Sender GR-10 i GR-7,  en direccions  a Canales, Sacañet, Arteas ,Bejis, Ermitori de Bardés o Andilla. Fem   camí  per la  pista  forestal arribant  a  una zona  en la  que  trobem un ermitori del Ségle  XV, anomenat  de ermita  de Santa  Margerida, a una  alçaria  de 1.260 metres sobre el nivel de la mar, fem un  alt amb  fotografíes  del grup.
              Després continuem per la pista forestal  de  gran  baixada  com  ens  ha  advertit  Roger Domingo  guía  que  comanda  la marxa   camí  de  La Pobleta, malgrat  que  alguns   volien anar-sen directament  a  Andilla, imposant-se  en bon criteri  la  ruta  del guía.  Efectivament  la  baixada    en el tram final  es en un tross de molta pendent i hi ha que posar  el fré  de má, menys  mal que no plou. El sol vol apareixer  timidament.
            Com a  anédocta  una  xicoteta caiguda  de “cul”, d´Angel Pividal  per  voler   adreçar el  camí, per a on no tocava. Hui  Angel no ha  trobat  lloc  per  a prendre un bany. També  com anédocta  el senderiste Eliseu  ( Il Capitano Sch), que  mostrant  una bona  forma  física  i per  posar-se  davant  ha  baixat un tross camp a travers, en el lloc  a on finalitzaba  el tram de  baixada i l´hem trobat  al costat  del camí  camviant-se  el  calçat amb  algún  indici de  esgotament.
      Finalitzant  el tram de  baixada  , el camí  es  totalment  plá  i verdós  fins  a  arribar  a l´area de la Pobleta  un  área ben dotada , amb  cobertes, taules  dos  fonts  i un antic  forn  árab   a la  eixida. Per  açí continuem fins  a  La  Pobleta  , a on un grup minoritari decideix  anar   per  dalt , els  demés  continuem amb Roger per  davant de La  Pobleta, més  tard  els primers retornaran  al camí  nostre  perque l´altre no coduía  a cap de lloc.
      Nossatros o nosaltres  continuem  agafant  un antic camí  reial ,mitjeval i empedrat  en alguns  trams, que  creua  damunt  un pont  ben conservat  de  pedra  , un xicotet  riuet, continuem amunt  i arribem a  Andilla. Abans hem trobat la creu del”orca”,en el camí mitjeval
 en la  plaça  a on están els cotxes  ens  refresquem  a la  vora  de la  Font, davant  está   el Resturant- Bar  a on anem   a  dinar  i  per  10 €uros  mejem  de  entrada unes tapes i ensalades, de primer  arroç  amb conill i rovellons, i de segón uns  peix i la  majoría   embotits   de la  zona, amb  begudes , darreries i cafens  o cremats.
    Finalment   Roger Domingo fa uns  comentaris  sobre la  propera  marxa    del próxim  divendres   a  la  localitat  d´Ademuç.
      I  aixó  ha  segut  tot, senderistes
Fins  a  l´altra. Adeu  a tots

 Francesc

********************************************************************************
CRÓNICA DE LA RUTA POR ALBORACHE (del 11 de Octubre 2012)

Desierta por falta de cronista

********************************************************************************
CRÓNICA DE LAS RUTAS A LOS RIOS: PITARQUE, BERGANTES Y MATARRAÑA, Y AL BARRANC DELS HORTS (del 2 al 5 de Octubre 2012)

El dos de octubre salimos con cuatro coches, catorce senderistas con destino a hacer las rutas arriba reseñadas, cuyos nombres se reseñan a continuación:
Amparo Aparisi, Angel L. Pividal, Federico Guixeres y su esposa Carmen, Fernando Aparicio, Francisco Burgos, José Casinos y su esposa Juana, José Mª. Gonzalez-Rothvos, Juan Crespo, Juan Manuel Rel, Mariano Trescoli, Rafael Alcayne y Antonio Giner.

El día dos  de octubre: Después de habernos tomado el bocadillo en la Iglesuela del Cid, en Casa Amada- donde pernoctaríamos esa noche-; continuamos carretera hasta Pitarque, e iniciamos la ruta del Río Pitarque, que empieza en la  misma población; la ruta entre ida y vuelta dura unas 3h. 40', y es bastante llana pues discurre por la orilla y valle del río, tiene su encanto por el paisaje; el tramo donde están los buitres leonados, que nos sobrevolaban, observando nuestros movimientos, y el murmullo del agua que te acompaña hasta llegar al último tercio, donde es extraordinariamente maravilloso, donde se vislumbra en su totalidad el río, con sus aguas limpias, trasparentes que toman distintas tonalidades, según profundidad y lecho del río, con sus pozas y cascadas.
Por la tarde visitamos la población de la Iglesuela, que tiene bastantes casas, palacio e iglesia, de cierto valor arquitectónico, construidas con piedra y madera.

Día tres de octubre: Salimos a las 8h de la Iglesuela del Cid, y nos dirigimos hacia Morella y Zorita del Maestrazgo, y después de rebasar el Santuario de "La Mare de Deu de la Balma", a 1'40 km. iniciamos la ruta del Rio Bergantes, que nace poco antes de Morella, y al principio es como una rambla seca, ancha y llena de bolos de piedra, pero al poco aparece el agua, que hasta allí circula por debajo de las piedras, agua limpia y trasparente, donde las pozas son también una tentación para el baño, tentación que tres compañeros no pudieron resistir, y a  la vuelta se zambulleron en el agua; pasamos por un antiguo molino, después vimos varias cabras salvajes, y en una zona donde el rio se encajona, cuyas paredes alcanzan gran altura, por encima, sobrevolándonos, volvimos a ver buitres leonados, con sus vuelos majestuosos; esta ruta tubo una duración de poco más de 4 horas, discurre por la orilla del río y no tiene pendientes, solamente los últimos 500 m. son de subida para llegar donde aparcamos los coches.
Por la tarde después de comer visitamos el Santuario de "La Mare de Deu de la Balma", que es una singular construcción que aprovecha la gruta o cueva para las distintas dependencias, solamente tiene pared construida en la parte exterior.
Continuamos camino hacia Beceite y de paso visitamos Valderrobles, que tiene un casco antiguo con casas, palacio, iglesia, y calles de piedra de estilo medieval; quedamos todos gratamente satisfechos de la visita, por su valor arquitectónico e histórico. Poco después ya sin luz solar llegamos a Beceite, donde pernoctamos dos días.

Día cuatro de octubre: Salimos de Beceite con los coches, y después de recorrer unos 6 km., llegamos al parking del inicio de la ruta del Rio Matarraña; a las 9 h. empezamos a andar esta ruta maravillosa por su paisaje, vegetación, encañonado el río, con paredes laterales de doscientos o más metros; las aguas de este río completamente salvaje, son tan limpias trasparentes con distintas tonalidades, son tan puras que hay varios carteles anunciando que está prohibido al baño, porque sus aguas son para el consumo humano; con sus cascadas, pozas, vegetación, riscos que hay que sortear -es lo único negativo de la ruta-, en conjunto forma una joya paisajística; a todos nos encantó, y valoramos como la mejor ruta de las tres que habíamos hecho.
La duración de la ruta fue de unas cuatro horas, porque llegamos hasta los estrechos y nos volvimos, ya que hacerla completa circular hubiese empleado  1  y 1/2 hora más, y algunos compañeros consideramos que era excesiva fatiga, reto que dejamos para otra expedición.

Día cinco de octubre: Salimos de Beceite  1/4 de hora después de lo previsto, en dirección a Ares del Maestre, para hacer la ruta: "El Barranc dels Horts", en cuyo punto de inicio de la ruta habíamos quedado con catorce senderistas más que salian de Valencia, pero resultó que solo habían doce porque Eliseo y Santi, -que no avisaron que no venían-, no vinieron.

A las 9h. 45', quince minutos más tarde de lo acordado, iniciamos la ruta los veinticuatro senderistas, siendo los doce incorporados a esta ruta: Enrique Vidal, José Latorre, José Mª. Osca, José Mª. Zapater, José Vte. Llorens, Manuel A. Cantero, Mariano Aguilar, Paco Borrego,  Pedro Conesa,Pepe Torondel, Sento Aguilar y Rogelio Domingo.
La ruta discurre por un bosque de carrascas, encinas y sobre todo los robles centenarios, siendo el más destacado  "El Roure Gros", que necesitamos cinco con los brazos extendidos para abrazar su tronco, al final de la ruta cambia el paisaje y abunda las sabinas y "coixins de monja"; la ruta de ida es toda de subida, y con el fin de no alargarla , en lugar de regresar por la rambla lo hicimos por el mismo camino de ida. El reloj marcó el momento de regresar, unos llegaron más lejos y otros se pararon a descansar, y entre estos compañeros se comento que es preciso poner en marcha ya en todas las rutas: el grupo "B", que no solo harán un recorrido menor, sino que además el ritmo de marcha será el más adecuado para ellos; de  momento, dicho grupo se encargará de encabezarlo  Rafa, Antonio  u otro compañero que designaremos.

Después de comer visitamos el casco antiguo de Culla y después la "Carrasca de Culla", que es un árbol monumental, reseño unos datos:  23 m de altura,  30 m. de diámetro o envergadura, y la circunferencia del tronco 6'23 m.; según consta en el cartel que explica y da datos de la carrasca, dice que es la más grande de España y posiblemente de Europa.

No os diga nada de las comidas por toda la zona, porque seria muy largo, solamente os digo que hemos comido espléndidamente bien las comidas típicas de la zona, sin restricción alguna, y a precios de menú acordados, módicos; para que tengáis una idea, la pensión completa  en un sitio 52€ y en el otro 50€; y la comida en Culla, típica y excelente por 13€.

Perdonarme si hay algún error, pero no voy a repasar el escrito, es domingo.

Saludos y hasta la próxima.

Antonio Giner
*********************************************************************************
CRÓNICA DE LA RUTA POR LA CALDERONA:  "Font de la Gota" - "font del Berro" -"Font del Marge" -La Pobleta- Monastir de Portaceli del 28/09/2012

Los veintidos asistentes a la ruta de hoy, -tres comunicaron ayer que no podian venir y cuatro que habian comunicado su asistencia, no comunicaron que no podian venir-, iniciamos la ruta a las 9h., más tarde de lo previsto, en parte por esperar a que vinieran al punto de encuentro los que no habian comunicado su ausencia; los asistentes fueron: Agustín Munilla, Amparo Aparisi, Angel Luis Pividal, Antonio Giner, Enrique Bisbal, Enrique Vidal, Francisco Burgos, Jesús Martí-Belda, José Casinos, José Mª. Gonzalez-Rothwos, José Mª. Zapater,  Juan Crespo, Juan M. Muñoz, Julio Marín, Julio Ponce, Manuel Bermejo, Mariano Aguilar, Pedro Conesa, Pepe Torondel, Rafael Alcayne, Rogelio Domingo, y Sento Aguilar. Hay que destcar la grata incorporación de Pedro Conesa y Julio Ponce.
Empezamos la ruta todos con chaquetón o chubasquero, y se cumplió la previsión metereológica anunciada en la convocatoria, tuvimos una lluvia intermitente, débil, lo que se dice en valenciano "purnejar", que no era obstaculo para la marcha; tomamos el bocadillo sentados en un banco -la mayoria-, y todos a cubierto, para comer tranquilos sin lluvia; bien alimentados y bebidos, iniciamos la ruta hacia la "Font de la Gota", y al poco se inició la lluvia un poco más intensa, dejando de llover al poco, y decidimos llegar hasta la fuente y regresar pués quedaba una hora y media para regresar desde la fuente, como precaución por si la lluvia se intensificaba; llegados a la fuente como no llovia nos hicimos las fotos de rigor, y una con los tres más veteranos del grupo :Antonio Giner, Rafa Alcayne y José mª. Gonzalez-Rothwos, conmemorando el sexto aniversario que José Mª., su esposa y tres senderistas  más, asistieron por privera vez al senderismo un 28-10-2006.
Iniciamos el regreso hacia los coches a las 11 h. 30', con algún intervalo "purnejant", pero la mayor parte del trayecto sin lluvia; nos fuimos más pronto de lo previsto al restaurante, donde nos sirvieron un menú aceptable por 9€, y por no cobrar con monedas, todos paga os con billete de 10€, con lo que después de entregar al rte. 190€ hubo un sobrante de 20 €, y se aceptó la propuesta de destinar 6€ para hacer tres columnas de euromillones, y queda un sobrante de 14€ para seguir jugando hasta que se agote o recojamos un premio para repartir. A todos los asistentes os remitiré escaneado el boleto de euromillones.
Hasta la proxima
Antonio Giner


*****************************************************************************
 CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN A "L'ALQUERIA DELS FRARES" - LA MARJAL DELS MOROS- Y LITORAL DE LES PLAJES DE PUÇOL Y EL PUIG del 21-09-2012


A las 8h. salimos  de Port Saplaya, con dirección a Sagunto, donde se encuentra entre el mar y el Polígono Ind. "Parc Sagunt",  "L'Alqueria dels Frares", construcción típica del litoral valenciano, que data del siglo XVII, hoy en día es un Centro de Educación Ambiental, y cuenta con unos jardines de 70.000 m2, que permite descubrir los principales paisejes del litoral valenciano; y   la  "Marjal dels Moros", se llama así por estar en la partida del mismo nombre, que se le dió al encontrar una ruinas que se pensó que eran del tiempo de los moros, pero realmente correspondían a la época de los romanos; en una época anterior se llamaba "Estany de Morvedre".

La marjal comprende una zona de humedales temporales, se llenan de agua en las lluvias de otoño y duran hasta el verano, en esta época se secan casi todas, de hecho nosotros solo vimos con agua una laguna, las demás estaban secas; es una zona con acuáticas que se han adaptado a vivir todo el año, pero es a partir del otoño y en el invierno cuando abundan gran cantidad de aves acuáticas, que utilizan la zona de paso en su travesía a otros lugares, nosotros vimos las que estaban en la laguna con agua, y el resto en los carteles  informativos repartidos en distintos lugares del parque, y que superan la docena de especies distintas de acuáticas.
Todos quedaron prendados del paisaje, y con la intención de volver en otra época, cuando haya agua y acuáticas, que bien podría ser a principios del año próximo.
La ruta la iniciamos a las 8h,45' con unos 25º de temperatura, con sol y una nube que nos hizo sombra hasta que regresábamos hacia la alqueria, y como la vuelta era por la orilla del mar, el viento marino nos refrescaba, con lo que la ruta no resultó sofocante, solo en la últimos 25 minutos se notó más el calor, sin llegar a ser sofocante.En total andamos 16'13 km., regresando a L'Alqueria a las 13 h. 30', donde se pudo observar toda la exposición e información que en L'Alqueria está a disposición de los visitantes. A continuación nos dirigimos con los coches hacia el Rte. "El Moset", y unos senderistas se quedarón en la terraza tomando cerveza fresca y otros se marcharon a bañarse en las limpias aguas de la Playa de Almardá, donde el oleaje podemos calificarlo de medio, pero nos sorprendió una fuerte corriente marina que venia del Sur-Este y que te arrastraba paralelamente a la orilla - jamás he soportado una corriente tan fuerte en el mar-, llevaba tanta fuerza la corriente que solo nos adentramos unos 20 m., sin perder los pies del suelo.
Ya en el restaurante tomamos un  buen menú, y especialmente la calderata de arroz meloso de marisco que nos sirvieron, tal fué el agrado, que algunos repitieron dos y tres veces plato, hasta dejar la calderata completamente vacia.
Los 27 asistentes fueron: Aurelio Gimeno, Agustín Munilla, Amparo Aparisi, Antonio Esteban, Antonio Giner, Antonio Jimenez, Bernardo Blazquez, Daniel Fernandez, Daniel Ferrer, Enrique Bisbal, Enrique Vidal, Fernando Aparicio, Francisco Burgos, Jesús Martí-Belda, José Mª. Gonzalez-Rthwos, Juan Crspo, Juan M. Rel, Mariano Aguilar, hermano de Mariano y un amigo -dispensa pero no me apunté tu nombre-, Paco Borrego, Paco Juliá, Rafael Alcayne, Rogelio Domingo, Santiago Garcia -"Santi"-, y Vicente Capilla. Hay que destacar que hoy se han incorporado tres nuevos senderistas : el amigo de mariano, Paco Juliá, y Santiago Garcia -"Santi".
Saludos y hasta la próxima
Antonio Giner


*******************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME   A GUDAR (TEROL)  AL JORN QUINZE  DE JUNY  DE  2012

SITUACIO GEOGRAFICA
   Gúdar es situa en  la zona anomenada Serra de Gúdar,provincia de Terol amb una població de  85 habitants i a una  alçaria sobre el nivell de la mar  de 1.581 metres, amb  paisatge  urbá pintoresc, amb un mirador panorámic que compren el Riu Alfambra i la  carretera que conduix  a Allepuz,per cert  es  el segón cognom de Roger Domingo el nostre Vice, la  població te  amples zones plenes  de verdor, grans  zones  de pasturatge, terres de llavor i  frondó-ses pinades.La distancia  de Valéncia Ciutat es de 145 Kms, per l´Autovía Mudejar  A-228, eixida  de Mora de  Ruviols.

DADES HISTORIQUES

Hi  ha  vestigis  del Neolitic  en tota  la Comarca  de Gúdar –Javalambre, també  de la Edat de Bronze i de la Edat  de Ferro pero es concentra en diferents población de la comarca com Abejuela, Formiche Alto i Bajo, Manzanera  ,Mosqueruela,Mora de Ruviols, Ruviols de Mora, Arcos de las Salinas, Manzanera, destaca la Cabaña de las Truchas  de Osicerda en Mosqueruela.També en la época ibérica tenim  el iaciment  del Cerro de las Majadas en el Castellar.
També l´época romana pressenta vestigis  en Albentosa, Arcos de las Salinas ,Manzanera etc.Després   la presséncia  musulmana  amb precedents visigotics entre els  segles VIII al XII, en el que s´inicia la reconquesta cristiana,pero va  ésser la formació de Terol al 1170,per  Alfons II d´Aragó i la  conquesta de Valencia al 1238 per  el rei En Jaume I, les que  fan que  la zona siga fronterera  entre la  cultura  musulmana llevantina i la cristiana feudal
  Tota la  comarca  ha  tingut  un ric  passat mitjeval, que ens han llegat  diferents monuments dels ségles XIV i XV,com la Casa Forta de Mosqueruela, ajuntaments com el de Camarena de la Serra,Nogueruelas, Puerto Mingalvo, Valdelinares ,Rubielos de Mora (antigament  Ruvióls, que  en una época  formá  part  de l´Antic Regne de Valéncia,ja que  es una zona llímit  ab  la  provincia de Castelló) i el Castell   de  Mora de Ruvióls
 Aixina  han arribat  als nostres diez un conjunt, de masíes,”casetos”,” masicos” u “masades” que  foren vertaderes  unitats  económiques  de  explotacions agrícolas i ramaderes, algunes de les quals  es  conserven restaurades i  reconvertides  en atractius establiments  hostalers.
 En l´época  comtemporánea , tinguerem molta trascendéncia  tant  en les Guerres Carlistes del Ségle XIX com en la Guerra Civil espanyola del Ségle XX, posteriorment  el signe més destacat ha segut  la  despoblació que  ha afectat a tota la comarca, encara  que  últimament  degut  al fenómen de la Neu  de la zona  i al increment turístic  especialment  de  la gent  procedent de la País  o Comunitat Valenciana,sobre tot en lÉstiu ha  fet  es  es  produixquen certes  signes  de  recuperació  per  a tota  la zona
  

DETALLS  DE LA  JORNADA SENDERISTA
Els  assistents :
 Mariano Aguilar, Rafa Alcayne, Fernando Aparicio, Amparo Aparisi, Pascual Belenguer.Manolo Bermejo,Enrique Bisbal,Julia Blasco,Paco Borrego, Paco Burgos ,Manuel Cantero,Jose Capilla,Vicente Capilla,Eugenio Cardona,Jose Casinos. Ricardo Cerdá,Joan Crespo,  ,Maria Angels Del Cerro, Roger Domingo,Daniel Fernandez, Amparo Genís,Antoni Giner, Jose Mª Gonzalez ,Julio Gonzalez,Jose Latorre ,J.Vte. Lloréns , Julio Marin,Francesc Martí,  Jesús Martí-Belda,Juan Mollá,Jose Mª Osca, Vicent Palmero,Vicente Tatay, Mariano Trescolí,Enrique Vidal  . Jose Mª Zapater  i solament al dinar Paco López Blasco, en total trenta set  senderistes.
    Nova  marxa amb l´autobús  i fi de peridode  fins a  Septembre   en eixida   d´inici  a les  set  i quart   del matí  amb les   parades habituals fins  a  pendre  l´Autovía  Múdejar i  arribar  al poble  terolá  de  Gúdar sobre les  deu  mens  quart.
El jorn  comença  assolejat  amb  un  vent  fresquet  i temperatura  de  vint  graus, començem  a  caminar  una pujadeta amb  prou pendent  fins  a arribar a  un lloc  al costat  del cementeri de  a on podem  vore  unes  vistes molt  bones i  a on hi ha  un  gran tallat i  aprofitem  per  a  esmorçar en la explanada, amb  el intercamvi  dels  productes  típics  en aquesta   ocassió  en mínima  preséncia  del  vi, després  de esmorçar  sobre  les  deu  quaranta cinc  baixem de nou al poble i començem  a  gran baixada  per un camí  asfaltat  fins  a  trobar  el sender  que  va seguint el curs  d´un barranc  a hores  d´ara prou sec.Al fons  podem vore alguns  pinars de Pi Carrasco , també  més  ,els  pinars Albars  de la  varietat   sub-alpina, que  més  alts i llargs
   La  marxa  será  circular  amb  uns  deu kilómetres  de  recorregut.Prop de les onze  trobrem unes  senals  del sender  PRTE 33 Per  el  “Cerro de siete lugares” i un altra  per  el “Barranc de les Ombrés”   que es la que  agafem, el sender  sec per el barranc  , es torna més  agradable  i per un paratge  en més  verdor i arbres i pins i , també  hem vist  abans  alguna zona de pasturatge. Ara es trobem el llit  del barranc que  porta un poc  d´aigüa
.Sobre les dotze  trobem una xicoteta cascada  que  en altres moments  porta més cabdal d´aigüa que ara, creuem varies  voltes  el Barranc i tornem  a  pujar  un troçet  per un lloc en terra  i grava  fins  a  arribar  de nou al  cami i juntar-mos  tot  , puix hi hagué  un grupet  que  no va cumplir  les indicacions del guía  de hui Roger Domingo i que  aná  per  l´atra part del   Barranc , pero a  la fi  tots junts  de nou. En el camí verdós , hem trobat alguns  matolls  de romer ,espigol i  salvia.

   A les   dotze  quaranta cinc  arribem  a una área  de  descans que  te una  Font  i unes  taules   aprofitem per   fer un xicotet descans  i veure  aigüa, després  tornem a  agafar  una  pista  forestal primer de  baixada i després  de  pujada  continua  que transurrix  per l´ombra  de  una pinars  sub-alpins  amb  pins  prou  alts, cami que de quant en quant la creuat  per  baix  el Barranc  amb una miqueta de aigüa
   Sobre les  tretze hores  i anant de baixada  trobem les senyals   a Gúdar  que  provenen de la Font de la Devesa i el Barranc  de les Umbries,  el camí ben senyalizat  es torna menys  poblat  de vegetació i  sec i  ja  tindrem una temperatura  de  uns vint-i –trés  graus
   A les  tretze  i mitja  podem  vore  les indicacions  del sender  PRTE 33 que ens porta a  Gúdar  ,provenint del Barranc  de les Umbríes, podrem vore uns  camps  sembrats  de blats i  també  abundants  roselles
 Sobre  les  tretze  cinquanta  deixem el sender i s´incorporem a una  carretera  de  grava  que ens portará de nou  a Gúdar  que ja la podem vore  al fons. Una  vegada  en lo poble  aprofitem alguns  per  a  rentar-se  en una  Font que hi ha  en una plaçeta junt  al Ajuntament i d´ací a l´Autobus  que está al costat  i anem al poble  de la Verge de la Vega.
 Vullc  també  destacar  també  la llavor  de  Paco Burgos  que  va  tancant  la  cúa  dels  senderistes i servix  d´ajuda  als  últims, també  la  llavor  dels  fotografs i entre  ells  Jose María  Gonzalez- Rothvoss, perque des de inici  no sols  fallar  en les marxes i trau les fotos en molta qualitat  i ara  diu que es vol jubilar  de la fotografía, esperem que no. També  el fotograf i legionari M. Cantero.
      El dinar al Hotel Esther, va  ésser un dinar especial de fí de curs que ens constá  en total 31 euros inclós  l´autobús , i entre altres ha  tingut   de  segón, Ternasco d´Aragó , i de la piscifactoría propera la Truita a la Navarresa  ,també  Porquet assat  ,etc  a més  de un bon primer, com per eixemple” Alubias (fessols) Pintas  , ensalades  i bones darreries  amb  varietat, cafens i beguda  diversa.
    A la  fí  del dinar  després  de parlar  el guía  de hui  Roger  Domingo sobre  un grup de  dissidents, ell els  anomená com a “rebelds” a la direcció que no es que siguen rebelds sino es que pensen d´un  atra manera sobre el dinar  del conductor i atres coses , que  després  en l´ autobús  es va aclarir per  a bé  per de tots.  I  aixina  passem al  Acte de  repartiment de  diplomes de senderistes confirmats al Barranc  de l´Infern, la  taula  que  presidix  el President Antoni Giner ,Vice Roger Domingo i vocals  Rafa Alcayne i Vicent Capilla,  amb les  fotografíes  de  rigor, es  tanca el dinar.
  Es  de destacar-se  el convit  a  un “xupito”  per part  de  Antoni Giner  a  tots  els  assitents  en el seu  seixanta set  aniversari I  després  de una  xicoteta  sobre taula  a  la eixida del Restaurant del Hotel Esther  de la Verge  de la Vega.Sobre  les  cinc  reprenim  camí  de  tornada a  Valéncia i en l´autobús  es vá  acalarir la questió  polémica  del dinar  del conductor

   Fins  a l´altra  “Senderistes” confirmats i no confirmats, que  passeu un  bon Estiu.

    Francesc
****************************************************************
CRONICA  SENDERISME  A MONTANEJOS  DEL HUIT  DE JUNY DE 2012


SITUACIO GEOGRAFICA
               Aquest  poble  es troba  a  noranta kilómetres  de Valéncia per  l´Autovía  Mudéjar prenint el desviament a Jérica  i després  de  passar  una carretera  ben asfaltada  amb  algunes  curves  i amb totes  les muntanyes  plenes de pins  fins a  les cims. Montanejos  está  enclavat  al Oest  de la comarca castellonenca  de l´ Alt Millars, sent  fronterera  per  el nord-oest  amb la Pobla  d´Arenós ,per  el nord amb  Cortes d´Arenós, per l´est  amb  Arañuel i Cirat i per  el  Sud  amb  Monta, constituint  per  els seus atractius   naturals  el “Paradís de l´Alt Millars”.

HISTORIA
                    Població d´oritge  árab que  depenía  de l´emir Abú Zayd   fins  a la conquesta per rei En Jaume I, que  pacta   amb Abú Zayd  quan  es  converteix  al cristianisme. Després  passará  a mans del Cavaller  Pere Ximenez de Valltera per la  seua  contribució  a la conquesta  de Borriana junt  a  En Jaume I.La  població  manté  l´identitat morisca fins  a 1609 data  de  l´expulsió general  dels  moriscs i fou  repoblada  per els aragonessos com la resta de la comarca amb  la  seua  repercusió cultural, que  apercebim amb el seu peculiar llenguatge.
            Especial menció té  que tindre  les  restes  de “Banys”  que hi ha junt  a la Font  del Banys  Arabs ( Hammans) de aigües  termals, mantenint  una estructura similar  als  banys  romans amb :
   El Apodyterium (Bayt al Maslaj) ,zona d´accés, recinte de vestuari i de xarrera  de la gent
    El Frigridarium (Bayt  al Barid), sala  freda amb murs  grossos i planta tripartita  amb arcs.
     El Tepidarium (Bayt  al Wastam) ,sala tèbia, amb una sola  habitació  gran a on es passaba més temps.
      El Caldarium ( Bayt  al Sajun)  Sala calenta  a on es prenien el banys calents, per a una estancia curta  degut  a l´elevada temperatura
         El sistema  de  calefacció  estaba  format per una  calderó junt  a un forn de  taulells  refractaris  comunicat  amb  el hipocausis,  sala  de un metro de alçária  amb  arcs i pilastres per  a on circulaba l´aire, a més  aquestes sales es trobaben junt a pous , manantials , fonts o aljubs   a on per  un sistema de canonades circulaba  l´aigüa, fent  l´evacuació de l´aigüa mitjant albellons

DETALLS  DE LA  JORNADA SENDERISTA
Els  assistents :
 Mariano Aguilar,Fernando Aparicio  , Amparo Aparisi, Bernardo Blazquez, Paco Burgos ,Manuel Cantero,Vicente Capilla,Jose Casinos, Ricardo Cerdá,Joan Crespo,Daniel Ferrer, Miguel García,Amparo Genís,Antoni Giner, Jose Mª Gonzalez,Julio Gonzalez ,Federico Guixeres,Paco Iborra,Virginia Leiva , Francesc Martí,  José Martínez,Julio Marin,Bautista Micó,Agustin Munilla,Javier Oltra, Vicent Palmero,Alberto Peris,Angel Pividal, J.Mª Rel ,Vicente Tatay , Onofre Valldecabres, Enrique Vidal i Jose Maria Zapater amb un total de  trenta trés senderistes
        Nova  jornada   amb  l´ autobús    en  eixida  a les  set  del matí  de la primera  parada i s´adreçem  cap  a Montanejos i arribem a  nou menys  quart  e iniciem l´eixida  junt xicotet  llac que  forma el riu Millars amb  les  seues aigües  termals i el antics  banys  de l´época morisca amb temperatura  de uns vint  graus, que al llarg  del jorn i amb la  presséncia  del sol anirá pujant.
      En princip anem junt  al  llit  del riu Millars, per un camí plá  i de ciment amb el guía  de l´expedició  Daniel Ferrer, tancant la  cúa  dels  senderistes normalment  Paco Burgos  amb  el “walkie talkie”. Hi ha  un moment  que  després  de deixar  el camí cimentat  els  primers que  van lleugers fan  que  els  últims  després  de patir  dos  confussions   troben la  senda  correcta  per  el  sender dels Estrets.
       La  senda  comença   en una pujada  constant   que  per  alguns  es fá força  pesada i  que  aixó  de qualificar la ruta  de mitja-baixa dificultat es  questionable per a  alguns que no son de la  mateixa opinió.Hi ha un moment  que  el sender dels Estrets  coincideix  amb  el de gran recorregut GR 7, també  coincideix  parcialment amb el sender del Mont  de la  Copa,sobre les nou quarenta cinc minuts.
Abans  hem  trobat  una  casa  amb  un vallat  i un “burra” ,que  ha donat  pas  a les fotografíes  corresponents.S´acostem a  les  deu   el grup  aprofita fer un alt  per  a  esmorçar , amb  intercamvi de begudes , menjars  , pastes ,fruits  secs  , cafens  i de més.Després  de   mitj hora  reprenint  la marxa.
Arribem  a un punt  a on el camí se  estreta  amb  abundant  malea  i s´arriba   a un xicotet  mirador  a on es poden vore uns  salts d´´aigüa. Més  avant  creuen un pont   desde  a on podem vore  com les  aigües del Millars  baixen en certa  força, lloc propici per a fotografíes, son quasi les onze el matí
  Continuem el camí bordejant  el riu  i arriben a un lloc  en que el canal s´estreta i es un punt  de medició del cabdal d´aigüa que porta  el  riu, del aigua  que baixa  amb molta força .Continuem  el camí  fins  a arribar  a  un punt  conegut  com el Raig(Chorro) de aigüa, es una eixida  en la roca  per a on l´aigua  ix  del embassament  ,eixint  en molta  força  i pulveritzada ,pareix ésser una  regulatzió del aigüa del embasament d¨Arenós, la questió es   que  com tenim que  continuar  per el sender  , es  banyem tots , malgrat  passar  a  certa  distancia, no obstant   l´aigua  es ben rebuda  per  a tots   que ens  servix  com a  refresc, en un jorn  que  ja  sa  tornat  cálid, malgrat que  en certs  moments   bufa  certa  brissa    que  fá  que  la marxa  siga millor, continuem cap  amunt ,ja  son prop de les dotze hores i  creuem la  carretera   que  continúa i creua  la muntanya, per un túnel. Nosaltres  pujem de nou el camí o senda  cap  amunt   i podem  vore  l´estructura  al fons  del  embassament  d´Arenós, continuem  pujant  i des  de  una atra prespectiva podem  vore  de nou el Raig(Chorro)
               El sender  continua  in  certs  moments pressenta  alguna  dificultat  de baixada  perque hi  han  alguns  tallats  de  roca . Hi ha  un reagrupament  de gent   davant  la certa  dificultat  i continuem la  marxa  , ja  el camí es millor i de  baixada.
              Ja  es quasi la una  i  vorem  unes  indicacions  del  sender  I  una  senyal   indicant  “La  Cova Negra”   a   set cents metres  que es  aprofitat   per  alguns  senderistes per anar  a vore-la, entre  ells  Angel Pividal. També  troben més  avant  unes  indicacions  del sender  “Cinglo dels  Castillejos”, a una banda i a l´altra “Senda de la Bojera “senda local  SL CV 105, que  bé  del Barranc de la Maimona.  Continuem  el  cami  i ja  podem  vore  al fons  el  riu i el poble  de Montanejos  , ja  estem prop   ,baixem  el  camí  i creuem la  carretera  a on  tenim l´autobús  i  al costat  tením el riu i la zona de banys, arribant  sobre  la una i quart de mig dia. Sent  el recorregut  de  quasi  onze  kilometres i  de unes  quatre hores i de carácter circular. I  unes  de les millors  coses  hui  ha segut  el meravellos  bany  en les  aigues termals, cristalines  i amb  quantitat  de peixos.
 Desprs  hem anat al Hotel Restaurant”la Valenciana”  a on per  deu euros,  hem  dinat  molt  bé  en generali a més de les begudes, de primer entre altres hem menjat fesols  o mongetes estofades  , arroç  al forn ,sopa  etc.,i  de segón sobre  tot  el “conill al allet”,  que  segóns la majoría  estava  molt  bó . A més, postres o darreries i  els “cremaets” amb ron.
Açó  es  tot senderistes

Fins  a l´altra.

Francesc
****************************************************************************

EXCURSIÓN DESDE QUESA: RUTA DEL “ABRIGO DEL VORO” DEL 1 DE JUNIO 2012

Quesa esta situada en el interior de la Provincia de Valencia, en la Comarca de la Canal, a 220 cuenta con una población de 740 habitantes y una extensión de 73’20 km2.El pueblo se encuentra en un enclave privilegiado rodeado de montañas, ríos y fuentes que la convierten en un lugar con encanto.
Quesa fue sede prehistórica de asentamientos sedentarios, como lo prueban las pinturas rupestres halladas en el “Abrigo del Voro”, declarado patrimonio de la humanidad por la UNESCO Estas pinturas genuinas del neolítico, son especialmente interesantes porque no representan escenas tradicionales de caza, sino que nos muestran danzas guerreras representadas por arqueros; escena que observamos con gran nitidez, de las mejores que hemos visto en nuestras excursiones.
Entre sus fiestas destaca “La Reserva”, que es la más tradicional, se celebra el 14 de febrero. Cuenta la historia que en 1690 una epidemia arrasó con gran parte de la población de la Comunidad Valenciana, en Quesa desaparecieron todos sus habitantes, excepto una familia, esta daba alimento y cobijo a todos los que acudiesen a repoblar el municipio. En recuerdo de esto, en dicha fecha se realizan paellas con las que se obsequia a todo aquel que se acerque al pueblo; también son importantes las fiestas de San Antón y del Santísimo Cristo de la Salud.

CRÓNICA DE LA RUTA DEL “ABRIGO DEL VORO
A las siete de la mañana el autobús recogió senderistas en la primera parada de Cardenal Benlloch, y a las 7 h. 15’ en la ultima parada de Fdo. Católico, saliendo de la ciudad para recoger al resto de los senderistas en el punto de encuentro “Ruta nº4”, en total treinta y un senderista, que a continuación se detallan:
Agustín Munilla, Amparo Aparisi, Abgel Luis Pividal, Antonio Esteban, Antonio Giner, Antonio Perez, Bautista Micó, Daniel Fernandez, Enrique Bisbal Enrique Vidal, Federico Guixeres, Fernando Aparicio, Francisco Burgos, Francisco Fayos, Jesús Marti-Belda, José Latorre, José Casinos, José Mª. Gonzalez-Rothvos, José Mª. Zapater, José Ramón Gimeno,José vte. Llorens, Juan Crespo, Juan M. Rel, Julio Gonzalez, Manuel Angel Cantero, Manuel Bermejo, Paco Borrego, Ricardo Cerdá, Roberto Sebastiá, Vicente Sanchis, y Vicente Tatay.
Llegamos al punto de inicio de la ruta en el área recreativa de “Los Charcos”, a las 8h. 55’ y de inmediato iniciamos la ruta con una temperatura agradable de 19º, cielo despejado.
La ruta fue guiada por Bautista Micó, ayudado por Antonio Giner en la cabecera y cerrando filas Paco Burgo; gran parte del recorrido fue por la umbría de la vegetación, con variedad de pinos, fresnos, y con el aire perfumado por la variedad de plantas aromáticas y medicinales; la ruta discurre gran parte por la orilla del Cañón del Rio Grande, otros tramos por el mismo lecho del rio, y de vez en cuando cruzando de una parte a otra del rio sin ninguna dificultad ya que el nivel del agua es bajo y se hace por encima de losas de piedra; el rio lleva una corriente de agua limpia que forma pozas que se suceden, y cascadas y gorgos naturales, siendo las pozas más grandes las que están más próxima al área recreativa; el paraje es de extraordinaria belleza natural; al final de la ruta de ida esta el “Abrigo del Voro”, con pinturas rupestres con cuatro arqueros en una danza ritual, esta representación junto con las de la cueva de la araña en Bicorp, sun una de las pocas que no están referidas a escenas de caza.
El regreso lo hicimos por la misma ruta de la ida, en lugar de hacerla por la zona del Planil , -que es la ruta circular-, con el fin de andar por zona más fresca con alguna umbría, y con la posibilidad de refrescarse tirándose agua limpia y fresquita del rio a la cabeza; y así llegamos por un desvio a la izquierda de bajada a la zona de las pozas donde nos bañamos en las aguas limpias, trasparentes y fresquitas, algunos disfrutaron más ya que se desplazaron a la anterior poza con cascada de agua incluida. Después del baño quedamos recuperados, relajados y como nuevos.
La sensación de todos es de haber disfrutado de una ruta maravillosa, y sin agobios de esfuerzos físicos.
En Quesa en el Bar – Rte. “La Parrra”, nos sirvieron una comida y postres del agrado de todos, bebida sin restricción –nosotros no abusamos-, café y “cremaets”, al precio ajustado de 9€. Todos quedaron contentos con la calidad de la comida y servicio.
Dado que hoy no ha acudido ningún cronista, me ha tocado hacer la crónica a mi.
Antonio Giner


CRONICA  SENDERISME  AL MONTCABRER-SERRA MARIOLA AL JORN  VINT I CINC  DE MAIG DE  2012



SITUACIO GEOGRAFICA

Cocentaina,també es dia  abans Concentaina ,situada  a una de les voreres  del Serpis , te en la vessant  est  de la Serra de Mariola del Pic  del Montcabrer de 1.390 metres d´alçária dins  de la Comarca del Comtat, están  la Serra de Mariola part a la provincia  d´Alacant i  part  al llímit  en la de Valéncia.El Montcabrer  es el tercer cim més alt  de la provincia d´Alacant  , després de l´Aitana i el Puig Campana. El nom de Montcabrer  prové  deguat  a que antigament  els  ramaders  duien a  pasturar  les  cabres  al Montcabrer

HISTORIA
 Cocentaina té una important ubicació al paleolitic,neolític i época prerromana, amb  tres abrics  amp pintures rupestres, l´Abric d´Alberri, el de la Paella i el de la Penya banya declarats  Patrimoni de la Humanitat al 1998
      Cocentaina  rep el nom  de la regió de la Contestania,amb important iaciment iberics  com el de la “Serreta”.També  va  esser important bastió  a l´epoca musulmana.
           Al 1245  va  conquerirla  el Rei En Jaume I . Més  tard Roger de  Lluria va construir  el seu  alcassar  a on hui está  el Palau del Comtat. En 1609  es  va produir  l´expulsió dels  moriscs estiman la población  en 2000 cristians i 1000 moriscs.
             Al Segle  XVIII, la  zona es recupera economicament i passa a dependre del Ducs  de Medinaceli. En el segle  XIX, se industrialñitza  principalment  textils  ,calçats  amb  influencia  de la  arribada del tren d´Alcoi -Gandía
        
DETALLS  DE LA  JORNADA SENDERISTA
Els  assistents :
 Mariano Aguilar  , Amparo Aparisi, Manolo Bermejo,Enrique Bisbal,Paco Borrego, Paco Burgos ,Manuel Cantero,Vicente Capilla,Jose Casinos, Ricardo Cerdá,Joan Crespo, Roger Domingo,Carlos Gabarda, Cris Gabarda, Miguel García,Antoni Giner,Jose R. Gimeno, Jose Mª Gonzalez ,Federico Guixeres,Virginia Leiva ,J.Vte. Lloréns , Francesc Martí,  Jesús Martí-Belda,Julio Marin,Bautista Micó,Daniel Montesinos,Agustin Munilla,Javier Oltra,Jose M. Osca, Vicent Palmero,Angel Pividal, J.Mª Rel ,Vicente Tatay , Onofre Valldecabres  i Enrique Vidal amb un total de  trenta quatre senderistes
        Nova  jornada   amb  l autobús    en direcció  a Bocairent  , a on depres  de  dos  dubtes  en dos  reotondes  arribem finalment  a la  Font  Mariola   sobre les deu menys  quart i com el llo es propici es es  fa l´hora de  esmorçar , esmorcem  en unes  taules i seients  de  fusta  junt  a la Font i després de l´intercaqmvi de productes  a les deu i quart amb  jorn  calurós  i 18 graus   Començem la marxa  per una pista  forestal , que  ens dura per un recorregut  de  quinze i mmig  kilómetres  fins  al cim del Montcabrer  al grupa A  majoritari  comandat  per Roger  Domingo i  al grup B  minoritari   comandat per   Antoni  Giner  fins al Refugi  de Muntanya i la  Cava Arquejada    amb un recorregut  de  uns  catorze  kilometres
         Passem  per una  indicació  de la Foia  Ampla  que queda  a  la dreta , continuem  per la pista forestal  hem vist  primer un cavall al costa  de una casa i després uns altres   cavalls  pasturan. Arriba un moment  en que el grup A i B es  separen.
       Nosaltre4s els  del grup  A  majoritari deixem la pista  forestal i prenim la  el sender  PR CV 27 . que  ens portará  fins al Cim del Montacabrer, cada vegada més  costa  amunt amb  el día  clurós  que estem patint amb  uns  22  graus, menys  mal que de quant en quant  tenín  un vent  fresquet en nosaltres.
    Una  vegada  alcaçem  el cim  fem  un descans  en lo  alt i disfruitem de les  meravelloses  vistes i reprenim  el descens hi hagent  algo de desorientació  per part  del grup  perque uns baixen per  un camí de cabres ,els  altres  coninuem per el camí , pero a  la  fí  es  incorporem al camí de  cabres en un decens una miqueta complicat, després  el camí  s´unix  al sender  correcte i ja  anem per un sender normal , tenim meravelloses vistes  entre elles  el pic del Benicadell i al fons  le embassament  de Beniarrés  amb  el riu Serpis.
      Continuem  el decens  he  passat  al costat de una Font seca i me  avant  hi ha una indicació a  la  Font de Sanxo. Continuem baixant amb  indicacions del sender  PRCV 27 en destins a  Agres i Cocentaina, també  mes  avant ens indica el desti  a la Cava Gran i al  Refugi de Muntanya.
     Ara  el  camí  ja  es torna  de pujada  quan el sol está  calfant, es el moment  que  arribem   a la Cava  Arquejada a  on  hia  una xicoteta Font i es unim a la resta del grup, després  de  vore  els  restes de la Cava Arquejada  i de un xicotet  descans reprenim el camí de tornada  per la pista  forestal, cami pedregós  per  quasi tot  de  baixada, que  ens  portará  pro’p del área recreativa  a on hia  una  Font  i una  bassa  de  regenearió  de  especies fluvials  i després  de  refredar-se  una mica i omplir  els  recipients  amb  aigüa, continuem   fins  a l´ultima área  a on  está  la Font  Mariola i l´autobús sobre  les tres i quart , partint fins  a Bocairent  a  on en el Restaurant el Cincell , prenim el menú  en aquesta ocasió  per 13 euros , degut  a l´increment per  begudes.
     Després  ja  en l´autobús   el Coordinar  Antoni Giner   ens  oferix  un recital de la  princessa  Mairola , que es  desentrotlla en la  antiga  Contestania   de l´Imperi  Romá. I  aixina  entre la  animació   del  senderistes  asrribem als punts  del destinació.  El senderiste Jesus Martí Belda ens  prega  que  contesteu a les enquestes   que  envía  per  a millorar  els  viatges
     Aixó  es  tot i fins  a l´altra
     Adeu  senderistes
      Francesc

CRONICA  SENDERISME  DEL BARRANC DE L´INFERN  AL JORN  DIVUIT  DE MAIG DE  2012


 
Vall de Laguar                         Fleix

SITUACIO GEOGRAFICA
  Dins de la  Comarca de la  Marina  Alta  es troba   Fleix ( Poble de En mig)a una alçaria de 440 metres sobre el nivel de la mar i al Nord  de la provincia de Alacant poblat del Vall de Laguar, de  quin ajuntament forma part ,junt  a Campell( Poble Baix) i Benimaurell( Poble de D´Alt), trobem el Barranc de l´Infern, congost tortuós amb 6.500 escalons de  pedra conegut  amb  el nom de la” Catedral del Senderisme”.Entre atmellers podem vora  la Serra anomenada Coll Verd a on  s´assenten els poblats  de Fleix, Campell i Benimaurell
".
DADES HISTORIQUES
        La  vall de  Laguar es un topónim   arab evolució de “Al Agwar” que significa coves, es pot  dir que la seua  história  comença  al segle XIII, sota el govern del Cabdill  “Al –Azraq”,que  va significar un obstacle  a  les  conquestes  del rei En Jaume I, amb el que signaren un tractat  de vasallatge amb una  treva de trés anys, que es vá  trencar  a l´any 1247 per la pressió de les tropes cristianes  al  senyoriu i després  de deu anys de exili font  vençut  a la fi d´Abril de 1276.Després  de la  pacificació de les muntanyes de la Marina, varen  ésser  repartides les  terres  entre els militar i els cristians vells
          Mes  tard , Carles I  decretá el bateig  dels  moriscs.Felip II ordená el desarmament  de tots els  mateixos i finalment  Felip III dictá el famós decret de expulsió, sobre tot  al Nord d´Africa, sent  la Vall de Laguar  u dels ultims reductes moriscs i al 1611 es  produeix  la  repoblació  de la   Vall, per  agricultors  procedents  de l´Illa  de  Mallorca

       
DETALLS  DE LA  JORNADA SENDERISTA
Els  assistents :
 Mariano Aguilar i Julio Gonzalez (solament a la marxa),Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Enrique Arocas,Enrique Bisbal,Bernardo  Blazquez(Heroi del Penyagolosa)Paco Borrego, Paco Burgos ,Manuel Cantero,Vicente Capilla, Ricardo Cerdá,Joan Crespo,  ,Maria Angels Del Cerro, Roger Domingo,Daniel Fernandez,Daniel Ferrer,Carlos Gabarda, Cris Gabarda, Miguel García, Mara  Genís, Aurelio Gimeno,Antoni Giner, Jose Mª Gonzalez ,Federico Guixeres ,J.Vte. Lloréns , Francesc Martí,  Jesús Martí-Belda,Bautista Micó,Angel Moreno,Juan Muñoz,Javier Oltra, Vicent Palmero,Alberto Peris, J.Mª Rel ,Vicente Sanchis,Vicente Tatay.Onofre Valldecabres,Enrique Vidal i Javier Palau  ,  i Jose Mª Zapater  , en total quaranta i un senderistes.
    Nova  marxa amb l´autobús   en eixida   d´inici  a les  set  del matí  amb tres  parades  en direcció   a  la AP-7, eixida  de Ondara i camí  d´Orba , arribant  a  Fleix  sobre  les  nou i quart  del  matí ,el jorn es  núvol  afortunadament quasi tot  el día i tímida  presencia de l´uxó  a  la  fi  de la jornada , amb  un vent fresc que  s´agradeix, principalment  quan  per  moments  apareix el  sol.La  temperatura d´inici  es  de 18 graus  que s´incrementa  al llarg  de la  marxa  fins  a uns vint-i quatre  graus.
       La distáncia  recorreguda   será  de uns  catorze  i mig  kilómetres, amb  dificultat  mitjana-alta i un temps  de  durada  de unes  cinc hores i mitja, per  un sender  el  PRV-147,  principalment  amb  un  traçament  de  escalons  de pedra  fets  per  els  antics  pobladors  que es suposa  moriscs
           Només  eixir  del Fleix   trobem   la  Font    i  per  els  diferents  canys  ix  aigüa  molt  fresca i un cartell que ens indica   el Barranc  de Fleix, una miqueta més   avant  tenim el  Safareig o Llavador de Fleix que  es  troba   en estat  perfecte.
            No tardará  en apareixer  l´impressionant  baixada  al llit  normalment sec  del Riu Girona  i la  no menys  espectacular  pujada  de la  vessant  contraria del Barranc.
              Hem  passat  també   per el  Barranc  del Salt , de  varies  desenes  de metres  d´alçária.      Sobre  les nou trenta cinc del matí creuen el lloc  anomenat  “El Forat”, es  un forat tallat en la roca que ens permet avançar  i anar  baixant  fins que  arribem a baix  del barranc   a un lloc   a  on el grup decidix   esmorçar sobre les  deu mens  quart i després  del intercamvi  de  begudes i productes  per  a lluitar  contra la fam i sed, començarem  a pujar un desnivell  de uns  300  metres  per  el sender  de escales.
                Pel  camí hem pogut vore unes  cascades seques ,pero que en moment  de pluja cau l´aigüa  en molta intensitat.El camí  de  pujada  es  torna dur  i fa un zig-zag constant, en un camí de  poca  vegetació en lo que  a arbres es  referix i a base  de matolls i arbustes  baixos i plantes  com els margallons, es  trobem unes senyals que ens  conduixen entre  altres  llocs  a  les Juvees d´Enmig, per una  senda sense  tanta pedra i en més vegetació,arribant  al Pou de la Juvea a on es refresquem i l´amic Bernat  Blázquez bombeiga l´aigüa  del Pou amb un antic  aparat que ja  fea molt de temps que  no veiem.  La  calor va  está  fent  efecte en la  majoría  de  senderistes

Una vegada  deixem  el Pou el sender  ens  conduix a un cami covert amb  ciment. No es  molt  llarg  i  a  la  fí  del camí  trobem algunes  cases de  camp en no molt  bon estat, anem en direcció de Juvees de D´Alt, quan son les onze  i mitja i prenim de nou el sender  que  va  estretant-se i es  de  baixada, que  en un moment el camí porta  un xicotet cabdal d´aigüa, que  prové de la Font de Reinós que fa  que  el terreny estiga húmid i relliscós  i  que  es produisca  alguna relliscada com la de la senderista  Mara Genís ,sense  consequéncies, a la  fi del camí tornem al llit  del Barranc. Des de açí  afrontem una  altra de les pujades  que ens conduir´`a fins  a les  Juvees  de D´alt i tenim bona  ocasió  per  a disfruitar  del paisatge
    Una  vegada  arribem a les Juvees  d´Alt,  açí hi ha un cartell que ens  indica   a Benimaurell hi han 3,2 kms  de distancia i son les tretze  hores  aproximadament, anem bé  de temps pero no hi ha que dormir-se. Com anécdota anteriorment  hem  tingut  l´extraviament  per  moments de Juan Muñoz, que es va  entretindre´s una mica i va pendre un altre sender, pero amb la  col-laboració de Roger Domingo, va poder   tornar amb tot els senderistes.
 Manprenim un nou descens fins  al Barranc de Racons, en aquest lloc  els  escalons  pareixer  estar millor conservats, a la  fi arribem  al fons  del Barranc  de Racons i començem , la darrera pujada sinuosa i escalonada  i crec  que  per  tots més  problemática i sobretot  per  a   Vicent Sanchis  que ha  patit uns  problemes  musculars ,tenint que  donar-li  Bernat  Blazquez  uns  massatges  que li han anat prou bé i també  Aureli Gimeno  ha  patit uns problems gástrics i en l´ultim tram final han precissat  la ajuda del sempre solidari Roger Domingo i algún company més, que  en la  corda  de Manuel Cantero han fet  que  la pujada final fora  més  suau, una  vegada coronat  el cim del Barranc, hem baixat  fins  a la Font  dels Olbis, a on la gent sa  refrescat i ha  vegut bona cosa  d´aigüa cristalina i fresca.Després  del xicotet  paró  en adreçem  al poblat  de Benimaurell, per un camí ple  de cirerers, també  en el camí alguns  atmellers.
 D´aquesta  manera  arribem abans  de les tres i mitja  a Benimaurell  al Restaurant  “Jalisco”, a on per  nou euros dinem prou bé  en general encara que  els  que menjarem  arros al forn, estava “empastrat” pero bé , beguda  no faltá de totes  classes inclos  un vi “tinto”  de Xaló  que no estave gens  mal, incloent  també  el café “cremaet” i atesos per la  romana amiga  de Roger Domingo i com hem vingut a  la  Catedral del Senderisme de la Comunitat Valenciana i  tota  Catedral té un Bisbe  acordarem  que  Mossén Roger Domingo fora  el Bisbe solidari i honorari, que ens donara  a tots  els 41 senderistes assitents  el titol de “Senderistes  Confirmats”.
   Després  del dinar  aprofitem el viatge  per  a  comprar  bones cireres a  cinc euros la caixa  de  2 Kgs o six euros segons el lloc  de venda, inclús  algú més  barat encara. I  aixina  sobre les cinc i mitja estem a l´autobús camí de tornada.
   Fins  a l´altra  “Senderistes” i Adeu
    Francesc

 ***********************************************************************


CRONICA  SENDERISME  DEL PIC  DEL  PENYAGOLOSA  AL JORN  ONZE  DE MAIG DE  2012

SITUACIO GEOGRAFICA
Vistabella del Maestrat a on  está enclavat  el massís  del Penyagolosa, está situada  al llimit de la provincia  de Castelló amb  Terol en el sector  septentrional  de la provincia i a 72 kilómetres de la capital de la Plana, tenínt  el Pic emblemátic del Penyagolosa amb 1814 metres d´alçaria,Vistabella  té una  formació “kárstica” amb una terra  molt fértil recorreguda per una rambla de plá i ses  aïgues  es perden per un mistrios  albelló  anomenat del “Quiño”, antiga zona de pantá.
DADES HISTORIQUES
Vistabella  fón  habitada  per els íbers, romans i musulmans.Al segle XIII, va ésser conquerida  per els cristians i al 1251, Guillem d´Anglesola i Constança d´Alagó otorgaren la  primer  carta pobla   a Berenguer d´Anglesola fins  a 1303 en que  fon venuda  a l´Ordre del Temple fins  a la seua dissolució  i en aquel momento al 1307 , va  pasar  a l´Orden de Montesa.En  1345 Vistabella  junt  a sis pobles més  del Maestral, Culla, Atzeneta Benafigos, Benassal, la Torre d´En Bessora i Vilar de Canes, constrituiren la “Setena de Culla”, asociacció destinada  a defendre els drets de ramaderia i herbatge i explotación de  recursos pecuaris i forestals ,unió que perdurá  fins al Segle XIX.
      En 1338 fon residencia  del Rei Pere el Ceremoniós i des de ací enviá  una embaixada  al Papa  per  a  tractar  temes de estabilitat política.En 1382 el Maestre de Montesa  li atorgá la segón carta Pobla a Pasqual Sobirats i altres. El nom de la comarca  de Maestrat  bé precisament  de l´importáncia  del  Maestrat de Montesa per a la zona. En la Guerra de secessió Vistabella  va recolzar  al borbó Felip V, sent  asediada  pels particaris dels Austries.Després  va  esser  reducte contra els francessos i posteriorment  la población  fon  bastió carliste., quedan enclava al 1936 en zona  repoblicana.
       
DETALLS  DE LA  JORNADA SENDERISTA
Els  assistents :
 Mariano Aguilar i germá,Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Enrique Arocas,Manolo Bermejo,Paco Borrego, Paco Burgos ,Carlos Gabarda i filla, Manuel Cantero, Jose Casinos, Ricardo Cerdá, Vicente Daroca,Maria Angels Del Cerro, Roger Domingo,Daniel Ferrer, Miguel García, Mar  Genis, Antoni Giner, Jose Mª Gonzalez, Julio Gonzalez ,Federico Guixeres  , Francesc Martí,  Jose Martinez,Agustin Munilla,Juan Muñoz Jose Antonio Perez Gonzalez, J.Mª Rel,Roberto Sebastiá ,Vicente Tatay.Enrique Vidal i un  Amic,  i Jose Mª Zapater  i tres senderistes  de Castelló, Rosa Carreras,M.Angel Farinós i Julián Larios.
    Nova  marxa amb l´autobús   en eixida   d´inici  a les  set i quart  amb tres  parades  més arribant  per questió de tráfic i distancia  al Ermitori de Sant  Joan de Penyagolosa    a  les  deu del matí. El dia va ésser  calurós  amb  temperatura inicial de 18 graus  que  va  anar pujant al llarg  del jorn.
     La  distáncia  recorreguda   fon  de  14,1 kilómetres   per  a  la ruta  A, de pujada  al  Pic, teóricamen la de dificultat   i de 17 kilómetres m la  ruta  B “fácil”  ,comandada per  Antoni Giner i six senderistes  més entre ells  Angels  del Cerro i una  nova  senderista que finalitzaren prous  asfixiades
    Com  es feia  tard  només  arribar  al Ermitori de Sant Joan a 1400 metres d´alçaria, el grup decidix  esmorçar   en un lloc cobert  amb  taules i bancs  de   fusta   i després  del  intercamvi  del productes , enfilem per inciar  la  marxa
     Aixina  ens  dirigim  al  BarranC de la Pegunta , un lloc  molt  bonic  en  moltes indicacions sobre  les plantes  habituals  del  Barranc, un lloc amb  molta  ombra  que  per  al diía  tan calurós  s´  agradreix, el sender  es  quasi tot  de pujada   i prou senyalizat
     En la zona  hem pogut  vore  especies i plantes con l´auró(Arce), la  sabina  negral , el rab  de  gat blanc o  el Pi  negral, també la  bufalaga o  zones  amb  falagueres o  espigoleres
     En  el Camí   es  trobem  amb la Font  de la Pegunta, després  de  vore  que  el Barranc portava  aigüa  en alguns trams. En la Font  es  refresquem i disfruitem del entorn del Barranc  que es  una  microreserva.Continuem ascendint  per el Barranc  que ens porta  a la Pista  forestal  i després  de  passar   per un lloc  anomenat el “corralito”, prenem el Grup A . el grup més  nombrós , de uns  trenta  senderistes, el sender  de l´esquerra , fins  al cim, i el Grup B , el minoritari continú  per  la  pista  forestal amb la intenció de rodejar  la muntanya del Penyagolosa
               El grup A  continúa  fins al cim per un camí  que  cada vegada puja  més  i ja  tenim  la  prséncia  en tota la seua intensitat  de l´uxó, que  va  calfant  més i més. El sol ens  fará  suar puix  cada  vegada el camí té  ménys  vegetació al contrari de la  etapa  anterior en el seus pinars del Barranc de la Pegunta.Abans  de pujar  al Cim  es trobem un refugi   a on l´´ Amic Jose Maria  Gonzalez Rothvoss, es pren un descans   puix  li fa mal el coll i te algún mareig, li acompaña  Manuel Cantero.
                Finalment  tot el grup corona  el Cim del Penyagolosa ,incluint els  dos  últims,  ens  fem les  fotografíes   de rigor  en el Pic , de  a on es  veuen merevelloses  vistes, encara que  les  boirines lluntanes  fan que  no pogam  vore  la  mar  perfectament.  Hi una  anécdota  del germá  de Mariá  Aguilar  en la  vigilanta forestal del Pic, que la  rep  en molta “simpatía”, quan li pregunta si té una  Coca Cola per  a  ell
                 Es el moment  de tornar  per  el mateix  camí  i fins  a  trobar  la pista  forestal , el camí de  baixá  molt més millor i  arribem a la pista i un grup  decidix  tornar  per  el Barranc  de la Pegunta i atre  grup  es queda  per a  rebre  al Grup B.
      El grup   que  torna  primer  continúa  per  el Barranc  i quan arribem a  la Font de la Pegunta de  Nou  es  refresquem i  alguns  es llavem  els  peus  en ses  aigües  cristalines i gelades, continuem aixina  fins  a arribar a l´autobús, a on tenim que  esperan quasi fins  a les quatre  al grup B, aixina  es  que  a les ix  de la vesprada  estem encara  a la  taula  del Restaurant a Vistabella del Maestrat, acabant de dinar, a on hem dinat  alguns la típica Olla o  Sopa  de la  casa  de primer  a més de ensalades i de segón  embotit , costelles  de proc  i xulletes  de corder  amb all i oli i creïlles.  A més  de les begudes, postres  i cafens  i    sobre  tot una  exquisita  tarta  d´armetla  feta per  Amparo Aparisi, per  a  cel lebrar  el dia  del seu Sant,que es el proper diumenge
   I  fins  a   ací  es  tot, senderistes.
   Adeu  a tots

   Francesc

*****************************************************************************
EXCURSIÓ BARX – FORAT DEL AIRE – BARRANC DE MENESA (04-05-2012)

Història de Barx:

Els primers pobladors es remunten al paleolític, en l'època del magdalenià, segons les troballes trobats de la Cova del Parpalló (Gandia) i de les Malladetes (Barx), que constitueixen dos dels jaciments prehistòrics més importants de la regió mediterrània peninsular. Els materials arqueològics en elles obtinguts testimonien que fa 29.000 anys i, de manera ininterrompuda, fins fa 11.000, l'home va ocupar aquesta zona, desenvolupant un estil de vida caçador i recol · lector. La seva cultura material es va caracteritzar per l'elaboració d'estris de pedra i os, i un dels aspectes més singulars de Parpalló és l'haver proporcionat una rica col·lecció de plaquetes calcàries gravades i pintades, amb representacions d'animals i altres temes.
Ricardo diu que ha vist “una cabreta amb quatre potes y dos banyes”. La seva existència ens informa de l'alta capacitat artística i simbòlica d'aquelles poblacions del passat.
Durant l'Edat Mitjana Barx va estar habitat per musulmans, fins que Jaume II el va lliurar al Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna i pràcticament es va despoblar.
La relació entre Barx i el Monestir no sempre va ser fàcil durant els més de 500 anys en què va estar vinculat, el conflicte més important va esclatar en 1778, quan els barxeros presentar un plet contra l'abusiva autoritat de l'abat, però, van haver d'esperar fins l'exclaustració de 1835 per sentir-se lliures d'obligació cap als seus antics senyors. El 1835 Barx es va convertir en municipi independent.
En el terme municipal de Barx hi ha bonics paratges naturals, com la "Cañada Real de Castilla" o camí Assegador (utilitzat en l'antiguitat per al trànsit de guanyats i pel qual trobem diverses fonts), i meravelloses vistes com el mirador de la Vesteix-te o el pic del Mondúver (841m), des d'on s'albiren bells valls, com la Valldigna o la costa des de València fins Dénia.
La dissolució de les calcàries ha donat com a resultat la formació d'avencs naturals, com el forat de l'aire, l'avenc d 'Aldaia o l’avenc de la Donzella. La cova de les Malladetes i la del Parpalló (Gandia) són importants per les restes arqueològiques que s'han trobat en elles.
A les 9 del matí iniciem la caminada des de la Font de la Drova, amb una brisa fresqueta i sense a penes lluir el sol, després d'una primer aplec en el Pàrquing de l'Hotel Albufera i aconseguir aparcar la dotzena de cotxes en l'esplanada de la font.
José María Osca ens aconsella, als que portem cotxes de classe treballadora, que adquirim un Mercedes per a les pròximes excursions. Desconeixem si és agent comercial d'algun concessionari.
Hi ha un repartiment generalitzat de Barrets. Comencen les primeres elucubracions sobre l'objecte social de l'espònsor, Energia solar, Marca de rom, Casa d’apostes...?
Els  39 valents/senderis tes som:
Agustín Munilla, Alberto Peris, Amparo Aparisi, Ángel  L. Pividal, Ángel Moreno, Antonio Esteban, Antonio Giner, Aurelio Gimeno, Bernardo Blázquez, Daniel Fernández, Enrique Bisbal, Enrique Vidal, Javier Palau, Francisco Burgos, Javier Oltra, Jesús Martí-Belda, José Casinos, José Mª. Gonzalez-Rothvos, José Mª. Osca, José Mª  Zapater, José Vte. Llorens, Juan Crespo, Juan M. Muñoz, Juan Mollá, Julio González, Manuel Bermejo, Mariano Aguilar, Viçent  Aguilar, Miguel García, Onofre Valldecabres, Paco López, Rafael Alcayne, Ricardo Cerdá, Rogelio Domingo, Salvador Tormo, José Barber, Vicente Capilla, Vicente Palmero y Vicente Tatay.

Caminant, caminant es fan les 10 del matí i la plebs comença de murmurar 'Fa Fam' capitanejats per Espàrtac (Altres diuen que és Bernardo) , el murmuri prompte es converteix a rugir, passant als pocs minuts a reclamar amb grans estrèpits '¡¡¡Volem Esmorzar!!! '.
Finalment, som honrats amb una parada per a reposar forces, en una vessant orientada a l'est on desfruitem dels rajos de sol de primavera, si bé al tindre un pendent molt pronunciada dificulta la comunicació entre els elements situats en la part alta i baixa. Conseqüència d'això 'la llibertat de moviments de les persones, capitals i coses' (UE dixit) tenia moltes traves, dificultant el comerç de productes típics. Les olives de baix no pujaven cap amunt, el 'El ví del president s'ha desparramat' (Rogelio Dixit), els cacauets ixen volant cap a baix... Passem al segon acte amb les postres i les taronges que no arribaven als pisos alts, Amparo hui no ha fet coca (corren rumors que se li ha estopejat el Thermomix digital) , els amos de la petaques de vidre no s’atreveixen a llançar-les, el Café es cau amb el moviment dels gots, les figues, dàtils i dolcets cauen pel terra... En conclusió desastre total.
Reiniciem el camí, ja amb millor ànim, si bé la senda es va fent un poc angosta, experimentant els massatges dels esbarzers pels braços. El massatge de cames està reservat només per als que porten pantaló curt.
Passem pel 'forat de l'aire de 118 metres de profunditat pel qual ix aire calent, arribem al 'Pla dels Avencs' de 750 metres d'altitud i ens dirigim al 'Venc d'Aldaia' que és espectacular per la profunditat i amplitud de la bocana de 80 metres de profunditat. Només els que tenen una bon assegurança de vida s’atreveixen a aguaitar, i allí adornant la gran bocana està el fleix florit amb el seu color verd maragda preciós, admirat per la seua bellesa i per ser molt escàs en els nostres paratges.
Iniciem el camí de volta en descens (Els més malvats diuen que anem en direcció contrària als cotxes, proposen que un es faça el ferit i cridem a l'helicòpter de rescat) .
Continuem pel Barranc de Manesa amb sureres, pi roig, alzines, alborços, algun fleix, falagueres, mare-selva, i diversitat de plantes florides de distints colors, predominant el malva i blanc, els distints arbres, arbustos i plantes ens els explica el guia de hui que és Salvador Tormo, amant de la botànica, amb la qual cosa l'excursió de hui adquireix una altra dimensió en el sentit del coneixement i apreciació de l'entorn natural, perquè el senderis me no sols és caminar, sinó desfruitar de la naturalesa en el seu estat salvatge, i de la bellesa dels paratges.
Junt amb el camí veiem penjat en un pi el cap d'una 'Vaca muerta' (Salutacions i lloes perquè Repsol ens puge la gasolina) amb els seus dos banyes. Després de les pertinents consultes, amb Jessica Fletcher i Serlock Holmes, s'imposa la hipòtesi de treball que es tracta d'una vaca que es va escapar de les festes d'algun poble pròxim.
Ja de volta passem per la 'Font de la Benita' que té una aigua fresca, fina i agradable pel seu davall contingut en calç, on alguns dels senderis tes aprofiten per a beure i refrescar-se.
Al final de la ruta arribem a la Font de la Drova, amb aigua fresca, semblant a la de La Benita, i al ser de major amplitud i dos canelles, quasi tots aprofiten per a refrescar-se per dins i per fora, perquè el cos agreix el llevar-se la suor en el rostre.
El menjar de hui comença a les 14:45 on el primer plat a triar era ensalada o ensalada, segon arròs al forn o paella, postres gelat o gelat,... Almenys el preu era barato/barato i es va beure quanta cervesa es va demanar.
Ja en la sobretaula iniciem un debat on ix a lluir el descontentament de la majoria amb l'actual Presidència de l'Associació de Jubilats.

Es planteja l'excursió al Penyagolosa per a la setmana que ve.

Els amics del Camí de Santiago sol·liciten una subvenció, ..., i es planteja també fer a partir del 15 de Juny una eixida d'uns 6-7 dies a un Parc Natural Nacional de Pirineus, i amb preferència per Sòria: El Canó del Va riure Llops, La Fontona, Casarejos, Covaleda, Urbión, Vinuesa, Catalañazor, etc.. etc., i d'allí passarem al Monestir de Sitges i a Bobadilla dels Ferrers, etc. - Meravelloses rutes i menjars! En pròximes dates tractarem el tema a veure si es forma un grup per a anar.

Fins a la pròxima companys.

Lladró y Marqués.
***********************************************************************

CRONICA  DE  SENDERISME  DEL 25 D´AVRIL   DE 2012   AL PIC  DEL  BENICADELL  DES  DE  BENIATJAR

 
BENIATJAR - SITUACIO GEOGRAFICA
El municipi està situat en la vessant Nord de la Serra de Benicadell , en el sector Sud de la Vall d'Albaida. El riu Micena circula de Est  a Oest, per tot el límit Nord; li afluïx el barranc de Beniatjar, que servix de límit per l´Oest.. En la muntanya hi ha una extensa zona de pineda i
muntanya baixa,. Predominen els cultius de secà vinya, cereals i olivera. Aprofitant l'aigua de diverses fonts per mitjà de basses es cullen creïlles, dacsa i hortalisses.
El poble està sobre un altell al peu del pic de Benicadell . L'església està dedicada a la Mare de Déu de l'Encarnació; té dos taules atribuïdes a Joan de Joanes . Dins del terme està el Castell de Carbonera a la cresta de Benicadell

        DADES  HISTORIQUES 
Encara que  hi ha  restes  de la  cultura del Bronze, l´oritge  de Beniatjar es una  alquería  dels moriscs, que  fou  conquerida per rei En Jaume I  i donada  a  Pau de Tarazona el 1258, al any de l´expulsió morisca  vivien cent families. Es va  eritgir  en Baronía pertenyent  primer   al Primer Duc  de Vila hermosa i després  al Marquessat  de Milá. Conjuntament  amb Otos  formá  vicaría eclesiasticament  depenet de  Rafol de Salem fins al any 1535 i al  any 1574 es constitueix parroquia independent.
.
         DETALLS  DE LA JORNADA  SENDERISTA:
   Onze  valents  més  un.
 Els assistents : Fernando Aparicio, Ricardo Cerdá  ,Manuel Cantero,Vicente Capilla,Ricardo Cerdá ,Juan Crespo,Eliseo Garcia,  Francesc Martí, Juan Muñoz,Angel Pividal Jose Maria Osca i Paco López que no va vindre al dinar
     Després  de l´apléc  a l´aparcament  de l´hotel Albufera, a la Pista  de Silla,a les huit del matí  a on  es  pressenta  Antoni Giner i  dona  unes notes  no venint  a  la  marxa per  motius  de revisió médica ien  dona  l´encarrec  de pasar  per Jose  Maria  Osca.
     
    Una  vegada  en  camí primer per la  A-7, CV60 i CV 611 . arribem a Beniatjar  sobre les  9,30 estem ja   a la  Casa Forestal  a  on  desixem els vehículs i començem  a  caminar , per  un camí que  pareix  una  pista  forestal.  El jorn  pareix  que  va  a  esser  calurós  puix  de  bon  matí  la  temperatura es  de  un  onze  graus  per  a pujar  al llarg  del día  fins  als vint-i cinc  graus quant  l´uxó es presenta  amb  tota la  força i quedan-se  un día  assolejat si bé  es  veritat  que  ens  a acompanyat  algunes  ráfeges de vent  fresc.
       Amb  aquesta  ocassió   a la  Casa Forestal ens esperaba el senderiste ocassional Paco  López que  ens  ha  accompanyat  fins  al Nevero, que  ha pogut disfruitar junt  a  Angel Pividal de les historietes  que ens  ha  comptat  Eliseu García  per  terres d´Alacant.
      També tinc  que  dir  que  hui  “Il Capitano”, de la expedició ha  segut  Jose Maria Osca   que ens  ha  guiat  fins  al cim de manera molt  professional
Aspectes  del  recorregut
   Al llarg del  camí i una  vegada  hem press  el  sender  de  pujada  podem trobar  especies tipiques  del matoll mediterrani, amb  arbusts  com el gingebre,  coscolla, arguilagues, romer, bruc, matapoll i  altres plantes medicinals  como camamilla, timonet, rabo de gat  i pebrella.També es pot  apreciar  senyals de pas  d´alguna  rabosa  o porc  senglar. També   hem pogut vore  a la  vessant  dreta  al fons   la Pressa  del Bellús
     Ja   son  les 10,45 aproximadament  i arribem al “Nevero” situat a uns  996 metres  d´alçaria, en el punt conegut  com Alt  de la  Nevera, al Oeste  del cim del Benicadell i en la llinea  divisòria dels  termes de Beniatjar i Gaianes, aixina  com  les  comarques  de la Vall d´Albaida  i el Comtat i alhora  de les províncies de Valencia i Alacant
    La  Cava te un diàmetre  de  10,20 metres i alçada  de 7,90 metres.Es coneguda  de temps dels  romans   es dir 2.000 anys  abans Crist.Es va utilitzar  sobre  tot des  de  els segles XVI fins als mitjans  del XIX .Antigament  els metges  ja prescrivien l´utilizatció del fred  amb  ús medicinal
 Junt  al Nevero  esmorçem  amb  intercam-vi de  productes   entres  altres  fruts  secs  de  Joan  Crespo. També  uns  altres  productes  com  rolls d ánis, mandarines  etc, vi  en  aquesta  occassió crec  que  solament  una  botella. En aquest  lloc  es  creuen ambs  estudiants  que  han vingut  de un Col-lege  de Mislata i  estven  fent una  prova  de  resistència  física , entre ells passa una  xica  desorientada  que ens pregunta la  direcció dels  demés, posteriorment   dos  xiques  jóvens  escomençen  a esmorçar junt  a nosaltres.  Més  avant  trobarem  a un  professor  que  està  cortrol lant  els temps  dels  alumnes.
         Una  vegada  finalitzem l´esmorçar  , Manel Cantero  hui fotògraf  oficial  ens  fa unes fotografies junt  al mateix.I  aixina  reprenem  el sender  fins a la  cim  del Benicadell, per un sender  cada  vegada  més  estret i més  complicat, perquè  hi ha  que sortejar  obstáculs  ,grava  ,pedres i  roques camí  de l´ascens i finalment  arriben de diferents  cims del Benicadell de la  má  di”Il Capitano”   Jose  María  Osca, que diu  que possiblemt  ja  no torne a  pujar  una atra  vegada. Des de  una  vessant  del cim hem pogut  vore  al fons l´embassament  de Beniarrés  en el  Riu Serpis.
         Reprenem  el  camí  de  baixada  tenint  que  anar  espai perquè  hi ha  alguns trams  complicat s , superats  fàcilment  per  altres  com  Vicent  Capilla  que  es troba  prou àgil,  altres   de  baixà   anem prou  bé  però de pujada ens  consta. Una  vegada   superat  el tram perillós i ja  en el sender  normal , en el que  el tram final té  tres o quatre pins tallats  que creuen el camí, després  arribarem  al camí  forestal  inicial , da  on  em compte de tornar  fins a la   Casa  Forestal, prenim   el  sender  que  ens  portara al paratge  anomenat  Les  Fontetes, que  es una  àrea  recreativa  amb  fonts  i unes  taules  de  fusta  per  a  pendre  qualsevol cosa. Junt  a les fonts hi ha una xicoteta  bassa  que  li va  vindre  bé  a Angel Pividal  per  pendre  un bany.
            Una  vegada haver  descansat  una mica   començem  la  pujada  del camí amb  forta  pendent  que  ens portará  a  la Casa forestal,situada  a una alçaria  de 700 metres,  a on tenim els  cotxes . La marxa  ha segut  de caràcter circular  arribant  quasi al catorze  kilòmetres. I des de  açí  amen  a  Castelló de Rugat   a  on  en el Restaurant  l´Irlandés prenim  el  Menú  de la  casa  per  9 €uros ,  que  en general   a  agradat  a  la  majoría
              Després  del dinar  a  la terraça  del Restaurant  hi hagué  sobretaula  amb  el parlament  dels  diferents contertulis
     
                          I   Aixó es tot, senderistes fins    a l´altra
                          Salutacions
                          Francesc
*********************************************************************************

CRONICA DE LA EXCURSIÓ BICORP, RIU CAZUMA Y GOLA DE LUCINO (20/04/2012)


BICORP: Historia.
Poques poblacions poden enorgullir-se tant com Bicorp, de conéixer els seus més remots antecedents gràcies a les representacions pictòriques que, des dels albors de l'ocupació humana d'estes terres, han arribat fins a nosaltres.                                                                                                              
                                                                                                                                                
Estes representacions constituïxen una visió molt exacta de les formes de vida que van tindre els nostres més llunyans antecessors. Escenes domèstiques, religioses, les figures humanes i animals descriuen a la perfecció la seua constitució física, hàbits, costums, animals amb què convivien i dels que s'alimentaven i llocs i entorn en què habitaven. Segons el document escrit més antic conservat, les alqueries de Bicorp i Benedriz van ser donades pel rei El senyor Jaume I a Sancho Martín d'Oblites, el seu primer senyor, l'any 1259.                                                                                                                                                                                                                   
                                                                                                                                           
A principis del segle XVI, va tindre lloc en l'antic regne de València un alçament popular contra el sistema feudal conegut com a Germania. El Virrei va fer una crida a la noblesa perquè acudira a concentrar-se amb les seues forces a Gandia. I allí, entre altres molts, es va presentar el senyor de Bicorp D. Luis de Vilanova, que va participar en els combats de Xàtiva, un dels punts importants de la rebel·lió.                                                                                        
També s'han conservat multitud de documents relatius a l'expulsió dels moriscos, que signifique una minva significativa en la població, i la repoblació, provinent majoritàriament d'Aragó i Balears. Destaquen també les participacions en la guerra amb França, amb hòmens, diners, armes i avituallament. I finalment en la guerra civil, de la que Bicorp afortunadament a penes va notar els seus efectes.
                                                                                                                                           
El dia 11 d'Agost de 1961 s'autoritza a l'Ajuntament de Bicorp a adoptar el seu propi escut heràldic.                       
 .......................
Passades les 9 del matí iniciem l'excursió amb temperatura agradable, algo de vent que després va desaparéixer i acompanyats d'un poc de sol que va lluir de forma intermitent durant tot el matí, per una pista forestal sense a penes inclinació i seguint el llit del riu Cazuma.
Els 37 assistents són: Alberto Peris, Ángel Luis Pividal, Antonio Esteban, Antonio Giner, Antonio Pérez, Aurelio Gimeno, Daniel Montesinos, Enrique Bisbal,  Eugenio Cardona, Federico Guixeres, Carmen Esteve, Fernando Aparicio, Francisco Burgos, Javier Oltra, Jesús Martí-Belda, José Casinos, José Enrique García, José Mª Gonzalez-Rothvos, José Mª. Osca, José Mª. Zapater, José Vte. Llorens, Juan Crespo, Juan M. Muñoz, Julio González,  Manuel Bermejo, Mariano Aguilar, Vicente Aguilar, Paco Borrego, Ricardo Cerdá, Roberto Sebastiá, Rogelio Domingo, Vicente Capilla, Vicente Darocas, Vicente Tatay y Virginia Leiva.
Tot just començar divisem una cabreta que anava uns metres per davant de nosaltres per la pista forestal. Immediatament els llicenciats en filologia anglesa iniciem un debat sobre el tema següent: Com es cridarà el marit i el fill de la cabra?
Passem junt amb una xicoteta séquia l'època dels romans, excavada en pedra viva. De l'època dels àrabs no pot ser, perquè no utilitzaven esta tècnica de construcció (José María dixit) .
Veiem els primers tolls amb aigua cristal·lina i peixets amb gran alegria del personal.
El sentit de l'oïda es recrea escoltant el soroll de l'aigua dels xicotets bots que té el riu.
A les 10:30 arribem al paratge triat per a esmorzar, assentant-nos sobre les roques de la muntanya, disfrutant dels rajos de sol. L'oferta de productes típics hui ha sigut prou en quantitat i excel·lent en qualitat, cal destacar les olives del carrer Brasil, les pastes de Benimámet, les figues d'Aràbia, el vi Vera Estenas (Bobal 2006) .
Després d'una hora aproximadament de caminada arribem a la Gola de Lucinio, on quedem tots enamorats per la bellesa del lloc. S'aprecia com l'aigua ha excavat una profunda gola i hi ha tobogans naturals que inviten a més d'un a portar-se al nét. El descens el fem ajudats per la corda de Manolo per a evitar riscos.
Ja de volta fem una xicoteta recessió junt amb un toll amb aigua cristal·lina on Manolo i Ángel (deia que estava refredat) ens van delectar amb els seus dots de sireneta prenent el bany.
Un parell de quilòmetres mes i es produïx una deserció, on un xicotet grup format José María Osca, Javier i Mariano-brother abandonen la ruta predeterminada incorrent en riscos innecessaris. Per fi arriben a l'autobús sent rebuts amb divisió d'opinions (Palmes i xiulets) . José María rep una targeta groga amb advertència d'expulsió, per reincident.
 Sobre les 15:00 ens deixa l'autobús en la porta del restaurant en Navarrés (recomanat per Vicente Daróca).
1º Plat: Macarrones, Ensaladilla rusa, Sopa de menudillos, Guisado de ternera y Menestra de verduras.
2º Plat: Lomo plancha, Escalope de pollo, Lomo adobado, Riñones, Panceta, Lomo al horno, Emperador y Merluza.
Postres: Flan de huevo, Flan de café, Natillas, Helado de turrón, Pera y Plátano.
Café i copa (Les copes, com de costum, corren per compte de cada un) .
 Ja en la sobretaula, després de tractar diversos assumptes, la vicepresidència fa públic el comunicat següent:
'José María busca amics per a fer El Camí de Santiago'.
Se li concedix l'ús de la paraula al susdit, qui acaba la seua intervenció amb estes paraules:
 ...Y tu perquè no calles?
Esta redacció ha pogut saber que el Gabinet de Premsa de Moncloa li havia recomanat/escrit un discurs que acabava amb estes paraules:
'...Me he equivocao, ho assente, açò no tornarà a pasar'.
Després del menjar fem arqueo.... Han de comptar als soldats fins a quatre vegades, però al final, passades les cinc de la vesprada els dos administradors del FROB aconseguixen quadrar.
No donem crèdit al rumor que dos comensals han sigut invitats 'gratis total' per la direcció del restaurant.
Després de totes estes peripècies, pugem a l'autobús per a iniciar el camí de volta i tirar la siesteta de rigor.
Fins la próxima.
Antonio Giner y Vicente Capilla.
*********************************************************************************
CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN DEL VIERNES 13-04-2012 A CHERA
Chera es una población situada al Noroeste del Camp del Turia y al Noreste de Requena, distando de esta población 17’50 km. Por la carretera Cv-395; junto con Sot de Chera alberga el primer Parque Geológico de la Comunidad Valenciana y el tercero de España, tiene una superficie de 64’51 km2.; es un entorno natural privilegiado, con profundos desfiladeros, numerosos barrancos, cuevas, fuentes y bellas cascadas; los yacimientos encontrados demuestran la presencia del hombre desde hace más de 8.000 años. Se han hallado restos más recientes del neolítico, de las edades del bronce y del hierro, y también restos de íberos y romanos; en la época de la dominación musulmana se construyeron alquerías para la agricultura, y el castillo fue construido en el siglo XII por los almorávides. Después de la reconquista cristiana pasó a depender del Reino de Valencia, y fue repoblada con siete familias cristianas, ya que con la expulsión de los moriscos quedaron deshabitadas; junto con Sot de Chera formaban un único municipio, siendo la capitalidad en Sot de Chera, y en 1836 se segregaron en dos municipios.
Los parajes más destacados de este maravilloso entorno están formados por el Rio Reatillo, el pantano del Buseo, los barrancos de la Hoz, del Agua, de BurgalRopé, Umbría. Es curioso el Barranco de la Ermita que discurre por la falla del castillo y brota más tarde a través del manantial de la Ermita formando una cascada que cae al lado de las ruinas de un viejo molino; hay varias cumbres de más de 1.100 m., destacando el Pico de los Cinco Pinos de 1.171 m. y el pico Ropé de 1.136 m.; hay que reseñar las cascadas que allí les llaman chorreras: de Las Toscas, del Charco, de las Cuevas de la Garita; las cuevas están formadas por estalactitas y estalagmitas que tienen la belleza natural de su formación durante miles o millones de años, actualmente están secas no cae agua.
La ruta la iniciamos aproximadamente a las 9h., con cielo despejado, viento suave, y con una temperatura de 7º, a mitad de la mañana se alcanzó los 17º y al final el viento soplaba un poco más sin ser molesto; los asistentes hoy han sido los veintidós que se reseñan:
Amparo Aparisi, Agustín Munilla, Antonio GinerDaniel Fernández, Enrique Bisbal, Francisco Burgos, Fernando Aparicio, Jesús Martí-Belda, José Latorre, José Mª. Gonzalez-Rotwoss, José V. Llorens, José Mª. Osca, José Mª. Zapater, Juan Crespo, Juan M. Rel, Manuel Bermejo, Manuel A. Cantero, Mariano Aguilar, Ricardo CerdáRogelio Domingo, Vicente Darocas y Vicente Palmero.
1ª Etapa.-Desde el Barrio de arriba nos dirigimos hacia la Cueva de la Garita, aparcamos los coches e iniciamos el recorrido guiados por Rogelio Domingo, visitando las Chorreras que hoy con poco agua, el sustrato esta formado por musgo y acuáticas que le dan una belleza espectacular disminuida en parte por la falta de agua, después nos dirigimos a las cuevas formadas por estalactitas y estalagmitas durante miles o millones de años, desde hace tiempo están secas sin filtraciones de agua. Después de un recorrido de unos tres km. Nos aposentamos en los bancos y mesas del área recreativa para comernos el bocadillo y demás complementos de comida, bebida, y degustando la sabrosa “Coca de llanda am taronja” que nos ofreció nuestra singular senderista Amparo AparisiInmediatamente después nos desplazamos unos 1’50 km para dejar los coches aparcados en Chera, para reanudar la segunda parte de la ruta.
2ºEtapa.-Desde Chera nos dirigimos hacia el pantano del Buseo, lo bordeamos y llegamos al Barranco de la Hoz con su encantadora cascada y riachuelo de aguas limpias y trasparentes,; continuamos después bordeando el pantano, todo ello en un paraje de gran belleza, y en el área recreativa y acampada del pantano estaba lleno de muchas tiendas de campaña, ocupadas por gente joven y matrimonios jóvenes y de mediana edad; un poco después llegamos a un punto donde el grupo se dividió en dos, cinco siguieron por el camino forestal hacia el pueblo, a donde llegaron unos 30’ antes que el resto que siguieron por una senda guiados por Rogelio, y al poco rato nos encontramos con una subida con un desnivel de 40º, y menos mal que su recorrido fue solo de un km., ya que tuvimos que disminuir el ritmo de marcha, respirar a fondo y parar tres o cuatro veces para cortar el aliento; a las 14h. 30’ llegamos a Chera donde en el Bar Machín nos esperaba el menú, primero una buena ensalada y después la olla típica de Chera, -que según Rogelio seria la mejor de todas las que hemos comido-, estaba buena, pero para mi y otros no es la mejor de las que hemos comido, con las bebidas, postres y café, el coste fue de 9’50€, redondeando el pago a 10€ por cabeza, con lo que se incrementó el Fondo de Reserva en 10€.
Juan Crespo propuso que en lo sucesivo cada uno calificara cada excursión puntuando de 1 a 5,
Antonio Giner manifestó que no podía asumir más tareas burocráticas, pues si se hace bien hay que recopilar los datos y tratarlos, este tema lo trataremos en la Comisión Coordinadora, para ver si se hace, que hay que evaluar de los distintos aspectos de una ruta, la recogida de datos y su posterior evaluación, y quien lo va a hacer; de momento le endosamos la tarea a Jesús Martí-Belda, el que quiera evaluar la última que se lo comunique a: ae.marbe@gmail.com.
Saludos y hasta la próxima, y a ver si viene alguno de los cronistas designados.
Antonio Giner
*************************************************************************************
CRONICA EXCURSIÓ BARRANC DE L’ ENCANTÀ Y LA FORADÀ (30-03-2012)








Vall de gallinera -història
Com en totes les altres valls de l'interior de la Marina Alta, els àrabs van ocupar durant quasi sis segles estes terresDesprés de l'expulsió dels moriscos (1609) , Vall de Gallinera va quedar tan despoblat, que el Duc de Gandia, a què pertanyia este territori, va portar de Mallorca 150 famílies per a repoblar la vall.
Les conseqüències d'este fet, serien comptades pel botànic Cavanilles de la manera següent"Échese de ver todavía el origen de todos ellos en el acento y dialecto de sus moradores. Son muy aplicados al trabajo, todo lo aprovechan y viven contentos en aquel recinto delicioso".
A les 9:30 amb una temperatura primaveral iniciem l'excursió cap al Barranc de l'Encantàper una pista forestal amb lleuger pendent cap avall arribant als pocs minuts i disfrutant de la cascada de gran bellesa, i que amb la resta de la ruta conforma un paisatge que és una joia; i parlant de joies comptarem la Llegenda: 'Conta que els moriscos que habitaven en un poblat pròxim, van ocultar en una cavitat d'una roca un fabulós tresor amb la intenció de rescatar-lo després del retorn de l'exili forçatPer a custodiar-ho de la cobdíciaho van deixar davall la tutela d'una donzella encantada, que una vegada cada cent anys es deixa veure vagant per l'entorn del barranc a l'espera que vinguen els seus amos a arreplegar el tresor', i la veritat no vam veure el tresor però si vam veure i disfrutem de la joia paisatgística que és el paratge. En les fotos de la brigada de fotografia podreu apreciar el meravellós paisatge.
Asistents: Agustín Munilla, Amparo Aparicio y Alejandro Ara, Ángel Luis Pividal, Antonio Esteban, Daniel FernándezDaniel FerrerDaniel Montesinos, Enrique Bisbal, Enrique Vidal, Fernando Aparicio, Javier Oltra, José Barber, José Casinos, José Latorre, José Mª. González, José Mª. Zapater, José VteLlorens, Juan Crespo , Juan M. Rel, Julio González, Manuel Ángel Cantero, Manuel Bermejo, Mariano Aguilar, y su hermano Vicente, Paco Borrego, Ricardo CerdáRogelio Domingo, Luis Miguel Domingo, Vicente Capilla, Vicente Palmero , Antonio Giner y el guía Salvador Tormo. En total treinta cinc senderistes.
Continuem caminant per una pista de dificultat baixadisfrutant de la música produïda pels salts d'aigua i el cantar dels pardalets arribant al Molí de l'Encantà i després de trobar un paratge solejat procedim a degustar les viandes que cada un comporta respectant com sempre les indicacions de metges i semblants sobre les últimes anàlisis de colesterol, tigretssucre, sal, ... (Mariano dixit).
De l'intercanvi de viandes cal destacar 'La seva tindrà de Daniel' La 'Longaniza de Pasqua d'Amparo 'Gotetes pals ulls en petaca de ron de Vicent' ... Reprenem la marxa dirigits pel millor guia del món mundial, Salvador Tormo, rodejats d'AlborçosCards Borriqueros, Canyes Indias,... coronant un xicotet tossal des de la que divisem el Montcabrer i el Benicadell."
Després d'un xicotet trasllat amb cotxe iniciem la segona part de l'excursió cap a la Foradàxicotet tossal que s'albira des de lluny i té un forat d'extraordinària bellesa des del que disfrutem de les vistes de la platja d'Oliva i tota la comarca.
Per cert, l'excursió d'este divendres ha sigut la caminada més llarga amb diferència en tota la història del club. Diuen les males llengües que a la divisió informàtica se li va oblidar parar el GPS quan pugem als cotxes i després els francesos diuen que som unos...
Ja de volta visitem La Cova Obrada i a l'arribar als cotxes el personal procedix a refrescar-se cada un al seu estilsent molt comentat el bany que es va apegar Ángel en un toll del va riure.
Arribades les 15 hores procedim a assentar-nos en el restaurant del Càmping Lavall siti en Alcalà de la Jovada, on Elena i els seus xics ens van tractar extraordinàriament, si  no aconseguim posar-nos d'acord sobre si estava millor el 'Caldo en pilotes' la 'Sopa d'All o la “Sopa amb Blat Picat”. En la próxima excursió probarem els Minchos”.
En esta ocasió encara que acabem més tard de les quatre, la Caixa si va quadrar a la primera.
Ja en la sobretaula vam tindre ocasió d'adquirir joies per a les benditas de les nostres dones i debatre sobre els distints tipus de ball. Ángel, Agustín, Manolo, José María, Vicente Palmero... van fer una demostració pràctica que ens va deixar a tots bocabadats.
Fins la pròximacompanys.
Vicente Capilla i Antoni Giner
******************************************************************
CRONICA SENDERISME DE LA “ERMITA DEL REMEI – SERRA DEL NEGRETE” a UTIEL, del vint i trés de Març de 2.012
SITUACIO GEOGRAFICA
El municipi d´Utiel es troba situat al Altiplá valenciá al centre de la Plana d´Utiel, a la voradel riu Magre i comunicat per la A-3 amb el cap i casal, sent el” Remedio” una pedanía d´Utiel a on es troba , l´ermitori del “Remei”, sanctuari i antic hospital per atendre aperegrins i transeunts al camí de “Santiago”.
En 1238 Utiel es va incorporar a Castella i va esser l´any 1.851 l´incorporació d ´Utiel aValéncia
DADES HISTORIQUES
Utiel té oritgens antics amb jaciments Ibérics i romans i es nota molt en la topografía urbana la dominació dels árabs ,també hi ha una forta presséncia del llogaret medieval en el carrersSanta María i Real.
I en quant al sanctuari inici de la marxa, es troba a uns 10 kilómetres d´Utiel i a 1.090 metres d´alçaria. L´ermita actual del “Remedio” que es va finalitzar de fer a l´any 1.565, tecaracterístiques barroquesHi ha una cripta amb un sarcófeg a on reposen els restes del primer ermita Juan de Argéssent aquest un lloc de peregrinació per als utielans.A on es portá una verge trobada per un pastor en un barranc de Cullera ,segons aixina consta.
DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Els assitents :
Mariano Aguilar,Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Enrique Arocas, Mariano Aguilar,Manolo Bermejo,Enrique Bisbal,Paco Borrego,Carlos Buchó, Paco Burgos,Manuel Cantero,Vicente Capilla,Jose Casinos,Ascensión Crespo,Joan Crespo,Vicente Daroca, Jose Casinos,Ricardo Cerda,Antonio Esteban, Carmen Esteve,Roger Domingo,Miguel García, Antonio Giner,Aurelio Gimeno ,Jose Mª Gonzalez,Carmen Guixeres,Federico Guixeres ,Jose Mª Latorre, Francesc Martí,Jesús Martí-Belda,Daniel Montesinos ,Jose Mª Osca,Vicent Palmero, Angel Pividal,Vicente Sanchis,Onofre Valldecabres,Enrique Vidal, i Jose M Zapater.
Nova marxa senderista amb apléc a la A-3 Gasolinera Repsol Eixida Godelleta a les 8,30 del matí i anem cap a la Ermita del Remei (Utiel) amb temperatura de quatre graus i amb un jorn assolejat, arribant a les portes de la Ermitori del Remei es produeix el reagrupament amb eixida a la ruta circular a les nou i vint del matí amb temperatura de nou graus amb un dia que es presenta ambientalment bó i sense quasi vent, al llarg del jorn la temperatura pujará fins als 19 graus, per l´increment de l´intensitat de l´uxó que fará que el dia siga totalment assolejat amb mínima presséncia de núvols a últim hora.
La marxa transcurrix com ja he dit abans en ruta circular que combina sendes amb camins forestals i creuament de barranc, amb una distancia total recorreguda de uns setze kilómetres en els quals hem pogut observar en les diferrents vessants nord de la muntanyes i camins de la presencia de la neu caiguda el passat dimarts
La alçaria d´inici sobre els 800 metres arribant a la quota máxima de 1061 metres
Iniciem la marxa de un recorregut que transcureix per el sender PRV-177.2 El Negrete.Unes de les característiques del sender es la bona senyalizatció que té, llevant un punt que s´en va del camí a la dreta que hi ha que tindre en compte per a no confondre´s.
El camí es bó i generalment pla , hem trobat unes construccions de pedra no més deixar les proximitats de l´ermitori, mes avant trobem un creuament amb tres indicacions diferents dos d´elles del sender 238 que indica l´Area Recreativa del Remei, també un altra senyal en direcció a Villar dels Olms i altra a Estenas per el pic Carbonero, també un altra en direcció oposta a Sinarques i més avant un altra a Estenas per “los mancebones”.
En el camí trobem els primers indicis de la neu caiguda en les vessant que donen al Nord, igualment podem vore les muntanyes plenes de pins amb restes de neu.
Continuem la marxa i arribem fins al pí de les Quatre Garres, lloc adequat per a fer les primeres fotografíes del grup Es tracta de un pi comú de varietat “carrasco” El lloc a on está el pí s´anomena paratge de “el Losar”i está a una alçária de 986 metres damunt el nivel de la  mar.Está fen-se l´hora del esmorçar i arribem a un área en diverses taules a on intercamviem els productes de menjar i begudes i aproximadament a les onze i quart reprenem la marxa i després de passar per davant de casa en runes i olm sec , arribarem a a la Rambla de la Xula i creuarem el barranc que en alguns llocs te aigüa hi ha que dir que en molts llocs hem trobat prou de fang , que ha fet que més de ú tinga algún xicotet esbaró.En el camí hem vist alguns atmel-lers i camp ben cuidats amb vinyes
Una vegada deixem la rambla de la Xula, arribarem el poblat de Estenas, creuan la carretera i el poblat i en la seua plaçeta també fem algunes fotografíes de grup i trobem un Olm ben conservat , es l´Olm de Estenas. Estenas está a una alçaria de 900 metres sobre el nivel de la mar.Després de crear el xicotet poblat de Estenas el camí comença unes suaus pujades que fa que un grup dels 38 senderistes s´avançe entre ells Josep Maria Osca i altres i un altre grup quasi es perd, finalment a la ajuda del Co-ordinador Antoni Giner es retrobem els grups.
La marxa continúa cap amunt continuant trobant restes de neu. La pujada es moderada i suau i junt a que tenim un jorn primaveral ha fet que la gent des de Estenas s´haguera llevat de damunt la roba d´abric.
Finalment després d´algunes pujades i baixades el grup capdavanter arriba a l´Ermitori del “Remedio”, a on podem vore el claustre i exteriors de l´Ermita que permaneix tancada, podem veure aigüa i mentres arriba el grup de cúa, podem cambiar-se de roba ,inclosa la anédocta d´Angel Pividal que es vá donar un bany complet dins de la Font.
Malgrat tenim un xicotet retard puix ja passen de les quinze hores del mig dia, arribarem a Utiel, al restaurant “El Tollo” i per dotze euros redondejant tindrem un bon i variat menú , i doncs que Vicent Palmero expert catador de vi , diguera el vi tint era ácid en general els vins de la zona blanc i tint varen ésser del gust dels senderistes
Bé, senderistes, aixó ha segut tot ,fins a l´atra.
Adeu a tots.
Francesc

**********************************************************************************
CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN POR LA CALDERONA DESDE SERRA : FONT DEL LLENTISCLE - NEVERO - MIRADOR DE REBALSADORS (14/03/2012)

La ruta que estaba previsto iniciarla a las 9h. por una descoordinación de parte de los senderistas en el punto de encuentro en Serra, iniciamos la ruta a las 9h. 30'; aparcamos los coches al principio del camino forestal que conduce a la "Font del Llentiscle", e iniciamos la ruta doce senderistas que se relacionan: Antonio Giner, Francisco Burgos, Fernando Aparicio, Luis Miguel Domingo, José Mª. osca, Juan Crespo, Manuel Bermejo, Manuel A. Cantero, Ricardo Cerdá, y Rogelio Domingo,y al poco se unieron Mariano Aguilar y su hermano Viçent.

El cielo despejado, con una luminosidad propia del mediterráneo, con temperatura superior a lo que venia siendo habitual en días anteriores, viento muy suave fresquito, que se agradecía para compensar la temperatura de calor.

La marcha la iniciamos a buen ritmo, hasta tal punto que un poco después de las 10:30 yaestábamos en el área recreativa de la Font del Llentiscle, trayecto que a ritmo normal cuesta entre 75 y 90'; allí en los bancos y mesas nos comimos el bocadillo y demás complementos de comida y bebida, después de habernos refrescado y bebido el agua fresca de la fuente, pues llegamos un poco acalorados por el ritmo de la marcha.

Después del bocadillo continuamos y visitamos el nevero que es el más grande -en cuanto a diámetro- de todos los que hemos visto, aunque solo le queda la pared perimetral y sin la cúpula; continuamos después hasta llegar al mirador de Rebalsador, donde no se pudo disfrutar de las vistas panorámicas que desde allí se divisan de todo el golfo de Valencia y hasta el Montgó, ya que el viento de levante llenó de neblina el ambiente, por lo que no se pudo apreciar la parte más interesante de la ruta, además de disfrutar del camino entre bosques de pinos y matorral de sotobosque.

El regreso siete senderistas encabezados por José Mª. Osca bajaron por la senda con fuerte pendiente en dirección a Serra, y los otros siete regresaron por el camino forestal que habían venido, para llegar al punto donde habiamos aparcado los coches, y regresar tres recorrer unos 4 km., para recoger frente del Ayto. de Serra a los que habían bajado por la senda. De allí nos dirigimos al Rte. en Náquera donde comimos el menú del día; después de la comida hubo una sobremesa distendida y alargada, tomamos el café en la terraza y fuimos obsequiados por el dueño con chocolate y "bunyols"; y cono es costumbre en las sobremesas se hacen las propuestas, deliberaciones y acuerdos, y se trataron varios temas: como hacer en mayo o Junio una salida de una semana a algún Parque Natural;modificar el orden de las tres rutas próximas, para hacer la semana que viene "El Barranc de la Encantá", el viernes 30-03 haremos "Vall de la Gallinera" -para ver los cerezos en flor, y después de Semana Santa haremos "El Rio Grande -Los charcos de Quesa- y el abrigo de Voro-, a fin de que seadespués de lluvias para apreciar mejor las lagunas y cascadas, que otras veces nos ha pillado la lluvia al final de la ruta y no las hemos podido ver.

Saludos y hasta la próxima.

Antonio Giner

*********************************************************************************
CRONICA SENDERISMOANDILLA (9 de Marzo 2012)






Historia:
Antes de la reconquista de Valencia por Jaime I, la villa de Andilla era gobernada por el moro Zeit Abuzeit, o Abu Zayd, el gobernador almohade que dominaba Segorbe. El reino musulmán de Valencia albergaba tres facciones políticas diferentes que gobernaban sobre distintos territorios. La región de Segorbe estaba bajo gobierno de Azu Zayd o Zeit Abuzeit, en Valencia y Onda el rey de familia indígena Zayyan, y los Ibn Aziz, que dependían del reino murciano de Ibn Hud, en AlziraXátiva y Denia. Estos tres territorios se hallaban inmersos en una cruenta guerra civil, buscando apoyo en los reinos de alrededor. Abu Zay buscó la colaboración de Jaime I, y se convirtió en vasallo suyo en 1229, pidiéndole apoyo contra el usurpador Zayyan, y cediendo sus derechos sobre el reino de Valencia al rey catalano – aragonés. Años más tarde Abu Zayd se convirtió al cristianismo, bautizándose con el nombre de Vicente y permaneciendo como intérprete en la corte de Jaime I.
Durante la repartición del país reconquistado (1238 - 11273), el rey, generoso con los que le habían ayudado en la conquista, dio a don Ximén Pérez d’Arenós, repostero del rey, y uno de los caballeros de su mayor confianza, el castillo y villa de Andilla, el 27 de Diciembre de 1237, como consta en el Llibre del Repartiment. Unos años después, en 1292, se estableció la Baronía de Andilla cuando el citado señor de la villa tras expulsar a los moriscos concedió la carta puebla a un grupo de 4 cristianos.
La zona fue muy castigada durante la Guerra Civil de 1936 a 1939. Se estableció un frente en el cercano vértice de la Salada, y resultaron destruidos gran número de edificios de la villa y del término, siendo ésta una de las causas determinante del descenso de población.
Reunidos a las 8:00 CET (GMT + 1) 31 valientes: (Antonio GinerRogelio Domingo, Agustín Munilla, Antonio Esteban, Bernardo Blazquez, Enrique VidalFederico Guixeres y su Esposa Carmen Esteve, Francisco Burgos, Javier Oltra, Jesús Martí-Belda, José Latorre, José Mª. Gonzalez-Rotwoss, José VteLlorens, Juan crespo, Enrique BisbalDaniel Montesinos, Juan Muñoz, Manuel Bermejo, Mariano Aguilar, Miguel GarciaOnofre Valldeabres, José Mª. Osca, Vicente Capilla, Vicente Sanchis, Manuel A. Cantero, Luis Miguel Domingo, Ricardo Cerdá, Paco Borrego, Fernando Aparicio y Virginia Leiva) dispuestos a disfrutar de un día que se levantó con una suave brisa fresquita y bastante soleado para estar en invierno iniciamos la excursión hacia Andilla, Fuente del Señor y Fuente Tejería.
Llegamos a Andilla, sin novedad y sin perderse ningún coche, tras aplicarse el personal la dosis reglamentaria de cafés y carajillos iniciamos la caminata, acompañados por el perrito “PECAS” que nos acompaño durante todo el recorrido, con un primer tramo en descenso para sorpresa del personal. Pasado un kilometro iniciamos una subida que no es ni mucho menos tan pronunciada como se nos había anunciado llegando a las 10:20 a la Fuente del Señor (del Señor de Andilla) y tras buscar un lugar soleado, iniciamos el almuerzo.
Para tranquilidad del personal hoy si hay vino suficiente (llegamos a contar hasta 5 botellas) y tras la toma del bocata iniciamos el tradicional intercambio de manjares (ciruelas, dátiles, olives, ajetes, pebreres, cacao, coca de carabasacocotets de Mari Carmen…)
Ya con mejor ánimo reiniciamos el camino hacia la Ermita de Santa Inés, del siglo XV, disfrutando de los bosques con una rica vegetación arbustiva (espliego, salvia, erizo, brezo, aliaga, romero, jara, lentisco, tomillo, lino, enebro y coscoja) así como una densa masa forestal arbolada (carrasca, sabina, quejigo y pinos laricio, rodeno y carrasco).
Sobre las 14:00 nos reagrupamos todos en la Fuente la Tejería, donde tras profundas investigaciones descubrimos que hay un horno para cocer ladrillos y tejas (Oh! “Por eso la fuente tejería” deducen los más perspicaces).
Iniciamos la última etapa pasando por el puente romano y llegamos al Restaurante La Terraza donde degustamos la “olla churra”, la paella, las longanizas, las morcillas, los huevos, el mero… finalizando con un licor de 90º (Rogelio dixit), comimos y bebimos tanto como quisimos y al módico precio de menú del día (creo que ese día nadie cenó) lo que nos obliga a efectuar una visita cultural por el pueblo antes de subir a los coches, admirando la Iglesia de Nuestra Señora de la Asunción donde destacan diez pinturas de la escuela de Ribalta.
Ya en la plaza del pueblo y tras unos breves discursos se da por finalizada la excursión.
Salut y hasta la próxima, compañeros senderistas.
Marqués y Lladró.

***********************************************************************************
CRONICA SENDERISME DE LA “CORTADA” CORTES DE PALLAS O “PALLARS”*, del dos de Març de 2.012


SITUACIO GEOGRAFICA
Cortes de Pallás es un municipi de la provincia de Valéncia situat en la Vall d´Aiora-Cofrents a una alçaria de 424 metres dominat i rodejat al Nord es troba la Serra Martés El Pic Martésde 1.085 metres d´alçaria, en la part central la Mola de Albeitar y al Sud la Mola de Cortes,declarada l´any 1973 , Vedat Nacional de Caça Major., tallant el territorri el Riu Xúquercreant un congost i aprofitan-se ses aigües pel embassament anomenat el “Naranjero” i la de Cortes II.
Poble amb mil habitants,comunicat amb Valéncia per la A-3,CV-425 i CV-428 amb un dels termes més grans de la Comunitat Valenciana amb 234 Kilómetres quadrats.
DADES HISTORIQUES
Segon les dades arqueológiques més antigues trobem un destral que es va trobar al seu terme que pertany a l´edad de Bronze.També monedes, exactament uns denaris d´argentdels anys 73 a 31 abans Crist.
Molt important va ésser l´ocupació musulmana. Després de la conquista pel Rei En Jaume I, Cortes es va donar a un fin del Comte de PallarsJoan de Pallars i de aixó va pendre el nom afegit de *( Pallars), transforman-se en Pallás
En 1609 l´expulsió dels moriscs va portar el despoblament de la Vall amb les seuesconsequiencies económiques, que en l´Edat Mitja era fronteras entre els regnes de Castella i Valéncia
La zona sa recuperat economicament des de inici del Segle XXamb la construcción de la central hidroeléctrica Cortes II d´Iberdrola amb els diferents embasaments
DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Els assitents :
Amparo Aparisi.Enrique Arocas, Mariano Aguilar,Bernardo Blazquez,Pago Borrego, Paco Burgos,Manuel Cantero,Vicente Capilla,Vicente DarocaJose Casinos,Ricardo Cerda,Antonio Esteban, Carmen Esteve,Roger Domingo,J. Miguel Domingo,Miguel García, Antonio Giner,Aurelio Gimeno ,Jose Mª Gonzalez,Federico Guixeres,Jose Mª Latorre,Francisco LlácerFrancesc Martí,Angel Moreno, Agustin Munilla, Javier Oltra,Jose Mª Osca,VicentPalmero,Toni Ros, Onofre Valldecabres,Enrique Vidal, i Jose M Zapater.
Nova Jornada senderista amb l´autobús el qual , després de recullir-nos en diferentsparades s´adreça cap a Cortes de Pallás , després d´anar per una carretera en algunes curves i amb la anécdota de una xicoteta parada en un control de la Garda Civil per a saber a on anavemFinalment arribem a Cortes de Pallars, en un jorn algo terbol i amb alguns nuvols altsHi ha que dir que el terme de Cortes es creuat per el Sender GR-7 de gran recorregut, que entra per la Serra de Martés e ix per la vessant de la Mola de Cortes
Iniciem la marxa de un recorregut que podrá ésser onze o quasi dotze kilómetres segons els  diversos GPS que porta la gent. El camí comença en un pujada perllongada que fa suar a mésde ú,creiem que era el camí correcte pero aquest camí solament ens conduía a un lloc ambtaules d´obra a on sobre les deu i mitja esmorcem, al costat hi ha uns homens que están fentunes braçes damunt d´unes graelles , en un llo adequat per a fer-se unes xulles de corderamb all i oli. Pero no es el nostre cas ,perque mosatros anem en el “bocata” i de mésproductes i algunes begudes , en aquest cas en déficit en quant a  en la majoría d´ocassionsel  a sobrat per tot a reu, pero no es el cs de hui.
Després de esmorçar retornem per el mateix camí per agafar el sender correcte per a pujar, per el camí trobem alguns altmelers i oliveres, el terreny está moklt sec i no ha plogut gens.Hui la temperatura es més de 11 graus damunt zero i arribará a més de vint.Elsender,SLV 13,Senda de Cavanilles- La Cortada, en un moment es creua en el GR-7.
Iniciem una pujada que es perllongará fins a que arribem a lo alt del cim a on hi han un depósits d´aigüa que utilitza la central hidroeléctricaCreuem un barranc també séc i jacomença a pareixer una etapa de la volta ciclista ,en que el que van al cap d´avant començena marcar distáncies. En el mateix camí ens passen tres “xicones jóvens”que no son del grup, que després les trobem esmorçant junt al depósit i més abaix els traurán unes fotografíes algún del grup capdavanter ,com es el cas de Jose María Osca ,ell sempre tan “galant”.
Una vegada arribem al cim hi ha un xicotet descans al costat del gran depósit d´aigüa,abans he pogut disfruitar de les diferents vistes a les variades muntanyes i moles pobladesde gran quantitat de pinsFet el descans començem la baixada i amb la angoixa que pugadescarregar aigüa de les prediccions meteorológiques
El camí es molt bonic i quasi tot de baixada , pero es algo perillós perque moltes pedresesbaren i es pot donar alguna relliscada . Les vistes son meravelloses es pot vore tot elembassament amb el pou que el creua i finalment el poble al fons.Finalment les previsións de  pluja es cumplixen,a una part del grup els agarra practicament a la arribada al poble , a unsaltres una miqueta més llunt i altres agafen la pluja de plé. Al principi son quatre gotes perpoc a poc van a més i a la fi es un ruixat em força.
Finalment estem ja tots a Cortes de Pallás , més o menys banyats dins del restaurant Fortunato, a on per 10 euros dinem tots incloent al conductor de l´autobús, entre atres coses l´olla típica del país o el gaspatxo també típic de la zona o creilles amb bacallat de primer , de segon diferents varietats ,postres o darreries ,begudes i cremaets etc.
Després de dinar, ixqué l´uxó i amb el sol fora hem donat un passeig per Cortes , amb alguna fotografía i amb un detalls dels comptes fets per el Co-ordinador Antoni Giner.
Finalment en el camí de tornada com Bernardo Blazquez portava en tensiómetro , quasi tots ens preguerem la tensió i quasi tots la teniem bé. Li faltave a Bernard portar un atre tipus per a mesurar l´alçaria de un altra cosa.
Aixó es tot , senderistes fins a l´altra ocassió.
Adeu a tots
************************************************************************************
CRONICA SENDERISME DE LA VALLTORTA AL TERME DE TIRIG(CASTELLO) del 24 de Febrer de 2.012

SITUACIO GEOGRAFICA
TIRIG. Situat al Nord de Castelló a la comarca de l´Alt Maestrat amb una població de 560 habitants ,que compta al seu terme amb el Museu de la Valltorta que té diferents “Abrics” o “Coves” amb importants jaciments de pintures rupestres entre altres la Cova del Cavall,la del Civil o Ribesals u la de la Saltadora.
DADES HISTORIQUES
La historia de Tirig i les seues terres es remunta al Mesolític i Eneolític ( 8000- 2000 anys abans Crist), quan els nostres ancestres dominaven i habitaven les valls i abrics del terme.Posteriorment la població sa relacionat amb la Tiriche romana. En 1245 li varen concedir a Joan Brusca la Carta Pobla com a municipi que el regentava des de 1238,posteriorment queda sota la iuirisdicció de l´ Ordre de Montesa el 1.375 i durant tota l´Edat Mitjana.
.
DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Els assistents :
Fernando Aparicio, Xavier Artero, Amparo Aparisi, Mariano Aguilar,Enrique Bisbal,Paco Burgos ,Manuel Cantero,Vicente Capilla, ,Jose Casinos,Ricardo Cerdá ,J.Esteban Coret, Maria Angels del Cerro,Carmen Esteve,Roger Domingo,j.Miguel Domingo, Antonio Esteban,Miguel García ,Javier Gardey,Antoni Giner,Aurelio Gimeno,Jose R. Gimeno, Jose María González ,Julio Gonzalez ,Federico Guixeres, José Vte. Lloréns, Francesc Martí, Jesús Martí-Belda, Luis Martinez,José Martinez, Juan j. Mollá, Daniel Montesinos ,Juan Muñoz, Javier Oltra,Antonio Perez,Angel Pividal, Roberto Sebastiá,Vicente Tatay, Onofre Valldecabres i Jose M Zapater.
La jornada comença amb un primer apléc a les set trenta del matí a la Gran Vía Ferrán el Católic, abans de creuar Angel Guimerá, a on pujem a l´autobús la majoría del grup ,després parada a la “Pantera Rosa”, “Cemeco” i finalment a “Port Saplaya” i ja partim fins la Valltorta i després de un rodeig per Albocasser que no estava inclós en la ruta,i passant per un perillós port de muntanya arribem al Museu de la Valltorta. Hem pogut difruitar del paisatge de quantitat d´atmetlers florits dignes de un quadre i també oliveres
La marxa de hui podem dir que té un aspecte senderiste primordial que és caminar i un altre cultural que es el de poder visitar uns “Abrics” o Coves amb nombroses Pintures Rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat per l´ UNESCO, també podrem vore xicotets boscos de pi, amb vegetació de secá i construccions de pedra en sec com “barraques” i parets de pedra
Una vegada a les portes del Museu es trobrarem amb el guía local anomenat Francesc , amb el que va contactar el nostre co-ordinador Antoni Giner.
Començem propiament a caminar per un terreny pla i pedegrós, el jorn es presenta assolejat , si bé fins ha arribar teniem la presencia de algún nuvols alts. La temperatura es molt bona a primer hora damunt 10 graus i que al llarg del dia pujara quasi fins al vint, amb temperatura quasi estiuenca ,que fará que la majoría anem en manega curta , molt mal alhora de pasar per un camí estret en branques de punxes. La distancia recorreguda pot ésser onze kilometres segóns els recorreguts i descontant l´última distáncia feta en bus.
Com es fa l´hora de esmorçar i abans de anar al primer Abric, en una explanada aprofitem per l´intercamvi de vins i altres productes.Ja son les deu i mitja i continuem per el camí pedegrós i amb poca vegetació de secá, a fi d´arribar al primer dels “Abrics”, anomenat Cova dels Cavalls, al que s´arriba després de passar per un estret tallat rocós, el lloc a on está la Cova , com els atres que vorem després está protegit per una tanca metálica i una plataforma també metál-lica en vistes al Barranc de la Valltorta, en el que a banda de les roques d´oritge calcári hem trobat matolls, com els ullastres,el espigol,la gatosa , el romeu i també la farigola.
Situats davant de la Cova dels Cavalls, el guía local Francesc, ens dona una explicació detallada de les diferents pintures que es poden trobar, algunes deteriorades per el pas del temps,els agents meteorológics, els arqueólegs furtius,els animals com cabres o les aus.El guía local fa una disertació per algúns llarga i densa i ens mostra els dibuixos de cérvols, els caçadors de l´epoca, els arcs que utilitzaven. Les explicacions denses per part del guía, fan que alguns senderistes s´impacienten, per les ganes de caminar i fa que d´alguna manera de que el guía local s´apercebixca de que algún senderista no li presta tota la atenció deguda i fa que les explicacions s´acurten i en cert modus pareix que el guía local es va picar-se una miqueta.
Tornem al camí d´inici , per a anar a l´atra Cova la de Ribesals o del Civil, perque en una época pareix que el terreny era de una dona casada amb un Guarda Civil, que pareix que cobraba a la gent que es acostava al Abric, per a vore les figures primitives , en aquesta cova , la visió de pintures es de menor qualitat que en la de abans. Per el camí de anada i tornada hem passat per un xicotet bosc ple de pins.
I ara si de tornada al Museu, després de les gestions fetes per el Co-ordinador davant el Director del Museu i com ja está fen-se tard , tenim la posibilitat de que l´autobús ens acoste a l´ últim Abric que anem a visitar anomenat el de “Saltadora”, l´esmentat nom es perque a vegades en temps de pluja es forma un salt d´aIgüa que bota per damunt de les abruptes roques.
Amb l´uxó lluint en forta intensitat anem camí de la Cova de Saltadora , a vegades es complica per moments i en l´lúltim tram próxim a la Cova es mes un camí propi de cabres amb frondosa vegetació.Ja en el lloc, el guía es fa les últimes explicacions sobre les pintures rupestres que representen a cérvols , algún senglar,un bou primitiu i els homens primitius amb el seus arcs en disposició de caçera.Estes coves i altres més formen part del Museu de la Valltorta creat l´any 1994 i reconegut per l´Unesco com a Patrimoni Mundial l´any 1998.
Després reprenem camí de tornada no sense dificultat fins l´autobús, i aleshores anem a la població de Catí , a on en el Restaurant El Prigó, per un preu entre 13 i 15 euros segons tipus de menú, després de un xicotet reajust, dinem a plena satisfacció de tots amb uns menjars de  molta qualitat.
I després del quadre general de diners amb algo de dificultat, reprenem el camí de tornada a Valéncia a on arribem al fi de la vesprada.
Bó , senderistes fins a l´altra ocassió.
Adeu a tots

********************************************************************************
CRONICA ALMEDIJAR - BARRANC ALMANZOR - PIC ESPADA (17-02-2012)


SITUACIO GEOGRAFICA

Almedíjar perteneix a la comarca castellonenca de l´Alt Palancia es troba situada a la vessant Sud del Parc Natural de la Serra de Espadá a 411 metres de alçaria. El seu terme municipal compta amb una de les reserves de sureres més important de Europa, aíxi com gran quantitat de pins i carrasques.


DADES HISTORIQUES

Encara que han aparegut, restes ibérics i romans, la localitat té un clar oritge musulmá i fou conquerida pel rei En Jaume I , l´any 1238,més va ésser l´any 1528, quant en la Batalla d´Almedíjar es possá fi a la rebel lió dels moriscs i en 1611 amb l´expulsió dels mateixos fou atorgada la Carta-Pobla a la població.

DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:

Els assistents : Rafa Alcayne Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Mariano Aguilar,Miguel Barranco, Manolo Bermejo,Julia Blasco,Bernardo Blazquez,Paco Burgos ,Manuel Cantero,Vicente Capilla, ,Jose Casinos,Ricardo Cerdá ,Juan Crespo,J.Esteban Coret, Maria Angels del Cerro,Roger Domingo, Antonio Esteban,Miguel Faus,Daniel Ferrer,Eliseo García,Miguel García ,Antoni Giner,Aurelio Gimeno,Jose R. Gimeno, Jose María González ,Julio Gonzalez ,Federico Guixeres,Ximo Hermoso,José Latorre, José Vte. Lloréns, Francesc Martí,Juan j. Mollá,Daniel Montesinos, ,Angel Moreno,Agustin Munilla ,Juan Muñoz, Javier Oltra,Vicent Palmero,Angel Pividal, Paco Rico,Juan Rel,Vicente Sanchis, Onofre Valldecabres ,Luis Villar, i Jose M Zapater.


Després de l´apléc a l´aparcament del Centre Comercial de Port Saplaya a les huit i mitja del matí,prenem dirección fins a Almedíjar passsant per Sogorb, a on es trobem en un xicotet grup que aná directament a Sogorb.

Aixina a les 9,30 començem a caminar , per un camí que pareix una pista forestal. El jorn es assolejat pero fred, amb temperatura de quatre graus positius, que a mida passa lo día i l´uxó comença a calfar i arribar als dotze graus. El camí es ample i el grup cada vegada més nombrós. Al principi podriem dir que fem carreterisme en compte de senderisme perque hi ha alguns trams que en compte de terra están cimentats i la pujada es suau, trobem alguns atmelers i oliveres i una bona vista de les muntanyes plenes de pins.També al llarg de la marxa trobarem les sureres típiques de la comarca. A un quart d´onze trobem un lloc amb uns bancals prop del camí , que donada la dimensió del grup aprofita per a esmorçar i com sempre intercamvi de vins i altres productes alimentaris.


Continuem pujant i arribem a un lloc a a on trobem una pista forestal que ens porta entre altres AL Tossal d´Ibola i al Pic de la Serra Espadá de 1.050 metres d´alçaria. En el camí forestal hi un grup majoritari entre els que está Antoni Giner i l´ home del GPS Lloréns que pensant en l´hora de tornada decidix no pujar fins al Cim i caminar una mica per el camí fins a trobar una Font d´Ibola que finalment no es trobará, com anécdota resaltarem que Lloréns  va perdre un “walki-talkie” en el camí que després es va recuperar.

L´altre grup encapsalat per “Roger Moore” o siga Roger Domingo va arribar al cim del Pic de la Serra de Espadá, uns catorze en total, a més altres es quedaren a doscents metres del cim per les dificultats que pressentava, com anécdota hi ha que asenyalar, que Vicent Palmero, va tindré un marejol i mal d´oïda i en bon criterir no va pujar fins al cim i es va recuperar totalment.

La distancia recorreguda ha segut de quinze a vint kilómetres segons cadascuna de les opcions fetes. Després cada grup al seu moment comença la tornada a Almedíjar, per els mateixos llocs al ésser la marxa llíneal

Com es llógic un grup arribá a les tres menys quart, es dir a bon hora i l´atre grup arribá més  ben tard al Restaurant de Sogorb, a on per 10 €uros, dinarem entre altres plats com L´Olla i de segón : Xulletes, xurrasco, bacallat i postres com flam de café, d´ou o fruites.



Aixó est tot, senderistes fins a l´altra.

*****************************************************************************************
Cronica OLOCAU- Castell Reial (10-02-2012)
SITUACIO GEOGRAFICA

Olocau, situada en la vessant meridional de la Serra Calderona i conectada amb Valéncia per la CV35 .amb una població que passa de 1.000 habitants i economía de carácter agrícola, principalment atmel-lers, oliveres,garroferes i vinyes.

DADES HISTORIQUES

Hi ha restes davanteres a 2000 anys abans Crist ,a la Penyeta Rotja ,al Portixol i al Puntal de Pere.Després del pas de diferents pobles arriben els ibers el Segle VI a.C, bona prova es el Puntal dels Llops, amb restes de objectes trobats vaixelles i útils de cuina.

Posteriorment els Romans després de lluitar amb Cartaginesos, deixaren restes com l´aqueducte dels Lladres i la Font del Frare ,amb l´aqueducte del Arquet.En Aquella época es plantaren vinyes i oliveres sent important la producció.Els Romans li donaren noms als edificis vells de “parietina”, que després a travers de l´occitá passá a anomenar-les “pardines”, que voliía dir que hi havien llocs antics. Més avant trobem en el Llibre del Repartiment de Jaume I , a Roderic Enyegez, cavaller,la alquería de Pardines amb forns i molins.

Retrotraén-se a la conquista pel l´Islam,es cita el “Castell Reial” com “Hisn al –Uqab”,que vol dir Castell gran o costera de l´ águila, aixina la paraula “al-Uqab”, es transformaría per els conqueridors catalans i aragonessos , en la forma de Olocau , que dona nom al Castell i a la vall i precdent de “olocaui”, que dona nom als seus habitants.

Hi ha que anomenar al llinatge dels Vilaragut, que ha segut molt importants al llarg de tota la tota la história d´aquesta població que tingué un abans i un després amb l´expulsió dels moriscs i la nova repoblació.Olocau está agermanada en Gavá,degut principalment a un época de molta emigració a Gavá.

DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:

Els assistents : Rafa Alcayne Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Mariano Aguilar,Manolo Bermejo,Paco Burgos ,Manuel Cantero,Vicente Capilla, ,Jose Casinos,Ricardo Cerdá ,Juan Crespo, Maria Angels del Cerro,Roger Domingo, Antonio Esteban,Miguel García ,Antoni Giner,Aurelio Gimeno,Jose R. Gimeno, Jose María González ,Julio Gonzalez ,José Latorre, José Vicente Lloréns, Francesc Martí, Luis Martinez,Agustin Munilla ,Juan Muñoz, Jose Mª Osca, Onofre Valldecabres i Jose M Zapater.




La ruta començá amb un primer aplec davant del Casino en front del Palau de Congressos a Valencia a les huit trenta del matí, el grup majoritari i l´atre grup directament a Olocau, a on després del cafenet habitual eixirem sobre les nou trenta hores. El jorn es assolejat pero amb fred i temperatura sobre el 2 graus damunt de zero,després en quant l´uxó calfa, la temperatura pujara aproximadament nou graus.El vent prácticament no bufará en tot lo día. La distancia recorreguda anirá des de dotze kilometres fins a uns catorze que depenen de les vessants diferents del recorregut fet.

Començem a caminar cara amunt passant per davant d´algúns chalets, amb el soroll dels gossos que campen sols per dins del mateixos.I per la zona del Barranc dels Lladres.Després ja enfilem el camí també cara amunt. Hem vist algunes oliveres,també garrofers i atmelers algú en flor.Després en el paisatge predomien els pins mediterránis i plantes del terreny com el margalló , el romer o romaní, el ginebre i l´espigol.El camí puja amunt i ja es poden vore bones vistes i els amants de la fotografía disfruiten en ses cameres i si alçem las vista en lo alt  divisem el anomenat Castell Reial. I així trobem el punt adequat per esmorçar.

La temperatura ha pujat un mica alhora del esmorçar i la gent es lleva algunes prendes d´abric,perque ens espera una pujada forteta. En l´esmorçar ha hi hagut com sempre intercamvi de productes ja siga begudes com vi de diferents clases , fruts secs , olives o pastes ,inclós café.

Una una vegada satisfet el paladar sobre les onze del matí enfilem la pujada al Castell, ja per una senda en certa dificultat per alguns, sobre tot a la baixada i coronem el cim de una alçaria  de 578 metres, que califica la ruta com a dificultat mitjana-baixa. Desde lo alt del Castell es veuen vistes meravelloses, encara es conserva part de l´estructura del Castell Reial ( conegut aixina per ésser el Reial dels Vilaragut, cavallers en moltes arrels en aquest lloc, el castel també sa anomenava de Alí Maimó e inclós de “al Uqab”, antiga Penya de l´Aguila

Una vegada fet un xicotet descans en el Castell i fetes les fotografíes de rigor, manprenem la baixada no exempta de certa dificultat.Una vegada hem baixat continuem fins a les proximitat de l´Aldea Morisca de L´Olla, trobant un camí forestal es ací a on un grup majoritari de senderistes decidix continuar fins a L´ Olla en contra de l´opinió del Guía Roger  Domingo i es disgregem en dos grups, el grup majoritari que pren direcció a L´Olla , de totes formes el grup disident arriba un moment ja están a un pas de l´aldea morisca de L ´Olla, decidix el retorn a fi d´arrivar al hora prevista a Olocau. I Aixina tenim un altre grup disgregat del majoritari i ara minoritari decideix arribar a la fi a la alquería morisca.

D´aquesta forma hi ha un grup amb el guí Roger Domingo que va davant cap al Barranca del Sentig, un altre grup que ja seguim els passos del primer i el tercer grup que arribaran els ultims a Olocau.

Hi ha un moment que el segón grup es trova amb el primer i anem units fins a la Font del Frare, Font del Segle XVIII que va ésser restaurada per Manuel de Fenollet . Compte D´Olocau, es una Font molt ben conservada i un lloc amb bona ombra per a l´estiu i a on beguerem aigüa i omplire les botelles buides. Desde d´açí després d´un xicotet descans anem cap a Olocau, passant per davant de la Font de la Cava

I ja estem en la recta final que ens portará a Olocau, arribant sobre les dos menys quart , estem al Restaurant anomenat L´Arquet” I açí per deu euros, menjem un bon menú amb plats com sopa coberta o potatge per eixemple de primer plat u pollastre al forn o llomello de segón i amb postres com l´arnadí o crema valenciana a la taronja entre altres i begudes vi ,cervessa aigüa , cafens i “xupitos”. I després de dinar a la porta del Restaurant uns moments de reláx ,baix el sol d´hivern.

Aixó est tot, senderistes fins a l´altra.
***********************************************************************************
RESEÑA DE LA RUTA DEL" CAÑON DEL JUCAR" DESDE JALANCE REALIZADA el 03 DE FEBRERO DE 2012

Los senderistas acudieron y fueron recogidos puntualmente en cada una de las paradas previstas, empezando por la primera a las 7h. 30' y de la última a las 8 h. que era en el punto de encuentro "Ruta nº3", de donde salimos en dirección hacia Jalance; y con la previsiónmeteorológica prevista de frío, todos íbamos pertrechados con la ropa adecuada, guantes y gorros.
A la altura de Requena y después ya en la carretera N-330 en dirección hacia CofrentesJalance, nos apercibimos de que no había escarcha en los campos, -el autobús no llevatermómetro exterior-, con lo que intuimos de que la previsión meteorológica no se había cumplido y había variación, y de efecto así fuepues cuando llegamos al punto de inicio de la ruta, -el autobús pudo llegar hasta allí- guiado por Paco Burgos, que también fue el guia de la ruta; notamos que hacia fresco pero no de helada, pues la temperatura estaba aproximadamente uno sobre cero, el viento era muy suave, sol radiante con una luminosidad especial sin brumas ni nieblas, la verdad lo que se dice un tiempo especial de invierno muy adecuado para hacer senderismo. Lamentamos las ausencias que por miedo al frío no han asistido, pues se han perdido una de las rutas más bellas y espectaculares.
A las 9h. 45' iniciamos la ruta treinta y tres senderistas que a continuación se relacionan:
Agustín Munilla, Amparo AparisiAngel Luis PividalAngel Moreno López, Antonio Esteban, Antonio Giner, Antonio PérezAurelio Gimeno, Bernardo Blazques, Carlos Gabarda, Daniel Fernandez, Enrique Arocas, Enrique Vidal, Francisco Burgos, Fernando Aparicio, Javier Oltra, José Casinos, José Latorre, José Mª. Gonzalez-Rothwoss, José Mª Osca, José Ramón Gimeno, José Vicente Llorens, José Mª. Zapater, Juan Crespo, Juan M. Muñoz, Julio Gonzalez, Manuel A. Cantero, Manuel Bermejo, Miguel Garcia, Ricardo Cerdá, RobertoSebastiáRogelio Domingo, y Vicente Capilla.
La ruta que vamos a recorrer es lo que queda de un audaz camino abierto a mediados del siglo pasado para acceder a la construcción de un canal subterráneo de 15'5 km. hasta la central eléctrica, en el mismo termino, con una altura del salto de 140 m., y al mismo tiempodesvía el agua del Jucar hacia su afluente el Rio Cabriel tras el remanso del embalse del Molinar, "La Manchuela", aguas que el Cabriel vierte de nuevo al Jucar en su confluencia, -deduzco que se hizo par evitar que las aguas del jucar pasen cerca de la central Nuclear de Cofrentes y evitar un posible contagio, que seria una gran catástrofe para Valencia ya que de esa agua bebemos y regamos los campos, y digo "deduzco" porque yo no tengo información concreta sobre el tema-.
La ruta discurre por las fajas del impresionante y expectacular cañón, y donde no había faja o repisa se abrió camino a base de barrenos y excabación; discurre a una altura media del cañón con paredones de desplome de más de doscientos metros; a medida que avanzamos se perciben un abanico de colores bermejos que forman las hoces, y con los meandros del cauce del río con agua cristalina de color entre verde esmeralda y turquesa que le dan el fondo ya que las aguas son tan cristalinas que desde la altura que vamos por el cañon se ve perfectamente el fondo, todo ello con el verde del frondoso bosque de pinos y matorral de ribera, conforma un paraje de excepcional belleza, en un entormo completamente natural y salvaje; por las laderas tanto más abajo por donde andábamos con por una cornisa superior tuvimos la grata compañía y visión de siete u ocho cabras montesas que desfilaban con bastante mayor agilidad que nosotros a pesar que no tenían una senda pisable como la nuestra, fue unos momentos agradables donde todos nos apresuramos a hacer fotos.
Regresamos a las 14h. al autobús y fue cuando llegábamos cuando empezó a notarse alguna racha de viento según la previsión entre 28-30 km/h, y con una temperatura de 4º.; con la satisfacción del buen tiempo que hemos tenido y de que todos los nuevos incorporados han podido hacer la ruta sin dificultad, y como ha sido siempre, con el buen ambiente de compañerismo y armonía entre todos.
A las 14h. 30' dimos cuenta del menú que nos preparó el Resturante Torralba de Cofrentes, todos quedaron contentos con el plato que eligieron, yo personalmente tengo que reseñar que el gazpacho que comí es uno de los mejores que he comido; con la bebida extra y el menú que le pagamos al conductor, salimos a 13€ cada uno y 10€ para el autobús.
Después de la comida hicimos una vista lúdico-cultural por el pueblo, dirigiendonos al castillo de Cofrentes, que ha sido recostruido en parte, y que fué costruido sobre un volcán apagado: en la Guerra de sucesión el castillo fué bombardeado por los borbones y conquistado, pero el pueblo siguió fiel al Archiduque Carlos; a continuación iniciamos el regreso haia Valencia.
Antonio Giner

************************************************************************************
EXCURSIO BARRANC CARCALIN BUÑOL
del jorn 27 de Gener de 2012
A les 8:30 amb puntualitat prussianamesclats amb les colles de collidors de tarongessuau brisa i sense pluja ens hem reunit en la Gasolinera EL PONT de Godelleta 24 VALENTS MÉS 1 (incloses Julia i Amparo, això de valientas no em sona ) , als que no nos fa por ni l'amenaça de pluja, ni el fred, ni el fang, ni la previsió de Maldonado,...
Distribuït el personal en els cotxesens traslladem fins a la font del Parc de Sant Lluís a Buñolon hem arribat tots sense perdre'nsinclòs en SrCoret.
Ràpidament carreguem amb les nostres motxilles (Em sona a pacte) i iniciem el camí amb amenaça de pluja amb el següent itinerari (preparat a la perfecció pel nostre 'Guía) : Camí del Carcalín - Pont 'natural' i Font de Carcalín - Protectors vies tren - Pont de Hierro - Cova Gran - Presa de laminació - BARRANCO CARCALÍN - Encreuament vies tren - Senda transhumància - Pista Canal Llarga -Carretera de Yátova (Riu Juanes / Buñol) - Baixada al riu Buñol - Parc Sant Lluís.
A les 10:15 es produïx el primer reagrupament, gran assentada i ingesta de viandes. Ha tingut molt èxit LES FIGUES de Juan Muñoz, el Colacao de..., les anous, el café, la petaca de ron,...
Reposades les forces continuem l'etapa, passant per alguns punts estrets com els protectors de la via del tren, on els mas malvats fan apostes 'La pancha de...' podrà passar per aquí?. Disfrutem de boniques vista, com el PONT DEL FERROCARRILestalactites naturalstallats impressionants en els que han col·locat arnés per als escaladors, visita a la cova gran, fotografies en la presa de laminación,...
Sempre pendents del cel (Este Maldonado) , ajudats per un operari del MOPU (Veure fotografies, la seua cara em sona) , descobrim el que cau del cel quan se li dóna un colpet a un pi mullat. A les 11:14 es produïx la primera culáExperimentem els plaers de caminar per terreny esvarósajudar-nos a baixar escalonscreuar rierols amb aigua, respirar aire pur, soltar estrés acumulado,...
Finalment sobre les 12:30 coronem la ultima cota amb gran satisfacció per part dels fumadorsiniciant el camí de volta per un camí asfaltat, de front i a pas lleuger (Fem un viatge imaginari a aquells anys quan estàvem en la Mili) , però això que a dos quilòmetres dels cotxes el grup es dividixprenent l'equip A una senda per la qual calia fer una baixada molt tècnica de 200 metres pel llit del barrancmolt bonicamb pedres esvarosesescalons de 2 metres de desnivel,... on gràcies a l'ajuda de la corda de Manolo Cantero només hi ha hagut 4 culaes.
Arribats als cotxesels propietaris han començat a patir al veure la quantitat de fang que portàvem en pantalons i sabatesFinalment han descartat l'opció d'enviar-nos amb tren a casa.
En total distància recorreguda 11 Quilòmetresdesnivell acumulat (sols putxada) 488 metres, altitud màxima 649 metrespendent mitja 8,4 %, pendent màxima 28,1 %.
El menjar en Posada Venda Pilar de Buñolmolt només per açò ja val la pena vindreapareixen dos senderistes Nets/impolutos (Mariano i dona). La sopa d'all, la vedella, la paella,... estaven per a menjar-se'l, i el preu raonable si  'el grupet dels fumadores' com de costum se'n van abans de pagar, per a escarni de la resta del personal, sent saludats amb xiulets i aücs.
**********************************************************************
********************************************************************************
CRONICA SENDERISME DE LA RUTA DEL MARMALÉ A GATOVA del jorn 20 de Gener de 2012
SITUACIO GEOGRAFICAGátova a una alçaria de 560 metres al nivell de la mar , está situada al extrem occidental de la Serra Calderona a 48 Kms. de Valéncia ciutat per laCV-25 Olocau –Gatova –Altura.
DADES HISTORIQUES Hi han restes de la Edat de Bronze en “Marmalé d´ Abaix”,sobre el que hi ha un altre poblat de l´época íbera. L´actual nucli procedeix de una antiga alquería morisca anomenada “Catava”.
Després de la conquesta, En Jaume I la doná en 1.238 a Pere Sancho de Maragmónmés tard passá a dependre va depengué d´Olocau i Sogorbpassant a la provincia de Castelló fins al 1995 en que fon integrada a la provincia de Valéncia dins de la Comarca del Camp del Túria
DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Els assistents : Fernando Aparicio,Manolo Bermejo, Julia Blasco,Bernardo Blazquez,Paco Burgos,Manuel Cantero,Vicente Capilla, Eugenio Cardona,Jose Casinos, José Coret,Juan Crespo, Maria Angels del Cerro,Roger Domingo, Antonio Esteban, Carmen Esteve,Daniel Fernández,Carlos Gabarda,Miguel García , Jose María González , Federico Guixeres,José Latorre, José Vicente LlorénsFrancesc Martí, Jesús Marti-Belda ,Juan J.MolláAngel Moreno,Juan Muñoz, Javier OltraJose Mª OscaAlberto Peris,Angel Pividal,Vicente Sanchis,Onofre Valldecabres i Enrique Vidal.
La ruta començá amb un primer aplec davant el Palau de Congressos a Valencia a les 8,30 del matíarribant a sobre les 9 hores. El jorn es assolejat pero amb fred i temperatura sobreels 8 graus.Després el sol va eixir i llevant les ratjes de vent gelat que procedía de la Serra Javalambre i quant no bufaba el vent feia calor i al sol sobre 18 graus.
Distancia total sobre dotze kilometres segons José Vicente Lloréns qui porta el GPS,totsarribarem a temps excepte el croniste i la seua dona,per problemes doméstics del veï de d´alt, que al hora de eixir tingué una fuga d´aigua molt important i estiqguerem a punt de no anar amb el grup
Guia de la marxa va ésser Roger Domingo, tinc que agraïr-li la pacéncia que va tindre al hora d´asenyalar-mos les indicacions per a trobar a la resta del grup
El bén cert es que el grup arribá sobre les nou i mitja a Gátova i després de passar per un chalet anomenat “Villa
Conchita” i una almássera i després de crear el Barranc de Gátovacomença l´ascéns pelsender plé de pins i en continua pujada i prou prolongada que va fer este tram de la ruta vaesser el més complicat al menys per a mí i Maria Angelsperque anavem en l´idea de trobar-nos lo abans possible en la resta del grupper aixó anarem sense parar i a la  trobarem al grup al lloc del esmorçar, que fou a lloc anomenat “Font Fuenfría”, el grup ja estavafinalitzant de esmorçar, i es ferem les fotografíes de rigor
Sobre les onze continuem la marxa per el Sender SL CV 129, el sender es diferent i es més   plá i diferent vegetació, a banda de pins trobem sureres,carrasques i varietat de plantes com el romer o romaní per alguns .Arribem a un punt en un grup minoritari decidix continuar fins  Gátova, el grup majoritari continúa per un cami a l´esquerra de anada i tornada i trobem en el camí alguns camps amb atmelers , algú d´ells en flor que li dona colorit al paisatgecontinuant per el camí anem pujant per unes penyes fins uns mollons que coronem els cims, el vent quan bufa es molt fret i poden vore panorámiques meravilloses i a lo més llunt es veuen els cims nevats de la Serra de Javalambresegóns Roger Domingo hem arribat al cim de l´Alt de Romero de 825 metres d´alçaria i així reprenem la tornada al camí de la bifurcació per tornar a Gátova.
Hi ha trams que per l ´orografía del terreny no es nota el vent fret i com l´uxó está lluint, la temperatura es molt bona i la gent es lleva roba de damunt, el camí ens porta a la Font del “Rebollo” i fem una xicoteta parada per a veure aigüa i carregar energies, el lloc es  per a dinar o passar lo jorn.Continuem el camí pero ja eixim a la carretera que ens porta a Gátovapassant de davant de un área de esparciment a on es trova la Font de la Albereda, el grup que va davant continua per la carretera fins a Gátova , l´altre grup dels darrers senderistesuns deu, es desviem per un xicotet pont que creua el barranc i agafem un camí molt bonic que va per la vorera i podem vore que porta el barranc zones amb aïgua molt neta i transparent, el camí ens porta una atra vegada a la carretera pero ja molt propet del poble de Gátova a on tenim els cotxes.
Aixina possem rumb a Olocau i al Restaurant L´Arquet, a on per 10 €uros la majoría i un €uro més de propina solament algunsdinem amb bon menjar i les begudes corresponents i postres com l´arnadí o flam de carabassaservit sobre tot per una cambrera molt simpática. I després de la sobretaula habitual i en aquesta ocassió amb abséncia del Co-ordinador Antoni Giner de viatge a Canaries, es possa fi a la marxa.
Adeu senderistes i fins a un altra.
*********************************************************************************

CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN: DEL DÍA 23-12-2011: LOS PARAJES DE XÄTIVA

A las 9 de la mañana desde la zona de " La Font dels 25 Dolls" o caños, que manan agua dia y noche, agua natural de manantial; cielo despejado, sin viento, con una temperatura de 5º, que hace que todos los que llevan guantes se los pongan, y nos dorigimos por un tramo asfaltado hacia el Rio Albaida, los diecinueve senderistas que hoy hemos acudido, y que son: Rogelio Domingo, Vicente Capilla, Francisco Burgos, Manuel Cantero, José Luis Cister, Mariano Aguilar, Julio González, Amparo Aparisi, José Vicente Llorens, Federico Guixeres y su esposa Carmen Esteve, José Mª. Gonzalez, Juan Muñoz, Bernardo Blazquez, Agustín Munilla, Mariano Trescoli, Carmen Gisbert, José Mª. Osca, y Antonio Giner.

Después de andar un trecho primero por carretera asfaltada y después de tierra, pronto llegamos a la ribera del Rio Albaida, que llevaba un caudal considerable, pero el agua se veia algo turbia de un tono verdeoso claro, que nadie podimos determinar la causa, porque aguas arriba esta el pantano de Bellús y en el curso del rio desde el pantano no hay industria ni población que la pueda contaminar, posiblemente ya venga desde el pantano así; una vez en el rio la ruta discurre por senda junto a la antigua tuberia de cerámica que conducia el agua a Xátiva, el paraje tiene cierto encanto por la abundante vegetación típica de ribera, que se entremezcla con pinos y arbustos de distintas clases; poco después llegamos a "Les Arquaetes d'Albiol" que fueron construidas en el Siglo XI y han funcionado hasta nuestros días como acueducto para trasportar agua a Xátiva desde el nacimiento en Bellús en la "Serra Grosa"; continuamos la ruta y llegamos a los pies de la "Cova Negra" - que es un yacimiento arqueológico protegido-; un poco más adelante llegamos a un area recreativa dotada de mesas y bancos de madera, donde nos aposentamos para comernos el bocadillo, aconpañado como de constubre con los demás complementos de comida y bebida, que de forma altruista llevan los senderistas para compartir entre el resto de compañeros, -como viene siendo tradicional por los más veteranos y también por algunos de los nuevos incorporados-, pero hoy ha sido un día especial porque algunos compañeros/as nos han obsequiado con unos deliciosos: "Tronco de Navidad" con mazapan y chocolate, Trufas, pestiaño -un rico dulce con miel-, corazones de chocolate con naranja, mistela y kakis, LO SIENTO POR LOS QUE NO HAN VENIDO, SE HAN PERDIDO ESTAS DELICIAS, ADEMÁS DE LA EXCURSIÓN.

En dicha area recreativa hemos sentido como el frio se intensificaba en lugar de subir la temperatura, pués desde el pantano de Bellós llegaba una niebla, que bastante antes de llegar al pantano la niebla era muy densa, nosotros la dejamos atrás pués nos dirijimos monte arriba en una fuerta subida, durante casi media hora hasta la cota más alta, superando un desnivel de unos 15o m.; esta subida hacia arriba después del bocadillo hizo que el esfuerzo nos hiciera entrrar en calor, pués en el bocadillo nos habiamos quedado frios; después de esta subida, el resto de la ruta ya fúe más suave en cuanto a pendientes; llegamos poco después a "La Font Quintana", que está deterirada por abandono, y por delante pasa un arroyo de agua limpia de manantial; continuamos la ruta y llegamos a una gran masia con torres almenadas y dos escudos nobiliarios arriba de la puerta principal, pero nadie de los presentes sabe de que nobles se trata, alrededor de la masia estan los campos de kakis, naranjos y monte, -varios pensamos que si se convertiera en un albergue u hotel rural tendria mucho exito, por el paraje donde esta; continuamos por senda de montaña con tramos de calzada romana, en dirección ya hacia el Castillo, a donde nos aproximamos sin subir arriba. El Castillo se extiende sobre el Monte Vernisa, Domina la Ciudad y el vaalle, esta formado por dos nucleos, el "Castell Vell o Major" y el "Castell Nou", unidos ambos por murallas. Entre ambos forman un gran recinto con 30 torres. Es de fundación romana, y tras la conquista cristiana se reedificó al estilo gótico. Visitamos la cava o nevero, junto al castillo, de dimensiones considerables, después pasamos por las ermitas de San Feliu y San Pere, y desde allí por la calzada augusta nos dirigimos a la ciudad, donde en frente de La Seu, nos esperaba la mesa en el Restaurante "La Forca", donde degustamos un menó aceptable por 12€ y que con los excesos de bebidas supuso un sobrecoste de 65 centimos por comensal.

Después de comer nos hicimos unas fotos enfrente de La Seu, en la escalinata del Hospital Municipal, que fué fundado por Jaime I, y reconstruido en el siglo XVI. Y al volver pasamos por la fuente típica, la casa de los Borgia y la Iglesia de San Pere, que tiene dos retablos en su parte lateral de tamaño medio y uno grandisimo retablo en el altar mayor, que son una gran obra de arte del máximo nivel.

No hago ninguna reseña histórica ni de los numeros edificios munumentales, porque una breve reseña ocuparia varias paginas; es una ciudad digna de visitar todos sus monumentos y museos, para en una visita rápida emplear todo undía.

En la comida anunciamos que vamos a preparar un primer borrador de las excursiones del próximo semestre, para después consensuar lo que será la programación definitiva; la proxima escursión será el viernes 13 de enero y la ruta que haremos será desde Alzira : La Murta, La Casella, L'Ouet, y acaberamos en Taabernes de La Valldigna, esta ruta se convocará en su día y como es lineal la propuesta será de hacerla en autobús.

Felicidades y hasta la proxima

Antonio Giner
************************************************************
CRONICA de SENDERISME del 16 de Desembre de 2011
GESTALGAR- XULILLA- TOLLA(charca) BLAVA
SITUACIO GEOGRAFICA:
l
Situación Geográfica : Gestalgar es troba al Sud de la comarca de la Serranía, a 50 kms de Valéncia Ciutat i al peu de l´Alt Gaspar a 200 metres de alçaria. Amb llímits al Nord amb Xulilla .Oest Set Aigües,Sot de Xera i Xera , al Sud amb Xiva i Xest i al Est amb Bugarra.
Toponimia : Xestalgar o Gestalgar, bé del arab i vol dir al Oest de la vila de “Geste”i també nom de oritge romá “passar a l´altre costa, referint-se al antic lloc anomenat Algar per aixó es diu Gestal
Datos históricos: Hi ha vestigis de la Edat de Bronze en la “Terrosa” i dels iber al atre costat del riu Turia que la travessa. De temps romans es pot trobar un molí i restes d´una Vila Rústica.
Es un antic comptat que va conquerir el Rei Jaume I i va rebre en donació el cavaller Rodéric Ortiz i posteriorment Bernat Guillem d´Entença. En 1611 va rebre del compte Baltassar de Montpalau la Carta Pobla, després de l´expulsió dels moriscs.
DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Els assistents :Mariano Aguilar, Manolo Bermejo,Lucas Blanco, Bernardo Blazquez, Paco Burgos ,Manuel A. Cantero ,Jose Casinos, J. Luis Císter, Juan Crespo, Roger Domingo , Antonio Esteban, Miquel Faus, Daniel Fernández,Carlos Gabarda ,Enrique García, Miguel García, Santiago García, Antoni Giner, Julio Gonzalez,Federico Guixeres, José Latorre, Francesc Martí ,Jesús Martí-Belda, Manuel Minguillón, J. José Mollá i Julia ,Angel Moreno, Agustí Munilla ,Juan Muñoz,Javier Oltra,Vicent Palmero, Alberto Peris i Onofre Valldecabres
Es tracta de la primera marxa que fem amb autocar puix hem arrivat a trenta trés senderistes malgrat la retirada a últim hora de set ,aixina haguerem arrivat a quaranta. El primer punt d´aplec a les 7,45 hores fou a la Gran Vía Ferran el Católic ,junt a la tenda de Joquim Salvador –Milar, el segón punt de encontre va esser  a la redona del Palaú de Congressos de Valéncia.
A les 9 del matí arribem a Gestalgar i després de pendre alguns un café començem la marxa sobre les 9,15 hores en dirección al Balneari de Xulilla(Chulilla),lo jorn es pressenta ventós i amb núvols i sobre tot ventós que segóns les prediccions que ens donava el Coordinador Antoni Giner serien de cinquanta o sixanta kilómetres per hora, més la realitat es una altra ja que si bé en alguns llocs va ésser segón lo previst ,al llarg del día en alguns llocs no bufaba ven degut a que anavem per el congost del Turia, pero en altres el vent bufaba sobre els noranta kilómetres per hora
El paisatge es meravillós perque anem vora riu Túria, amb prou cabdal d´aigüa, pero porta menys que la última vegada que ferem aquesta marxa, anem per el sender PRV 291 i després el PRV 290 i creuem el riu sense problemes,passem un área amb taules i ja gent que vol esmorçar pero es massa prompte i continuem endavant. L´uxó apareix timidament i la temperatura que al començar era sobre uns set graus ja puja ,més avant el sol eixirá dins del día ventós i amb un vent fresc de dirección Nord-Oest.
Com la gent veu que ja son les deu del matí,després de passar per una xicoteta casacada a on es fan fotografíes,més abans trobem un atra área am taules de fusta i seients per a tots i es l´ocassió per esmorçar. Com sempre intercamvi de productes , vins de diferents procedéncies i sobre les deu i mitja, reprenem el camí
Fins ara el sender era cómode i la ruta algú crec que la catalogaba com”mitja baixa” es dir fácil, pero poc a poc el camí es complica la pujada ja es constant, els kilómetres totals pareix que no arriven a quinze, pero hi ha varios trams algo complicats, es veuen bones panorámiques del congost del Turia i les muntnayes de les rodalies plenes de pins i verdor.
Com el grup es numerós per l´incorporació de nous senderistes hi ha diferents nivells i per a algú sembla el sender una mica perillós perque hi ha trams en alguns precipicis i al baixar el camí té que anar ú en compte a on possa els peus,pero la jornada transcurrreix sense grans inconvenients
Anem paral-lels al riu en direcció a Xulilla i passem per una zona en la que el sender pressenta unes cadenes  per agafar-se , no es la zona més perillosa,pero continuem el camí . Junt al sender hem trobat diferents varietats de plantes i matolls com el romer , el poliol i demés herbes. Per fí acabem en les pujades i baixades  del sender i arribem a una zona plana vora riu, després tenim que pasar per una de les parets d´un canal plé d´aigüa ,de gom a gom ,perillós en cas de caure que té l´inconvenient que al costat de la paret per la que passem está plé de canyes, d´estes que hi han vora riu.
S´acaba el patiment i arribem a un camí ample amb alguna basseta i que a una banda te el riu i a l´atra un mur d´un sequiol, passem per un antiga fábrica textil segons ens diu Anton iGiner, més avant també trobem una fábrica de llum i ja quasi a la fi de tot a la part Esquerra vorem el Balneari de Xulilla, molt prompte es trobarem amb la carretera que va al poble , pero tot el grup continua per un camí entre campsi el riu fins a arribar un altra vegada a la carretera que va amunt al poble. Una vegada en el poble com es prompte per a dinar la majoría anem a un lloc a on a la fi de tot en el congost del Turia hi ha un toll gran d´aigüa , es dir una  tolla anomenada “Charca Blava”, bónic lloc per a pendre el bany en l´época estiuenca i aixina nossatros reprenem la tornada per el camí de d´alt per un caminet molt arreglat amb baranes de fusta i cordes noves per agafar-se , també hem pogut vore en unes de les parets del Congost del Túria a alguns que estaven practican l´alpinisme en corda.
I per fí l´hora del dinar en el restaurant Ca Bárbara, per 12 euros més un euro 13 , degut als senderistes “canyistes”, que no han fet tot el recorregut i han arribat abans al Bar. En Aquesta ocassió el menjar no ha segut tant satisfactori com en altres i a més l´amabilitat que hem tingut que “suportar” dels cambrers.
Després ja en l´autocar de tornada alguns com Roger Domingo i Federico Guixeres parlen sobre la valoració o minusvaloració de les rutes senderistes i sobre l´utilizatció o no de l´autocar més vegades, també  en bon criteri el coordinador Antoni Giner a la resta del grup acordaren que els que no vingueren a la marxa  perque se esborraren u altre motiu contribuixquem al menys en la mitat del preu de l´Autocar que va ésser de 10 euros , es dir 5 euros.
I rés més , per als que no vinguen al dinar de Nadal del proper dimarts, desitjar-vos unes.
*******************************************************************
CRONICA de SENDERISME del 9 de Desembre de 2011
XÓVAR –La Mina-Les trinxeres-El Neuer.
SITUACIO GEOGRAFICA:
Xóvar població de 349 habitants situada dins de la Serra de Espada a la comarca de L´Alt Paláncia a una alçaria de 415 metres damunt del nivel de la mar
DADES HISTORIQUES :
Hi han restes de la edat de Bronze a la partida de la “Bellota”, també hi ha un poblat ibérica al Mont de “Rubial”. Per aquesta població es va interessar per primera vegada el Rei de la Taifa de Valéncia Zayd Abu Zayd.
Es trova al seu terme una antiga Mina de mercuri anomenada del “Hembrar”,que fou explotada als anys 60-70. Així mateix també trobem unes trinxeres usades en la darrera guerra civil. I també hem pogut vore un antic neuer.
DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Els assistents :Mariano Aguilar, Manolo Bermejo, Bernardo Blazquez ,Manuel A. Cantero i fill,Vicente Capilla,Eugenio Cardona,Jose Casinos Juan Crespo, Roger Domingo i fill, Antonio Esteban, Daniel Ferrer, Daniel Fernández, Antoni Giner, Jose María González, Julio Gonzalez,José Latorre José Vicente Lloréns, Francesc Martí, J. José Mollá i la seua dona , Agustín Munilla ,Juan Muñoz,Javier Oltra, Alberto Peris i Enrique Vidal.
La marxa començá amb l´aplec a les instal-lacions de ALCAMPO a les huit del matí i en Xóvar es trobem amb la resta del grup a on estem sobre de nou del matí en un jorn clar i fresc,amb una temperatura de inici de cinc o sis graus damunt de zero segons manifesta Antoni Giner,sense massa sol, després al llarg del matí l´uxó fara acte de presséncia amb bona temperatura ,tenint que llevar-se les robes d´abric amb quinze graus de tempertura.
Després de creuar el poble iniciem la marxa en una pujada constant,passem al costat de una bassa de rec i continuem per el sender , la gent de davant comença a anar depreseta, el paisatge es vert i els cims plens de pins, també hem vist algunes ,garroferes i olivars i més avant vorem sureres sobre tot quan baixem, el suro es tip de la comarca al igual que l´oli que després ja de tornada alguns compraran al poble.
Pujant i pujant arribem al terreny a on está enclavada la Mina de mercuri, no es pot baixar aquesta vegada perque l´aigüa de les recents plujes no aconsellen entrar dins, hi ha gent que ja te ganes de pendre un mos, pero es decideix continuar la marxa i més avant ja quasi a la fi de la pujada ,es fa un alt per a esmorçar, amb el inter-camvi habitual de productesi begudes propies.
Un xicoteta aturada i sobre les onze del matí continuem per el sender, en el camí es trobem a una persona amb un gos que porta una cistella i ens diu que son bolets i de gran tamany, li pregunte si hi han rovellons pero em diu que no trobarem ni ú i es veritat si que trobarem alguns per eren pareguts pero eren roins i no eren rovellons. Aixina arribem a una pista forestal i prop d´ aquesta a  una vorera es trobem les trinxeres construïdes quan la guerra civil. Continuem per la pista i arribem a un punt en el que agafem un sender cap amunt que ens portará a un neuer, prou ben conservat a on antigament es magatzenaba la neu caiguda en l´hivern per a utilizar-la posteriorment.El lloc es propici per a fotografíes del grup i a on Jose María i atres trauen les dites fotografíes.
Reprenem la tornada amb un avanç considerable sobre el previst, després de una xicoteta pujada , ja es tot baixada per un altra pista forestal en prou inclinació sobre tot en un punt en que la pista te el pis de ciment, al la fi d´aquesta pista arribem a un depósit d´aigüa, utilitzada per a previndre els incendis forestals, continuem baixant per la pista forestal fins a un punt a on se  estreta i es transforma en un sender, per este sender molt vert tornem a trobar-mos amb les sureres i es veu moltes amb la corfa del arbre tallada fins a un punt i en terra está plé de trossos grans de suro , no sabem si ha segut abandonats o per quina causa permaneixen en aquell lloc.
Estem notant que un grup es trova en un retard considerable en respecte al grup cap d´avanter, més abans ens diuen que el retard ha segut ,per que el senderiste Joan Crespo, després d´un problema fisiológic es produïa la perdua de les seus ulleres i Paco Burgos i Vicent Capilla havien anat ha tractar de trobar-les amb Crespo i a la fi ho conseguiren.Junt a aquesta crónica remeteix l´escrit de Vicent Capilla sobre aquest incident.
I Aixina amb esta anécdota que no es l´única, perque també hi ha un altra, la caiguda de Eugenio Cardona a uns matolls, afortunadament sense cap trascéndencia , ja quasi a la fi de la marxa ,al costat de la bassa que hi ha prop de la població.A falta de confirmació pel titolar del GPS, sobre 14 kilométres o més i quatre hores i mitja de durada.
Finalment arribem a Xóvar a on per deu euros menjem prou bé amb un primers plats a triar entre cigrons que estaven molt bons i sopa castellana i l´olla típica   que diuen que també estaven bons i altres plats de segon , i les darreries o postres finals i begudes corresponent i també uns bons cremaets.
I açó ha segut tot i per si no faig la propera crónica desitjaros a tots unes
Bones Festes de Nadal i Bon Any 2012
Salutacions de Francesc
***********************************************************************************
CRONICA DE LA EXCURSIÓN A "LA SERRA DE LES AGULLES" -"CIM DE LA CREU" DESDE TAVERNES DE LA VALLDIGNA (2 de Diciembre 2011)

A las 9h. 15' iniciamos la ruta desde la ermita de " Sant Llorens", donde aparcamos los coches, a una altura de 85 m. de altitud, con una temperatura de 14º, cielo despejado, -anque sabiamos que a partir de las tres empezaria a llover, como así ocurrio, cuando nos comiamos el segundo plato en el restaurante-; los 32 asistentes de hoy fueron por orden de inscripción :
Rogelio Domingo, Antonio Giner, Daniel Fernandez, Carlos Gabarda, Daniel Ferrer, Antonio Estebanntero, José Latorre, Vicente Capilla, Francisco Burgos, José Vicente Llorens, Paco López, Javier Oltra, Onofre Valldecabres, Juan Muñoz, Agustín Munilla, Javier artero, Manuel Angel Cantero y su hijo, Miguel Garcia Cristofol, Alberto Peris, Juanjo Mollá y su esposa Julia, Enrique Arocas, José Mª. Gonzalez, Manuel Bermejo, Eliseo Garcia, José Casinos Guaita, José Vte. Clemente, Mariano Aguilar, y Luis Martinez.

La ruta hasta la "cima de la Creu" que esta a 543 m. de altitud, fué de subida continua, bastante fuerte; antes de llegar a la cima las vistas ya eran extraordinarias, se divisaba al Norte Valencia con algo de nubosidad, y todo el litoral y los campos de arroz, la albufera, la zona del Perelló, Cullera, tavernes, Gandia, y toda la bahia hasta Denia, el Mongó y cabo de San Antonio, una vista panorámica que es extraordinaria; pero nuestro sacrificio nos costó, pues hasta llegar a la cima fué una subida continua de unas dos horas, con una pendiente bastante fuerte. Pero si dura fué la subida más dura fué la bajada, en más de la mitd del recorrido, y con algún tramo con cierto riesgo por la pendiente de las rocas vivas qeue intercaladas en tramos de senda hay; como no hubo ningún accidente, todos contentos pero bastante cansados; algunos en el tramo de fuerta bajada estban al límite de sus fuerzas pues los musculos de las piernas empezabana fallarles.

En fin una ruta bonita por la extraordinaria panorámica de las vistas, pero muy fuerte, de las que siempre hemos anunciado que en nuestra programación no se pondrian rutas de de dificultad y alta dificultad, las rutas que se proponen quedamos que serian de baja o media dificultad; Rogelio manifesto que esta ruta la habia hecho hace unos doce años y que de algunos tramos tan fuertes no se acordaba; que conste nuestro agradecimiento a su colaboración por haberla guiado.

A las 14h. 30' ya estabamos en el restaurante donde comimos de primer plato una buena paella, segundo plato a elegir de cuatro posibles, buenos postres, agua, cerveza, vino, gaseosa, y cafe, todo por 12'5o€ en Rte. Victor; a la salida nos fuimos corriendo al coche porque estava lloviznando.

Saludos y hasta la proxima

Antonio Giner
-------------------------------------------------------------------------------------------------

CRONICA de SENDERISME del 18 de Novembre de 2011
Yátova -Rambla del Quisal-Barranc del Fresnal –Las Moratillas
SITUACIO GEOGRAFICA: Yátova població que forma part de la Comarca de La Foia de Bunyol de 2034 habitants amb una alçaria de 420 metres a nivel de la mar
DADES HISTORIQUES : La comarca té jaciments de la Edat de Bronze al lloc conegut com “Los Castillejos”.També per el Pic de “los Ajos” a 1000 metres en la Serra Martés , es travessada per el Sender Internacional GR-7.
En l´época romana la comarca va perteneixer a la Hispania Citerior, després a la Edetania i amb els musulmans al Rei Zeyan fins a 1245, després Atava(Yátova) junt a Macasta (Macastre) i Alboraig (Alborache).Després de passar per mans de Fernando de Antequera, fou comprada per 15.000 florins per Alfons V, qui per raons económiques va vendre, al seu cambrer Berenguer Mercader, mes tard fou Baró o Comte de Bunyol.
En el Segle XVI, la comarca s´oposa a Les Germanies i amb l´epulsió dels moriscs la comarca es queda despoblada.En el Segle XVII s´ínsta-len en la comarca 33 repobladors procedents de Mallorca.En el segle XVIII, la comarca recolça a l´Arxiduc Carles, passant en 1707, després de la Batalla d´Almança, passa als domini Borbónic.En el segle XIX, es produixen , l´invasió dels francessos, les guerres carlistes i ve de nou la recuperació económica de la comarca.
DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Els assistents :Mariano Aguilar,Manolo Bermejo, Beranardo Blazquez ,Manuel A. Cantero ,Eugenio Cardona, Juan Crespo, Angels del Cerro, Roger Domingo,Antonio Esteban, Daniel Ferrer, Daniel Fernández, Antoni Giner, Jose María González, Ignacio Gonzalez, Federico Guixeres, Antoni Jimenez, José Vicente Lloréns, Francesc Martí, J. José Mollá ,A. Mor, Agustín Munilla ,Toni Ros,Luis Verdú i Mayte i Jose Mª Osca Enrique Vidal i Miquel X, continuant les noves incorporacions
La ruta començá amb un APLEC a la gasolinera Repsol passada la Reva a la A-3 eixida Godelleta, a les 8 del matí, aplegant a Yátova sobre les nou del matí, el día es presenta plujos,abans d´arrivar al lloc ja es veu al fons un nuvol molt gran i negre al horizont. Hi han dubtes sobre si camviem la marxa pel Barranc degut a la pluja,pero s´impossa l´opció del arnarco Presidént Roger Domingo, que fa de guía en un senderisme de dos velocitats, puix a la fi ha tingut que esperar a un grup de retardats
Aixina començem a caminar les nou i quart del matí, amb una temperatura de uns 10 graus damunt de cero, la pluja está damunt de nosaltres pero encara no descarrega. La duració de la marxa es aproximadament de 4 hores i vint minuts efectius, amb uns 17.3 kms. I una alçária máxima de 516 metres i finalitzant la mateixa sobre les catorze hores quaranta cinc minuts
Deixem els cotxes i comença a plovisquejar com diu Antoni está purnejant, anem per la Rambla de Quisal,cada vegada el terreny está més esbarós , arrivant a un xicotet salt d´aigüa , lloc propici per a traure fotografíes, a on está el naiximent del riu Mijares d´aquesta comarca que no te res que vore amb el de Caqstelló, cada vegada el cel está tancant-se més , el jorn es humid i es presenta amb abséncia del uxó, en tot lo día no vorem el sol, si bé per a caminar es agraeix ja que a mida caminem més tenim la necessitat de trauren´s roba.
Per fi es l´hora del esmorçar i damunt de unes quantes pedres preparem taula, com sempre intercamvi de productes vins etc, será sobre les onze del matí.
Continuem per la rambla del Fresnal, la gent pensa que com caiga un aigüat fort no se com eixirem, ja que la ruta malgrat ésser calificada de fácil, no se per qui, cada vegada es complica més , la pluja comença a pendre cos i cada volta plou més i les pedres esbaren més amb algú relliscament ,inclós una posible girada de tourmell de Mayte, amb les molesties pertinents.
Aleshores, ja es veu la llum i estem arrivant a la pujada final del Barranc i la pluja continúa, el paisatge es molt bonic, les muntanyes plenes de vert amb algunes boirines en lo alt de les cims, possiblement en el terreny sec haguera segut més agradable la marxa, pero les coses venen aixina.
Una vegada superada la Rmbla del Quisal arribem al Barranc del Fresnal i passant per la Casa dels Caçadors, ja entrem en un camí de pujada en el que ja trobem unes senyals amb indicació del PRV 190 a Fuente Umbría, també mes tard uns senyals del GR-7 a las Moratillas.El camí es ample i tot de pujada , pero en prou pendent i sobre tot molt de fang que fa que no es camine massa bé, pero amb molta vegetació auctóctona i molt de pins i verdor.
Mes avant es trobem al costat del camí alguns magraners, també tenim la ocassió de vore alguns glas(bellotero) i també alguns arborcers(madroñeros), que fa que alguns seneristes tasten els mateixos no es el cas del senderiste incorporat Eliseo.
En fi que la pluja continúa i el camí se estreta i de baixada, en plena natura i després arivarem ja a un camí d´asfalt que ens servirá per a netejar-nos algo les botes plenes de fang i ja al lloc a on están els cotxes , reprenem camí de tornada a Bunyol i al lloc anomenat “ Las Ventas”, dinem per 10 euros cadascú un menú prou variat i bó.
En taula que cada vegada es més gran hi ha es consequents comentaris del Antoni Giner i Roger Domingo i amb el repartiment de la Lotería de Nadal ,per part de Joan Crespo.
I fins a l´altra amics Senderistes
Salutacions de Francesc



EXCURSIÓN DEL VIERNES 11-11-2011 DE ZAGRA AL PANTANO DE BENAGEBER

La ruta discurre por el termino de Tuejar, cuyo origen se remonta a la época romana, según lo atestigua su castillo, anterior a la Texua musulmana, que jaime I conquistó en el siglo XIII; tambien hay restos de escorias de hierro de la época de los romanos, que están en El Campo de las Herrerias, donde está el Rincón de la Mina, allí existen numerosas y profundas galerias, se dice que una de esas galerias atravesaria la sierra que existe al Norte de Sinarcas y saldria en termino de Talayuelas, Provincia de Cuenca.

La ruta se inicia en el paraje denominado: Zagra, a donde se llega por pista forestal, después de hacer unos 8-9 km. en coche desde la carretera que une Turjar con Titaguas.

Iniciamos la ruta a las 9 h. 45', con cielo despejado una temperatiura de unos 9º, pero nadie sintió frío, ya que el sol ya calentaba y nada más empezar a andar entras en calor; a esta ruta   han asistido los treinta y cuatro senderistas que a continuación se detallan, por orden de inscripción: Carlos Gabarda, José Latorre, José Mª Gonzalez ,Onofre Valldecabres, un familiar de Onofre -lo siento no tengo el nombre-, Francisco Burgos, J.Andrés Minguillón , Antonio Esteban, Juan Crespo, José Masagosa, Rafael Alcayne, Rogelio Domingo, Agustín Munilla, Daniel Fernandez, Juan Mollá,y su esposa -dispensad no me apunté el nombre-, Javier Oltra, Juan Muñoz, Alberto Peris, Toni Ros, Angel Moreno, Lucas Blanco, Manuel Bermejo, Jesús Martí, José Mª. Osca, Enrique Vidal, Enrique Arocas, Miguel Barranco, Luis Martinez, Bernardo Blazquez, Federico Guixeres, Vicente Sanchis, y Antonio Giner;últimamente tenemos cada semana nuevos compañeros que se incorporan, los de esta semana han sido Juan Molla y esposa, Toni Ros y Lucas Blanco HEMOS DE DESTACAR QUE EN ESTA RUTA SE HA BATIDO EL RECORD DE ASISTENTES, QUE HAN SIDO 34, EL ANTERIOR FUÉ DE 25; y al rito de incorporaciones, y si algunos de los que han sido habituales también vienen, en lo que queda de año podemos llegar a alcanzar la cifra de 50, cifra que nos pone en situación de pensar hacer alguna ruta lineal en autobús, en un futuro próximo, que ya propondremos y hablaremos.

Empezamos a andar cruzando el puente que salva el curso del Rio Turia, que por cierto llevaba un buen caudal de agua, en su camino hacia el pantano de Benageber, objetivo a alcanzar en nuestra ruta, y lo conseguimos después de haber andado unos 9km. -con el intevalo de 30' para el bocadillo, acompañado de otros complementos, vino y cafe-; a las 12h.5' alcanzamos a ver parte del pantano, en medio del valle rodeado de montes que son estribaciones del Javalambre, poblados de pinos, formando una inmensa masa forestal; la ruta es por la pista forestal que llega a Sinarcas y un ramal va hacia el pantano; discurre cerca del cauce del rio, con pendientes sin dificultad, no son pendientes fuertes, y a una altura  de 700m., de media.

Regresamos al punto de inicio a las 14h. 45', después de hacer tres paradas para beber agua y reagruparnos un poco; tenemos que reseñar que los 4 transmisores-receptores funcionaron perfectamente, lo que nos ayudó para una buena coordinación de la marcha, los momentos de parada y regreso.En total hicimos 18'8 km. con 4 horas de marcha efectiva de andar.

De allí nos dirigimos a Chelva donde teníamos la mesa preparada para la comida del menú del día, mejorado, que resulto agradable y suficiente y un coste de 12€ p.p.

Saludos y hasta la próxima

Antonio Giner

*************************************************************************************
EXCURSIÓ AL GARBI (5-11-11)
Com cada Divendres, a 14º i cel amb clarianes ens reunim Al Palau de Congressos a les 8:30 per a iniciar l'excursió per la Calderona, Font de l,Umbría, Castell de Serra i Pic del Garbí, els il·lustres senderistes:
Antonio Giner, José Latorre,Vicente Capilla,Enrique Arocas, Paco Burgos, Agustín Munilla, Juan Crespo, Antonio Jimenez, Santiago Garcia, Antonio Esteban, Alberto Peris, Javier Oltra, José Masegosa, Angel Moreno, Jose Vte. Llorens, José Mª. Gonzalez, Daniel Fernandez, Bernardo Blazquez, Carlos Gabarda y Quique Vidal.
Iniciem el camí a les 9:30, passant per la Font de l,Umbría, desaprofitant l'oportunitat de torrar les xulles i després de grans esforços arribem a l'esplanada del castell, on vam procedir a assaborir l’esmorzar.
Ha sigut molt comentat el compliment al 100 % dels objectius per part de la divisió d'Intendència, mereixent un gran reconeixement el vi d'Antonio Giner, les olives de Juan Crespo, la bóta nova de ..., els dàtils de ...., etc"
Després del bon llantar el President ens va comminar a conquistar el 'Castell de Serra', orde que va ser complida per la totalitat del batalló després d'herculis esforços i sense una sola baixa. Cal destacar la gran aportació de Santiago Garcia, nou fitxatge amb què comptem per a posar una 'Pica a Flandes'.
A continuació, habilment capitanejats pel Vicepresident reprenem la marxa en direcció al Garbí. Arribats a la falda del monticle, reagrupat el batalló i amb ajuda de '101 DALMATAS' iniciem la conquista del pic, coronant amb èxit la ultima roca a les 12:30 hores.
Ja de volta decidim 'Deixar la senda vella per la novella'. Esta vegada no ens vam perdre eh!!!, però vam ser acompanyats per una fina pluja que ens calà fins als.... Talons.
Finalment situem el nostre traser en el Restaurant de Náquera on vam ser atesos d'acord amb la nostra edat i condició.
-------------------------------------------------------------------------------------------------
























CRONICA SENDERISME DE LA ALGIMIA D´ALMONACID- FONT DE LA PARRA- SERRA DE ESPADÁ, del jorn 25 d´Octubre de 2011


SITUACIO GEOGRAFICA I DADES HISTORIQUES:


>
Algimia d´ Almonacid es un xicotet municipi de a soles uns 300 habitants situat a la vessant occidental del Parc Natural de la Serra d Espadá, en la comarca del Alt Paláncia en la vall de l´Almonesir
En quant a dades históriques, es una població d´oritge musulmá ,fou conquerida per Rei En Jaume I al any 1239, i també existeixen indicis de la cultura romana,per una inscripció trobada al camí que va a l´Alcudia de Veo que traduida diu”Camí privat de Marco Baebi Severi"
INICI
Després de trovar-se a les 8,30 del matí a ALCAMPO, arrivem a Algimia sobre les 9,30 i després de unes coses i altres començem a caminar sobre les 9,45 horas. El día es pressenta meteorológicament amb nuvols i clars

DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:

Continúa la incorporació de nous membres de senderisme

Els asisstents per ordre alfabétic : ,Vicente Capilla, Juan Crespo, Roger Domingo, Antonio Jiménez Reig,Miguel García, Antoni Giner ,Jose Maria Gonzalez , Jose Latorre,Francesc Martí, Jesús Martí- Belda,Juan M. Martinez, Jose Masegosa, J. Andrrés Minguillón, Angel Moreno , Agustín Munilla, Juan Muñoz Onofre Valldecabres i Enrique Vidal

Després de deixar els cotxes,prop d´una zona d´acampada,començem a caminar que es de lo que es tracta, el dia es bó per a disfruitar de la natura amb una temperatura de 17 graus, i es van complint les previsions de pluja del President, puix no ha plogut cap de gota d´aigüa

Quasi al inici es trobem unes senyals de fusta amb indicacions de la direcció al Pic Espadá de 1.083 metres d´alçaria, a la Cova de l´Estuco, a la Font de la Parra i a la Nevera

El camí es bó i ample i podem observar les meravelloses vistes amb i sobretot frondoses pinades plenes de pins i sureres i aixina arrivem a la Font de la Parra, que está plena de una bona massa forestal i aquest es el punt previst per a esmorçar i a més tenim a la part de baix la anomenada Font de la Parra i pùnt també per fer fotografíes del grup senderiste.

Sobre les 10,45 reprenem la marxa anant per un sender més estret al principi pujant i després baixant fins a arribar al Barranc de les aigües negres. La marxa es creuant una i altra vegada el barranc menys mal que no porta aigüa, encara que en algún tram xicotet si es pot vore el líquid elementi també el color del mateix. També podem observar zones amb roques amb gran quantitat de líquens i molses.

També podem al creuar el barranc observar algunes crestes de les roques de la muntanya ambs unes caracteristiques especials

La marxa continúa pujant el barranc, fins que el sender ens porta a la carretera i per aquesta arribarem a on están els cotxes .Com la marxa ha segut curta i hem arribat abans les catorze hores, el grup majoritari decidix anar a la Cova de L´Estuc, que no esá molt llunt i altres els quedem per al voltant dels cotxes fins a les tres menys quart i quant arribem ens adreçem a Sogorb al Restaurant El Alegre a on per un menú de 10 euros menjem i beguem prou bé.

Adeú senderistes i fins a un altra.




-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN DEL DÍA 03-06-2011, DESDE QUESA A "LOS CHARCOS DEL RIO GRANDE Y ABRIGO DEL VORO"

A la hora prevista 9h. 15', llegamos a Quesa, pueblo de la comarca de la Canal, a 220 m. de altitud, cuenta con una población de 740 habitantes y 73'20 km2.; el pueblo se encuentra en un enclave privilegiado, rodeado de montañas cubiertas de bosques formados fundamentalmente de pinos.

Desde Quesa continuamos con los coches por camino asfaltado unos 6 km. entre montes, hasta llegar al punto de arranque de la ruta, en la zona cerca del area recreativa que esta previamente al "Charco de la Horteta", que es una pequeña laguna nutrida por una bonita cascada de agua, limpia y trasparente que aporta el Rio Grande, donde estaba previsto refrescarnos e incluso bañarnos al acabar la ruta, que no pudimos hacer porque faltando unos 15' para acabar la ruta nos sorprendió la lluvia, que empezo en llovizna y acabamos en lluvia y con impermeables todos los asistentes menos dos, uno porque no quiso y otro porque pensaba que llevaba impermeable para el, pero solo llevaba impermeable para la mochila.

La ruta la empezamos con 15º de temperatura, cielo despejado y viento flojo pero de agradable frescor; los 16 asistentes de hoy fueron :Daniel Fernandez, Agustín Munilla, Rogelio Domingo, José Esteban Coret, José Vicente Llorens, José Mª. Gonzalez, Onofre Valldecabres, Luis Verdú y su esposa Maite, Daniel Ferrer, José Masegosa, Jesús Martí, Bernardo Blazquez, Antonio Giner, y la agradable incorporación de dos compañeros más :Carlos Gabarda y Javier Oltra. Antes de haber andado una hora paramos a tomarnos el bocadillo, y como es costumbre unos aportan al grupo: aceitunas, vino, frutos secos, café, etc.; para celebrar la incorporación de nuevos compañeros se aportó el vino especial "Venta del Puerto nº 12", que sorprendió por su calidad a más de uno.

El sendero nos lleva por frondosos pinares, vamos bordeando el Rio Grande, donde se elevan importantes paredes calizas, denominadas "cinglas", de los imponentes cintos de Selda, donde la erosión ha esculpido caprichosas viseras y abrigos, allí es lugar apropiado para morada de la cabra, y que por cierto la mayoria vierón una cabra seguida de cervatillos, tambien es habitat del aguila real. Al fondo transcurre encajonado el Rio de las Cuevas, tambien llamado Rio Grande -nombre por el que es más conocido-. Este sendero posee una rica variedad vegetal, entre la que se encuentra varias clases de pinos, madroños, adelfas, fresnos, endémicas orquideas y diversas plantas aromáticas y medicinales. Siguiendo el curso del rio -discurre a unos 330 m. de altitud, durante unos 6 km.-, donde hay multitud de "charcos" o pequeñas lagunas de agua limpia y trasparente, que toma diversas tonalidades entre el azul y verde turquesa, dependiendo del fondo, y que con el murmullo del discurrir del agua, resulta un trayecto encantador, nos lleva hasta el "Abrigo del Voro", donde encontramos unas pinturas rupestres -datadas en 8.000 años antes de Cristo-, que han sido declaradas Patrimonio de la humanidad por la UNESCO; de las que destaca los cuatro arqueros representando una danza guerrera. Seguimos hacia arriba hasta enlazar con la pista forestal, y alcanzamos la altura de 600 m., y después pasamos por las ruinas de "Casa Eliseo", con su imponente higuera centenaria, que hoy es naturaleza muerta; cerramos el recorrido hasta llegar en el último tramo por camino forestal asfaltado a los coches, con lluvia como se ha dicho al principio, sin poder disfrutas del baño en la laguna y cascada, pero que esperamos poderla hacer otro año, porque la ruta por este paraje tan maravilloso y encantador merece volver.

Antonio Giner.

********************************************************************************
GRUP DE SENDERISME MONTANEJOS (ALTO MIJARES) Divendres 28 Maig 2010
“Passar per un guan pot ser perillós”1
--¿Ón està Montanejos? ¿Cóm és? Poble menut –al voltant de 500 habitants, que poden ser més per la població que acodix a fruir de les seues aigües constantment- i que es troba en dita Comarca tenint com a veïna la Serra Espadà. Enclavat el seu terme dins del Sistema Ibèric i en terreny d´orige Juràssic, està envoltada per tres rius: Mijares (156 kms), Montán (10 kms), i Maimona, que ha segut el nostre destí de hui, tant el propi riu com el barranc que l´envolta.
El terme manté encara cultius d´oliveres, armelers, fruitals i horta. I en les rostàries de les montanyes abundosos pins, alts i antics. En general el bosc es troba net i conreat. El poble té com a patró Sant Jaume (25 de juliol). L´activitat més cridanera és la generada per les seues aigües termals, que li donen fama. Entre elles sobreix l´instalació de piscines naturals coneguda com Fuente de Baños, al costat del casc urbà on, encara que l´orage estava tronant i a punt de ploure, quatre valents (Antoni, Francesc, JM Osca i Eugenio) tingueren a be prendre el bany en concloure l´excursió. Dit naiximent d´aigües brolla al voltant de 6000 litros/minut i a uns 25º. Per cert, per les rodalies hi ha un taulell que diu que hi es trobaven els banys de les favorites del Rei Abu Zeit. Parlem del S. XIII
El poble manté dos tipos de cases: les super-antigues, típiques d´époques passades, encara que la majoria estan renovades donant-li modernisme i llevant-li intimitat. Vist des de dalt té el color uniforme de les teulades rogenques. Els carrers estan nets i plàcits.
Assistents de hui: La Ribera Alta, José María Osca. L´Horta: Agustín Munilla, Antoni Giner, Eugenio Cardona, Ángel Martín, Francesc Martí, José María González-Rothvoss, Josep Vicent Lloréns, Vicent Andreu, Jesús Martí-Belda.
Los hechos de la jornada: Fresco matinal, sol entreverado de nubes después con calor y, finalmente, tormenta y lluvia aunque por suerte la inclemencia ya nos pilló en la comida de mediodía. El recorrido circular se ha basado en el sendero SL-CV 105. Han sido 10 kms pesados (sube-baja constante) entre arbolado y arbustos abundantes donde hemos sufrido y disfrutado al tiempo de nuestra naturaleza (tan valenciana, tan desconocida a veces). En un desvío hemos visitado la Cueva Negra, grande, oscura, profunda, con aparente fondo de arena y donde un mirlo nos sobresaltó a salir de estampida. El paseo tuvo su parte de zozobra dado que durante unos centenares de metros discurre junto a un cortado casi vertical cuyo fondo –mejor no mirarlo- se pierde allá abajo. Hemos paseado por la parte alta de las montañas que acompañan al río Maimona que hoy bajaba pequeño pero alegre. Al vadearlo para ascender a la vertiente contraria hemos saltado sobre las rocas que permiten cruzarlo. Pero…. Una piedra mojada, un salto inexacto… y nuestro amigo Francesc ha dado con sus huesos en la roca siguiente y los pies en el agua. Estupor ¿cómo estás? El hombre se recuperó y continuó el día como si nada hubiera pasado. ¡No, si es que los senderistas son de otra pasta! Por cierto, que nuestros paisajes aparecen este año especialmente verdes por aquello de las abundantes lluvias. Lucen los matices del verde. Disfrute visual. Más ese profundo olor veraniego de la resina del pino que se prende a nuestros olfatos. Dato senderil curioso: en el camino hemos visto repetidamente el color indicador del tipo de senderos estando al alimón los cuatro colores usuales: blanco, amarillo, verde y rojo. Entendemos que tal lugar es, al tiempo, gran-pequeño-local recorrido. No es habitual encontrarlos así.
Gastronomía: almuerzo en ruta entre sol y sombra. Había hambre ya que la subida había sido prolongada. Tuvimos hasta dulces. Al mediodía comimos en un restaurante del pueblo, bien presentado y bien atendido: plato de cuchara para la mayoría y un segundo a elegir. Postre casero y bebida con tino. Más café. Precio: 11 €. Temas: resumen del reciente Camino de Santiago de algunos; reciente comida general de nuestra Asociación de Jubilados; diáspora veraniega en ciernes pero antes ¿qué tal una comida conjunta con los compañeros del club gastronómico?
Flashes finales: un bastón de senderista roto por el camino y la recogida de dos señoritas auto-stopistas desde la Fuente de Baños hasta el propio pueblo cuando la tormenta acechaba fueron el tono colorista del día. Y también el hecho de que la tormenta del mediodía hizo bajar la temperatura a 9,5º detectados en el coche en el camino de regreso. Del calor al frío en unos minutos.
FINS A SEMPRE, AMICS

CRONICA DE LA EXCURSIÓN A OLOCAU
Fecha : 21 de mayo de 2010.
Kilómetros recorridos: 14.
Dificultad: baja salvo en la ascensión al castillo, de alta dificultad.
Tiempo: Despejado. Temperatura al mediodia: unos 25 grados.
Senderistas asistentes:
Rafael Alcayne, que ha actuado como coordinador y responsable de la expedición.
Enrique Nogués
Enrique Vidal
Agustin Aguilar
Agustín Munilla
Vicente Andreu, que vuelve a hacer de cronista sustituto.
El recorrido se inició a las 9,15 horas en las inmediaciones del cementerio de Olocau, población situada en la vertiente meridional de la SierraCalderona, con subida al Puntal dels LLops, poblado íbero del S. V a JC. , situado a 427 m. sobre el nivel del mar que, por su estratégica situación, formó parte de la red defensiva de la antigua Edeta. Su estructura es la de un poblado fortificado con habitáculos que dan a una calle central con una torre de vigilancia. El estado de conservación es aceptable teniendo en cuenta la antigüedad de su construcción.
La senda hasta llegar al poblado ibero no tiene gran dificultad, discurre inicialmente por zona agrícola en la que es de observar diversidad de especies vegetales: algarrobos y olivos centenarios, almendros, pinos, palmitos, jaras, romero, murta, esparto, etc., especies que nos acompañarán durante toda la excursión.
Una vez descendimos, tras seguir durante unos minutos por la carretera de Segorbe, bordeando la población, iniciamos la ascensión al pico en donde se halla el castillo, no sin antes descansar a la sombra y reparar fuerzas con el almuerzo que llevábamos preparado. La subida al castillo, fortificación musulmana del siglo XI en estado ruinoso bastante considerable, es de elevada dificultad tanto por su pendiente como por el estado del supuesto sendero, tan es así que Rafa Alcayne optó por quedarse a medio camino y esperar el descenso de los restantes. Una vez arriba, pudimos contemplar preciosas vistas de las montañas que rodean la zona. Este castillo también es conocido por del Real de Vilaragut ó de Alí Maimó.
Entre la subida y bajada empleamos una hora justa. Tras el descenso, emprendimos un bonito recorrido por un amplio y fácil sendero entre pinares y abundante vegetación (la llamada Canyada de Xavieret); tras encontrar un nutrido grupo de escolares se unió a nosotros una muchacha, buena conocedora del terreno, que nos acompañó hasta las inmediaciones de Olocau, no sin antes ver la llamada Cova del Cego, oquedad en la ladera de la montaña, así llamada porque la leyenda dice que había una persona ciega que subía a dormir allí todas las noches. Tras refrescarnos en la Fontdel Frare construida a finales del siglo XVIII por el Conde Diego de Fenollet, emprendimos el regreso al punto de partida, al que llegamos a las 14 h., para, desde allí, ir a comer al Restaurante Porta de l´Aigua, en el Parque Sant Vicent de Lliria, en donde comimos aceptablemente (ensalada, churrasco, tarta, café y bebidas) por 11 euros.
Tras un breve recorrido por sus inmediaciones, contemplando la belleza del paraje y del estanque allí existente, dimos fin a la excursión, regresando cada cual a su punto de origen.
“CIRCULAR DESDE GÁTOVA PASANDO POR LA FUENTE DEL REBOLLO”
Fecha : 14 de mayo de 2010
Senderistas asistentes:
Rafael Alcayne, que ha actuado como coordinador y responsable de la expedición.
Vicente Soler
Angel Pividal
Jesús Martí-Belda
Juan Monar
Vicente Andreu, quien hace de improvisado cronista por ausencia del titular y sustituto.
Con salida puntual desde el Palacio de Congresos de Valencia, nos desplazamoslos senderistas a Gátova, distante 43 Km. de Valencia, pasando por Bétera y Olocau..
Gátova se encuentra en el extremo occidental de la Sierra Calderona, a los pies del pico del Águila, con calles desniveladas y tortuosas que se amoldan a la topografía del terreno. Tiene actualmente unos 430 habitantes; es de señalar que en 1995 se segregó de la provincia de Castellón para formar parte de la de Valencia. Todo su entorno constituye un paraje de gran belleza siendo de destacar las formas pintorescas de los cortados de roca arenisca rojiza, la llamada piedra de rodeno, tan abundante por la zona.
Las tierras sin cultivar están ocupadas por pinos, carrascas, romeros y pastos. La vegetación, con las lluvias caídas, es de un verdor espléndido. Es zona de caza pues, junto con numerosos carteles de terrenos acotados a tal fin pudimos verespecies como el conejo y la perdiz.
Sobre las 9 de la mañana y con tiempo fresco de unos 12 grados y muy nublado, se inició la caminata cruzando la población, pasando delante de la Fuente de los Quince Caños, por la carretera en dirección hacia Segorbe. Tras caminar unos cuarenta minutos bajo una ligera lluvia, y dejar a la izquiera la llamada Balsa de la Tejería, se llegó a la fuente de la Alameda, en donde, refugiados bajo techado, los senderistas dimos buena cuenta del almuerzo que llevabamos en las mochilas.
Reanudada la caminada, ya sin lluvia pero con viento frio del Norte, se continuó por camino asfaltado ascendiendo suavemente junto a la Rambla del Mas, llegando, una vez terminado el asfalto hasta la Fuente del Rebollo, cabecera natural del Barranco de Carraixet; allí, tras un ligero descanso y beber sus afamadas aguas,por un camino que asciende por detrás de la fuente, circulamos durante un trecho por el GR 10, trazado ancho y bien conservado desde el que se divisaban los terrenos militares de la base de Marines, en los que está prohibido el paso. Tras un pequeño repecho, nos llamó la atención un la existencia de un algibe cubierto por una cúpula de piedras en forma de cono.
Abandonando el sendero principal, y adentrándonos por otro a su izquierda llegamos a la Fuente de la Fonfría, restaurada recientemente y con alrededores acondicionados, como las restantes, con paelleros , bancadas de piedra y asientos para los excursionistas. Luego, ya de bajada y por un sendero pedregoso con mucho desnivel regresamos a Gátova, no sin antes contemplar la población, desde un mirador.
Puede ser considerada la excursión de un nivel de dificultad bajo, salvo en su tramo final.
El recorrido fue de 12,5 km. y el tiempo empleado de cuatro horas aproximadamente.
Ya en la población, Angel Pividal, a pesar del tiempo inclemente, sorprendió a propios y extraños dándose un chapuzón en una gran balsa, suceso del que hay testimonio gráfico. El hecho tuvo eco en la población, tan es así, que luego, en el bar donde comimos, la propia camarera y algún lugareño, sorprendidos, ya sabíande su hazaña.
En esta ocasión, el menú elegido por unanimidad consistió en ensalada, lentejas, lomo con huevo frito y guarnición, helado, café y bebidas, todo por ocho euros por cabeza. Luego, sobre las cuatro de la tarde, emprendimos el camino de regreso.
CRONICA RUTA GESTALGAR-BALNEARIO DE CHULILLA

Situación Geográfica : Gestalgar se encuentra al Sur de la comarca de la Serranía, a 50 kms de la capital del Turia y enclavada al pie de la falda del Alto Gaspar a 200 metros de altitud. Limita N-Chulilla W-Siete Aguas,Sot de Chera y Chera , S-Chiva y Cheste y al E- con Bugarra.

Toponimia : Xestalgar o Gestalgar, del árabe significa al oeste de la villa de Geste, nombre de origen romano “pasar al otro lado”, en referencia a un antiguo llamado Algar a otro lado del río, de ahí su nombre Gestalgar, se han hallado vestigios de la Edad de Bronce en la Terrosa y de los Iberos,al otro lado del río. De tiempos romanos, se conserva un molino y restos de una villa rústica

Datos históricos: Antiguo condado, que reconquisto el rey En Jaume y donó en 1238 al caballero Rodrigo Ortiz y posteriormente a Bernat Guillen d´Entença..En 1611 el Conde de L´Alcuida y Gestalgar Baltasar de Montpalau le otorgó la Carta Puebla después de la expulsión de los moriscos.

Detalls de la jornada senderista: Els assistents a la present jornada som Agustin Aguilar,Rafa Alcayna, Vicente Andreu, Eugenio Cardona ,Rogelio Domingo ,Daniel Fernandez , Antoni Giner, Jose Mª Gonzalez ,Jesús Martí, Agustín Munilla, Angel Pividal,Vicent Soler i el croniste de hui Francesc Martí.
Aproximadament a les 9:15 hores eixim de Gestalgar en direcció al Balneari de Chulilla, la temperatura es bona uns 14 graus i la radiació solar es perfecta per a caminar i el paisatge meravellós, perque anem vora riu, el riu Turia, que per cert porta un cabdalvoluminós d´ aígua i transparenta el sender es el PRV 291 que el continuem fins a la Font de la Peña María on hi a unes taules de pedra amb seients per esmorzar.
El esmorzar es uns dels moments més clásics i ple d´harmonía del grup amb el intercanvi de productes gastronómics entres els senderistes.Aprofitem el xicotet descans per a traure algunes fotografíes en un paratge molt bonic vora riu.També es trau la corresponent foto de familia.
Després del esmorzar retrocedim una mica per a creuar el riu a l´atre marge, per la primera pasarel la no es pot creuar perque la corrent del riu porta molta força i no es convenient passar per ahí.En el segón pas si que es pot creuar amb tot tipus de garanties, continuem per el sender PRV 290.
Anem pararels al riu en direcció a Chulilla, més avant trobem a la dreta un xicotet salt d´aïgua que baixa amb força, es el moment de traure les cámeres per a obtindre bones panorámiques, El riu encara es ample i amb força en ses aigües
Continuem per el sender pujant amunt, diuen en general de nivel mitjá sense moltes dificultats, poguem disfruitar del paisatge del riu que transcurrix al fons per el canó entre les muntanyes, lloc propi per a que els amants de la fotografía com Jose Mª Gonzalez Roth-voss o Vicente Andreu ,Agustin Aguilar i Eugenio Cardona tragen les seues fotografíes
Continuem pujant i a vegades baixant per el sender, en alguna ocassió amb alguna xicoteta dificultat anant poc a poc amb pas ferm i segur, seguint les recomanacións de prudencia del veterá Antoni Giner n´hia un tram en que hia que tindre en compte les roques que sobreixem de la part dreta del sender,mes avant hi ha una zona curta amb una cadeneta que permitix durant un tros agafar-se per mes seguretat , son solament uns deus metres, després continúa el cami, quan el sol ja está calfant un poquet malgrat ser un dia amb alguns núvols, el paisatge continúa ser sorprenent, junt al sender hi ha un gran verietat de plantes y matolls amb molt de romer i demés herbes.
Roger Domingo i Angel Pividal solen ser avançats en la expedició, atres com Rafa Alcayna i jo anem a un pas més moderat, mes lo important es arribar.Baixem entre canyes en dirección a un canal d´aigüa i per damunt de un dels murs del canal, que per cert va ple d´aigüa de gom a gom, continuem caminat en direcció al Balneari de Xulilla, ja per un camí més amples amb algunes charques de les darerres plogudes, passen també per al costat d´una antiga fábrica d´aprofitament hidraulic i finalment passem per davant del Balneari de Chulilla, mes avant deixem el camí pasant per davant d´una Font d´aigüa no potable, que no fea molt bon gust i a on hi había una espectacular Figuera.
Finalment s´incorporen a la carretera local que ens porta al poble de Chulilla , on dinem al Restaurant El Pozo, un lloc on ens donem de menjar entre atres, entrants, ,Cérvol amb setes i un postre de la casa especialment tarta composada per safanória i xocolat que ens va agradar a tots.
Després del dinar Antoni Giner ,Jesus Martí i altres va anar a replegar els cotxes que estaven a Gestalgar, els atres R. Domingo,V. Andreu ,E. Cardona,A. Pividal, V.Soler,A.Aguilar,donem una volta per poble i alguns pujem al Castell Militar-Medieval de Chulilla, que té un recinte amurallat en nombroses vistes al poble ,riu i muntanyes, fins que després d´uns trons comença a ploure i baixem del Castell, esperant el retorn a Valencia
Fins a la propera convocatoria.
CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN DEL VIERNES 30-04-2010 AL "PARC NATURAL DEL PENYAGOLOSA"
A las 9h. 30' llegamos a Vistabella del Maestrazgo, con una temperatura de 13º, cielo despejado, sin viento; minutos después llegamos al Ermitorio de San Joan de Penyagolosa,que está a unos 1265 m. de altura, donde previo a la entrada del ermitorio hay un soportal o abrigo cubierto, cuya techumbre la soportan unas grandes vigas de madera, con sus lámparas de hierro forjado; el espacio es de forma rectangular con dos grandes chimenas a cada lado, y entre ambas, bancos y asientos de madera, donde nos aposentamos para tomar el bocadillo los ocho compañeros que se relacionan: Agustín Aguilar, Vicente Andreu, JoséMª. Gonzalez, Joan Monar, Quique Vidal, Carmen Gisbert, Angel Pividal, y Antonio Giner. Hay que resaltar la grata incorporación al grupo de senderistas de Joan Monar. Iniciamos la ruta por el Barranco de la Pegunta, que es la zona de mayor biodiversidad del parque, habienose declarado microreserva vegetal, hay una gran variedad de plantas, musgos y líquenes; donde podemos ver el tejo, el acebo, la sabina albar, el roble valenciano, el melojo(Quercus pyrenayca), y en los subtratos silíceos abunda el bosque de pino rodeno, y en las zonas más altas el pino albar; antes de llegar al último tercio del barranco esta la "Font Nova" que en realidad es un embalsamiento del agua que surge unos 200 m. más arriba de la Font de la Pegunta", el agua es muy agradable por su bajo contenido en cal, ya que en los acuiferos el subtrato es siliceo, y sale tan fresca que al recogerla en la mano para beber, no se puede aguantar de fria que está . El itinerario siempre en ascenso hasta llegar a la explanada llamada El Corralico, que está a 1510 m. de altura, desde esa base se inicia la fuerte subida hasta llegar a la cima del Penyagolosa a 1814 m, ruta que hicieron :Vicente Andreu - fué una gran ilusión para él culminar la cima por privera vez en su vida-, Agustín Aguilar, José Maria Gonzalez y Angel Pividal, en su trayecto tubieron la satisfacción de ver un grupo de cabras montesas, cuyas preciosas imágenes captaron y se pueden apreciar en las fotos que han remitido; los otros cuatro senderistas : Quique, Carmen, Joan y Antonio, siguieron la ruta de dar la vuelta al peñagolosa; Quique y Antonio que iban más avanzados tubieron la satisfacción de ver el vuelo majestuoso de un aguila real, y como sin apenas mover las alas volaba y planeaba, basandose en las corrientes de viento por diferencias termicas; y durante el recorrido por la senda del bosque nos acompañaba el canto del "cucu- cucu" constantemente, y de vez en cuando el canto de diversos pajaritos con sus alegres y vivos cantos que le daban alegria y compañia al recorrido.
Alrrededor de las 15h. repusimos fuerzas en el Rte. El Dau, donde además de la típica olleta, nos sirvieron embutido y chuletas de cordero -del terreno- a la brasa, y nos saciamos todos tanto de chuletas, que le pedimos a la dueña que no nos sacara más bandejas de carne. Este día coincidia con la llegada de "Els peregrins de les Useres", pero como nos informaron que llegarian a última hora de la tarde, y que una vez llegan, no se inicia la ceremonia en el Santuario hasta que no se pone el sol. Por lo que decidimos no esperar y volvernos a casa. Para el próximo año - el último viernes de abril-, cuando llegan los peregrinos, podemos programar la excursión pernoctando, y así poder ver a los peregrinos, la típica ceremonia, la fiesta, y al día siguiente poder hacer otra excursión, con lo cual no se hace el viaje de ida y vuelta el mismo día, que para algunos es un inconveniente. Antonio Giner
CRONICA DE LA EXCURSIÓN DEL VIERNES 23-04-2010 AL CAÑÓN DEL JUCAR -DESDE LA ZONA MILLARES- Y CASCADAS DEL BARRANCO DE LAS DONCELLAS
A las 9h. estabamos en Real de Montroy para dirigirnos hacia Dos Aguas y de allí Millares, para antes de llegar a esta pobación tomar la camino de Cavas que bordea el cañón del Jucar, y luego sale una bifurcación hacia la aldea de Otonel; aparcados los coches en un espacio junto al camino de cavas, iniciamos la ruta con cielo despejado con alguna nube dispersa y una temperatura de de 14º, los catorce compañeros que a continuación se reseñan:José Mª. Gonzalez, José Vte. Llorens, Rogelio Hernandez, Vicente Andreu, Juan Crespo, Salvador Tormo, José Mª. Osca, Francesc Marti, vicent López, Angel Pividal, Vicent Soler,Daniel Fernandez, Agustín Munilla, y Antonio Giner. A los diez minutoss de salir de Real de Montroy hacia Dos Aguas, circulando por la carretera CV-435, te adentras en un paraje insolito, desconocido por la mayoria, de profundos valles, barrancos y montes majestuosos, todos con una silueta redondeada, tupida por una frondosa vegetación, formando un manto verde, de las distintas plantas arbustivas, aromáticas, pimpollos, y que al llegar al cañon del Jucar además hay laureles, carrascas y fresno floreado . . . ., siendo los fresnos con su verde claro -por ser caducifolio recien brotado- los que forman unos contrates de colores, que conforman un paisaje único y diferente de otras zonas, y como dijimos todos: "Parece que estemos en los Pirineos Valencianos". La ruta discurre por el camino de Cavas, que como se ha dicho bordea el cañón del Jucar, cuyas aguas placidas con caudal ecológico, que toman distintas tonalidades de color, sobre todo en los remansos más profundos; discurren a una altura de 200 m. -sobre nivel del mar-, el camino por donde andabamos discurre a 300 m., que va por las estribaciones de la Muela de Cortes, en su vertieente Este; en su marjen izquierda el rio esta flanqueado por las estribaciones de la Sierra de Dos Aguas; por los datos de altitud podreis apreciar la profundidad del cañón. Al poco rato de andar por nuestra izquierda -que es las estribaciones de la Muela de Cortes- se oye un pequeño murmullo de agua que en forma de pequeña cascada baja formando ya por debajo del puente del camino un pequeño arroyo de agua cristalina que van a nutrir el Jucar. Más adelante pasamos junto a las ruinas del "Castell de Cabas", donde la torre almenada es el elmento constructivo más entero; siguiendo la ruta nos encontramos un cartel que anuncia la dirección hacia Otonel, y otro rustico y pintado a mano que indica la dirección a "Las Chorreras de Otonel" -cuyo nombre no es el correcto, pero posiblemente lo ha puesto un lugareño-; y efectivamente a 1'50 km o 2 km. llegamos a unas bellisimas y caudalosas cascadas de agua sobre las piedras, con una pozas de considerable tamaño, de aguas limpias, trasparentes, que toman distintas tonalidades dentre azul y verda,-según la profundidad-, con la vegetación propia de ribera, que da la sensación de estar en un paraiso, provocando en todos nosotros el deseo de darse un baño, y dijimos que volveremos en otra ocasión para hacerlo, pero nuestro compañero Angel Pividal no pudo resistir la tentación y se lanzó a tomar un agradable baño. Estas aguas vienen de los acuiferos de la Muela de Cortes, que por varios barrancos que van confluyendo al Barranco de Otonel y Barranco de las Doncellas, desde una altura de la muela de 700 m., confluyendo y aportando sus aguas el barrando de Otonel al Barranco de las Doncellas, siendo este basrranco el que vierte las aguas que forman las cascadas reseñadas, cuya agua va a nutrir el caudal del Jucar, por lo que entiendo que el nombre de las cascadas se deberia llamar "Chorreras o cascadas de las Doncellas". A las 14,30 h., finalizada la excursión con sol, 20º de temperatura, y con nubes en el horizonte, que al poco rato desde nuestra altura divisamos que se habia formado una tormenta a la altura en Dos Aguas, pues de camino hacia Monserrat donde cominos, nos pillo la suave lluvia -cumpliendose el pronóstico de que por la mañana tendriamos buen tiempo y por la tarde lluvia-; hay que resaltar que en el restaurante El Timple nos atendieron muy bien, con una buena comida, buen servicio y mesa, y con un precio muy razonable -menú del día-. Antonio Giner
EXCURSION DEL VIERNES 16-04-2010 A LA "SERRA MARIOLA" -RUTA DE "LES CAVES O NEVERES"-

Salimos a las 8 h. 5' del punto de encuentro y a las 9 h. 10' estabamos a la entrada de Bocairent, con 9º de temperatura, cielo casi despejado, viento muy suave; de allí nos dirigimos a la "Serra Mariola".

(cuyo nombre, según la leyenda, viene del nombre de la doncella de insólita hermosura y armonia angelical, con porte de princesa Ibero-contestana, hija de Sexto Mario -descendiente de reyes-, patricio romano educado en la filosofia de Sócrates y Platón, y versado en la Fe cristiana; Mario fué llamado a Roma por el tirano emperador Claudio Nerón Tiberio, al que habia llegado la noticia de la hermosura de Mariola; el padre sospechando la intención del tirano, le pidió consentimiento y autorización para que su hija se casara con el enamorado Emilio Régulo, joven noble español. Previamente y en el mismo acto el tirano le habia propuesto a Mariola :"A mi lado tú serás poderosa cortesana, más poderosa, que la Emperatriz romana". Mariola bajo su rostro con triste preocupación, y lo alzó tranquila para responderle : "Soy descendiente de reyes" , "Mis sentimientos cristianos", "Te deseamos la paz, y te ofrecemos adhesión y pedimos nos concedas amistad y protección. Emilio y yo tenemos fiel compromiso de matrimonio y rogamos nos concedas tu permiso". El tirano mandó ejecutar a su padre Mario, por insistirle en el matrimonio de la pareja que estaban enamorados desde muy jóvenes;despues ella con ayuda pudo escapar; cuando regresó, ella triste siguió paseando por la sierra acompañada de su fiel y docil pantera negra, con cadena y collar de plata que su padre le habia regalado siendo un cachorrito, y en la fuente que lleva su nombre se refrescaba de los calores que el paseo le propiciaba; al poco tirmpo ella murió; nadie sabe donde fué enterrada,-.

En 1965 unos espeleólogos del Centre Excursionista de Alcoy, en contraron una cabeza de pantera en la Cova de la Sarça-.
Al final de dos mil años los restos de una pantera dejaron hulla imperecedera, confirmando la historia dem una valiente doncella, tan hermosa como un angel, que brilló como una estrella).

Hoy a pesar de la coincidencia de numerosas bajas confirmadas de varios compañeros, por distintos motivos, hemos acudido a la excursión nueve compañeros que se relacionan: Salvador Tormo, Rogelio Domingo, Juan Crespo, Agustín Aguilar, Agustín Munilla, José Mª. González, Juan Luis Martín, Vicente Andreu y Antonio Giner.

La ruta la iniciamos desde la "Font de Mariola", a una altura de 900 m., con sus frescas, agradables y caudalosas aguas -la fuente más caudalosa de las que vimos-, en su area recreativa con bancos y mesas estan a la sombra de varios nogales con tan gran embergadura que todos coincidimos en manifestar que son los más grandes que hemos visto, y nos dirigimos por buen firme y llano -pista forestal-, a hacer la ruta de "Les caves o neveres", el bocadillo lo tomamos en la "Font del Mas del Abre", donde un compañero saludó y converso con una joven acompañada de una señora, ¿Seria la reencarnación de Mariola que paseaba por la sierra.
Seguimos subiendo por el trazado hasta llegar a la "Cava Gran" -con sus arcos que soportaban la bobeda, se le calcula una capacidad de 1960 m3 de hielo formado por la nieve que depositaban, aprisionándola con separación de capas de paja; hielo que servian posteriormente para la conservación de alimentos, helados, usos terapéuticos, etc.; esta actividad se desarrolló desde finales del siglo XVI hasta el XX, esta cava es la que aparece en la televisión como simbolo emblemático de la "Serra Mariola"-, que está a 1210 m. de altura, a su lado a esa altura, sorpresivamente, mana una fuente de agua fresca y agradable; de allí nos dirigimos a la "Cava del Buitre a 1250 m. de altura, esta cava conserva la cúpula, es más pequeña; de allí Salvador nos guió por una "Senda de cabres" cuyo trazado fué duro de andar por la cantidad de piedras que algunas veces formaban lo que llamamos un "Monumento natural", pués son piedras vivas que han sido moldeadas con distintas grietas, agujeros y formas, por las fuerzas de la naturaleza, como el frio de los hielos, el calor del sol y la erosión del agua y viento, durante miles de años, y al cabo de esta dura travesia llegamos a la cava de "Don Miguel", cava grande, de dificil acceso, con con contrafuerte, que para acceder a la cava propiamente se pasa por un tunel de unos 10 m.. Las cavas son munumentos construidos por verdaderos profesionales de la construcción, construidadas con piedra y argamasa, que merecen nuestra admiración, máxime si consideramos con los medios con que fueron construidas y en los lugares que están.
Desde la cava de "Don Miguel" bajamos por una senda con fuerte pendiente hasta llegar de nuevo a la pista forestal, y nos dirigimos al inicio a la "Font de Mariola", donde nos refrescamos por dentro y por fuera, pués el ejercicio nos hizo entrar en calor, a pesar de que la temperatura no pasó de los 17º, con el cielo despejado durante casi todo el recorrido, excepto en la cava de D. Miguel que estaba nubozo y subia algo de neblina en ese lugar, que al bajar desapareció.

En la ruta pudimos disfrutar del bosque de pinos y carrascas, y de la gran variedad de plantas -posiblemente sea la sierra con más variedad de plantas de la Comunidad-, y respiramos el aire perfumado de las distintas plantas aromáticas y medicinales, tales como : La sálvia de Mariola, el tomillo, el romero, "l rabet de gat", "l'espigol", "Te de roca", "l'herba sana", "la camamilla", "la pebrella", "la santónica", "la sajolida", "el penical" . . . .

Andamos un poco más de 4'50 horas, 13'50 km., pero por la dureza del tramo de senda (Que por sorpresa nos guió Salvador, con su buena intención para no perder altura en el trayecto de una cava a otra, pero él ya sabe que nosotros, este tipo de sendas no queremos), todos quedamos con ganas de reponer fuerzas, lo que hicimos en el restaurante "El Cancell" de Bocairent.

Después de la comida visitamos la parte antigua del pueblo y les "Covetes", y algunos compraron licor de hervero, de las hierbas de Mariola.

Antonio Giner
EXCURSION DEL VIERNES 16-04-2010 A LA "SERRA MARIOLA" -RUTA DE "LES CAVES O NEVERES"-Salimos a las 8 h. 5' del punto de encuentro y a las 9 h. 10' estabamos a la entrada de Bocairent, con 9º de temperatura, cielo casi despejado, viento muy suave; de allí nos dirigimos a la "Serra Mariola".(cuyo nombre, según la leyenda, viene del nombre de la doncella de insólita hermosura y armonia angelical, con porte de princesa Ibero-contestana, hija de Sexto Mario -descendiente de reyes-, patricio romano educado en la filosofia de Sócrates y Platón, y versado en la Fe cristiana; Mario fué llamado a Roma por el tirano emperador Claudio Nerón Tiberio, al que habia llegado la noticia de la hermosura de Mariola; el padre sospechando la intención del tirano, le pidió consentimiento y autorización para que su hija se casara con el enamorado Emilio Régulo, joven noble español. Previamente y en el mismo acto el tirano le habia propuesto a Mariola :"A mi lado tú serás poderosa cortesana, más poderosa, que la Emperatriz romana". Mariola bajo su rostro con triste preocupación, y lo alzó tranquila para responderle : "Soy descendiente de reyes" , "Mis sentimientos cristianos", "Te deseamos la paz, y te ofrecemos adhesión y pedimos nos concedas amistad y protección. Emilio y yo tenemos fiel compromiso de matrimonio y rogamos nos concedas tu permiso". El tirano mandó ejecutar a su padre Mario, por insistirle en el matrimonio de la pareja que estaban enamorados desde muy jóvenes;despues ella con ayuda pudo escapar; cuando regresó, ella triste siguió paseando por la sierra acompañada de su fiel y docil pantera negra, con cadena y collar de plata que su padre le habia regalado siendo un cachorrito, y en la fuente que lleva su nombre se refrescaba de los calores que el paseo le propiciaba; al poco tirmpo ella murió; nadie sabe donde fué enterrada,-.En 1965 unos espeleólogos del Centre Excursionista de Alcoy, en contraron una cabeza de pantera en la Cova de la Sarça-.Al final de dos mil años los restos de una pantera dejaron hulla imperecedera, confirmando la historia dem una valiente doncella, tan hermosa como un angel, que brilló como una estrella).Hoy a pesar de la coincidencia de numerosas bajas confirmadas de varios compañeros, por distintos motivos, hemos acudido a la excursión nueve compañeros que se relacionan: Salvador Tormo, Rogelio Domingo, Juan Crespo, Agustín Aguilar, Agustín Munilla, José Mª. González, Juan Luis Martín, Vicente Andreu y Antonio Giner.La ruta la iniciamos desde la "Font de Mariola", a una altura de 900 m., con sus frescas, agradables y caudalosas aguas -la fuente más caudalosa de las que vimos-, en su area recreativa con bancos y mesas estan a la sombra de varios nogales con tan gran embergadura que todos coincidimos en manifestar que son los más grandes que hemos visto, y nos dirigimos por buen firme y llano -pista forestal-, a hacer la ruta de "Les caves o neveres", el bocadillo lo tomamos en la "Font del Mas del Abre", donde un compañero saludó y converso con una joven acompañada de una señora, ¿Seria la reencarnación de Mariola que paseaba por la sierra.Seguimos subiendo por el trazado hasta llegar a la "Cava Gran" -con sus arcos que soportaban la bobeda, se le calcula una capacidad de 1960 m3 de hielo formado por la nieve que depositaban, aprisionándola con separación de capas de paja; hielo que servian posteriormente para la conservación de alimentos, helados, usos terapéuticos, etc.; esta actividad se desarrolló desde finales del siglo XVI hasta el XX, esta cava es la que aparece en la televisión como simbolo emblemático de la "Serra Mariola"-, que está a 1210 m. de altura, a su lado a esa altura, sorpresivamente, mana una fuente de agua fresca y agradable; de allí nos dirigimos a la "Cava del Buitre a 1250 m. de altura, esta cava conserva la cúpula, es más pequeña; de allí Salvador nos guió por una "Senda de cabres" cuyo trazado fué duro de andar por la cantidad de piedras que algunas veces formaban lo que llamamos un "Monumento natural", pués son piedras vivas que han sido moldeadas con distintas grietas, agujeros y formas, por las fuerzas de la naturaleza, como el frio de los hielos, el calor del sol y la erosión del agua y viento, durante miles de años, y al cabo de esta dura travesia llegamos a la cava de "Don Miguel", cava grande, de dificil acceso, con con contrafuerte, que para acceder a la cava propiamente se pasa por un tunel de unos 10 m.. Las cavas son munumentos construidos por verdaderos profesionales de la construcción, construidadas con piedra y argamasa, que merecen nuestra admiración, máxime si consideramos con los medios con que fueron construidas y en los lugares que están.Desde la cava de "Don Miguel" bajamos por una senda con fuerte pendiente hasta llegar de nuevo a la pista forestal, y nos dirigimos al inicio a la "Font de Mariola", donde nos refrescamos por dentro y por fuera, pués el ejercicio nos hizo entrar en calor, a pesar de que la temperatura no pasó de los 17º, con el cielo despejado durante casi todo el recorrido, excepto en la cava de D. Miguel que estaba nubozo y subia algo de neblina en ese lugar, que al bajar desapareció.En la ruta pudimos disfrutar del bosque de pinos y carrascas, y de la gran variedad de plantas -posiblemente sea la sierra con más variedad de plantas de la Comunidad-, y respiramos el aire perfumado de las distintas plantas aromáticas y medicinales, tales como : La sálvia de Mariola, el tomillo, el romero, "l rabet de gat", "l'espigol", "Te de roca", "l'herba sana", "la camamilla", "la pebrella", "la santónica", "la sajolida", "el penical" . . . .
Andamos un poco más de 4'50 horas, 13'50 km., pero por la dureza del tramo de senda (Que por sorpresa nos guió Salvador, con su buena intención para no perder altura en el trayecto de una cava a otra, pero él ya sabe que nosotros, este tipo de sendas no queremos), todos quedamos con ganas de reponer fuerzas, lo que hicimos en el restaurante "El Cancell" de Bocairent.

Después de la comida visitamos la parte antigua del pueblo y les "Covetes", y algunos compraron licor de hervero, de las hierbas de Mariola.

Antonio Giner

CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN AL BENICADELL EL 09-04-2010

Salimos a las 8 h. del punto de encuentro, y a las 9h. 5' llegamos a Beniatjar, con una temperatura de 15º, cielo despejado y viento suave agradable y fresquito; de allí nos dirigimos a tomar la pista forestal con los coches, hasta llegar a la Casa Forestal de Planises a 710 m de altitud, allí aparcamos los coches, e iniciamos la ruta por la senda en dirección al area recreativa de "Les Fontetes", tomamos posesión en los bancos y mesas de madera para tomarnos el bocadillo y demás complementos variados, líquidos, y solidos, los quince compañeros que se relatan a continuación,- hay que resaltar la grata incorporación del compañero Juan Luis Martín- : Daniel Fernandez, Rogelio Domingo, Juan Crespo, Jesús martí, José Mª.Gonzalez, Vicente Andreu, Agustín Aguilar, Eugenio Cardona y su esposa Amor, Vicente Soler, Agustín Munilla, José Antonio Ibañez, José Mª. Osca, Juan Luis Martín y Antonio Giner. La ruta ya fués descrita en la anterior crónica del 17-04-2009, solamente mencionaré que es una ruta maravillosa por su trazado, vegetación variada y exuberante, es una magnífica atalaya entre Valencia y Alicant; llegado a una altura, cinco compañeros -que podemos denominar "Grupo B"- siguieron andando por la zona intermedia de la montaña, y los diez restantes llegamos primero a la "Nevera" -es grande, profunda y se conserva bastante bien-, y después continuamos hasta alcanzar la cumbre a 1.1o4 m., en cuyo trayecto y en la cunbre hay unas vistas super expectaculares, en la vertiente Norte se divisa el valle de Albaida, el pantano de Bellús y el interior de la Costera y el circo de la Safor, y por la vertiente Sur el pantano de Beniarrés, el valle del Serpis, con la Sierra Mariola y Aitana.Entre una vertiente y otra se divisan 18 poblaciones Esta excursión dentro de nuestro repertorio de excursiones seleccionadas, la clasificamos en el grupo de las diez emblemáticas y clásicas del excursioniusmo valenbciano. El que no haya podido venir en esta ocasión, la podrá disfrutar el próximo año. Al medio día repusimos fuerzas en el restaurante de Castelló de Rugat, con calidad y presentación, y como de costumbre el precio del menú del día. Antonio Giner
CRONICA DE LA EXCURSION A LOS OLIVOS MILENARIOS EN CANET LO ROIG
Llegamos antes de lo previsto a Canet Lo Roig, concretamente a las 9 h. 40', y aunque al principio hubo un poco de confusión en el punto de encuentro, el tfno. movil sirvió de enlace, y una vez todos agrupados iniciamos la ruta desde el lavadero y Font de la Canal; a pesar de no asistir diez compañeros de los considerados habituales, hoy han venido catorce senderistas, entre los que hay que destacar la grata incorporación de los dos de Castellón José Claudio y Antonio Alegre, y la reincorporación de Carmen Gisvert, los otros asistentes fueron: Eugenio Cardona y su esposa Amor, Vicente Soler, Javier Artero, José Capilla, Luis Martinez, José Antonio Ibañez, Daniel Fernandez, Juan Crespo,Rogelio Domingo y Antonio Giner.

Canet Lo Roig es un pueblo de la comarca del Baix Maestrat, está asentado sobre una colina de arcilla rojiza a 329 m. de altura, consta que fué habitado en la edad del Bronce, la mayoria de los vecinos se dedican a la actividad agrícola, fundamentalmente al cultivo de los olivos y algo de almendros y granjas de cerdos y pollos; nos quedamos todos maravillados que prácticamente casi todos los campos de olivos estan perfectamente cultivados y sin malas hierbas, con la tierra aplanada por rulos para facilitar la recolección de la aceituna que se destina fundamentalmente para obtener aceite.

La ruta de "Los Olivos Milenarios" duró más tiempo de lo previsto no solo porque nos desplazamos a otra zona fuera de la ruta circular -por indicación de un vecino del pueblo-, sino porque además los fotógrafos se hincharon a hacer fotos a los distintos ejemplares e olivos, y más que senderismo fué un paseo fotográfico en la primera mitad del tramo; más adelante pasamos por la "Font de la Fontanella" y después por la Ermita de Santa isabel, construida por los cristianos después de la reconquista en el Siglo XIII -actualmente reconstruida- precioso lugar -toda la construcciones con piedra- con el anexo de barbacoas-paelleros, fuente con agua fresca, bancos y mesas de madera, con cuatro majestuosos plataneros, para crear sombra, y el gran pozo manantial y la senia, norias para la extracción de agua que aprobechan la fuerza animal.

Dabido a que acabamos la ruta a las 13 h. 30', declinamos hacer parte de la ruta circular al Rio Cérvol y sus Molinos, que tiene 15 km., con una duración aproximada de 4h. 15', manifestando el deseo de hacerla en Noviembre, ya que aceptamos la invitación de los compañeros de Castellón José Claudio y Antonio Alegre de que ellos se encargarian de la comida del medio dia, con productos naturales de la zona -fundamentalmente provenientes de la caza- y condimentados por experto en dichos guisos.

Después unos cuantos nos dirigimos a Xert a visitar la destileria de Julian Segarra - que según nos dicen es la más prestigiosa y afamada del mundo-: para que tengais una ligera idea, para visitarla cada persona tiene que pagar 50€, por grupos hasta 6 personas maximo, los distintos licores y cremas oscilan el precio entre 55 y 65 € la botella, y los afamados brandys o coñac, los precios son : 2.450 € , 6610 € y 10.640€ la botella de 1 l.; naturalmente nosotros no pasamos dentro de la destileria pero si que tubimos una conversación informativa con Julian, que amableme y simpaticamente nos detalló procesos y orígenes de tan apreciadas y cotizadas bebidas espirituosas, cuidadas profesionalmente, y elaboradas y conservadas desde hace muchas decadas en el caso del coñac.

Degustamos un suculento menu en el restaurante de la población de Xert, y algunos después de la comida compramos aceite y otros productos de la zona, y nos desplazamos a San Mateu, visitando las casas solariegas y la iglasia arciprestal -toda de piedra- datada en 1725 - no se si como obra nueva o reconstruida- y sus preciosas vidrieras y rosetón.


INFORMACIÓN Y ACUERDOS DEL DÍA

Dado que el día 09-04 la mayoria de nosotros estamos desplazados en apartamentos y chalets, la excursión que propusimos para Ademuz se aplaza al 16-04, por si alguien quiere pernoctar una noche lo pueda hacer, y el día 09-04 haremos la excursión al Benicadell desde Beniatchar. Por lo tanto la programación para el 9 y 16 es:

09-04 - Beniatjar : El Benicadell (El Guia será Salvador Tormo) - - - - el punto de encuentro :Ruta nº 4
16-04 - Ademuz : Ademuz: El Pico Calderón, y al dia siguiente :El Rio Bohilgues, o el Rio Ebrón, o la ruta del Turia -a decidir-, el guia será Agustín Aguilar , el punto de encuentro:Ruta nº 3

Saludos y hasta la próxima excursión, que la semana proxima por ser Semana Santa será el próximo martes día 30 de marzo.

Antonio Giner

*************************************************************************
CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN DESDE RÓTOVA DEL MARTES 26-03-2010

Llegamos a las 9h. 30' a Rótova, con cielo despejado, 15º temperatura y con viento fresquito -pascuero- sin llegar a ser frio, agradable; de inmediato hemos iniciado la ruta los senderistas que se relacionan: Salvador Tormo, Jesús Martí, José Mª.González, Eugenio Cardona, José Mª. Osca, Francesc Martí y Antonio Giner.

El pueblo esta elegantemente urbanizado, con casas renovadas y nuevas con calidad y gusto en la construcción; el cultivo agrícola predominante son los naranjos; pertenece a la Comarca de la Safor, y por estar cerca de Gandia, en la época de auge y crecimiento económico, con los trabajos y servicios prestados han sido los ingresos más importantes de la población.

Iniciamos la ruta coincidiendo con la Ruta de Los Monasterios -Sant Jeroni de Alfahuir, Monestir de Lluxent y Simat de Valldigna-, pronto cruzamos el Rio Vernisa sobre unos pilones construidos exprofeso, el rio lleva un caudal considerable de agua limpia y trasparente, que mana de los diferentes manantiales y fuentes de la sierra proxima, a la cual nos dirigimos por su margen derecha en dirección a la Font -yo diria manantial- de la Galeria, pues el agua mana de una galeria que se excavó ampliando una grieta en la roca de la montaña, -la galeria tiene más de 20 m. de profunda-, pasamos por la zona de "Reserva de microflora", - no describo la diversidad de plantas porque nombraria una docena y quedarian muchas más por detallar-, y la verdad la ruta que discurre por senda con buen firme, es un paisaje idílico de una belleza extraordinaria, después nos dirigimos hacia el "Pico del Aguila" - este tramo de subida y bajada no es apto para princpiantes-; llegados arriba, desde allí arriba hay unas vistas panorámicas preciosas; después nos dirigimos a lo que queda del castell de Borró, fortificación construida sobre un montículo, cuyo subida es mas asequible, y la vuelta la hicimos por el Barran Blanc, pasando por la "Font del Castell" -posiblemente de donde se abastecia-, continuando por una bonita senda con frondosa y variada vegetación. El agradabel murmullo del discurrir del agua por el riechuelo nos acompañó en la ida, y algo en la vuelta, hacindo más agradable la ruta, y posibilitando refrescarse con sus limpias y trasparentes aguas, bien el rostro o todo el cuerpo, pués tiene algunas pozas tentadoras, que en los dias de calor será un aliciente más.

Esta ruta la dejamos clasificada como las otras que tenemos como" Seleccionadas", y que volveremos a recorrerla para que en otra ocasión la disfruten otros compañeros que ahora no han podido venir.

Después de reponer fuerzas en el restaurante de Rótova, nos dirigimos a visitar el majestuoso Monasterio de San Jeroni de Cotalba, cuya construcción se inició en 1338, continuando en distiontas fases su ampliación y construcción hasta el Siglo XV, desde la amortización de Mendizabal pertenece a los Trenor; es visitable los dias 3,4 ,5 10 y 12, y después los jueves y sabados no festivos, nosotros no pudimos entrar por estar cerrado, pero no descartamos visitarlo algún día.

INFORMACION Y ACUERDOS VARIOS

Los compañeros que manifestaron intención e ir al Camino de Santiagio, comentaron que por ser año Sto. Compostelano, va asistir mucha gente al Camino, y por ello proponen:

1.-Iniciar la Salida más pronto que otros años, concretamente el día 09-05, y el regreso a Valencia el 20-05.

2.-Dado que todos los que han ido al Camino ya tienen la Credencial de la Compostela, unos han hecho el Camino Completo, el del Norte o el Francés, y otros han hecho el Francés parcial -a unos les falta un trozo por aquí, a tros un trozo por allá-, pués bien que los trozos que le falte a cada uno que se los complete particularmente cuado quiera y pueda, y hacer para todos un único camino que no hemos hecho, el Camino Primitivo - que es el más bonito-, discurre por Asturias ,Lugo, y después se junta con el Francés un poco antes de Melide; un compañero comentaba si hacer el Camino del Norte, pero el Camino del Norte es mucho más largo, y se necesitan 4 o 5 días más.

3.-En la sobremesa de la próxima excursión se irá concretando, y se quedará en un día y hora para tratar de concretar el tema.

Saludos y hasta el proximo viernes día 9 de abril que iremos de excursión al Benicadell.

Antonio Giner
*********************************************************************************
GRUP DE SENDERISME Divendres, 12 Març 2010
Barranc de l´Almanzor Almedíjar ( Alt Palància )
“El paraís de les sureres“dins del Parc Natural de la Serra Espadà.
Comencem a caminar des del poble d´Almedíjar no massa enjornet a 5º on hi arribarem al´hora de dinar a 8º. Cel ennuvolat tot lo matí, humitat i llebejada en lo més alt, més suau en la vall. Els dèsset viagers de hui hem tingut un acompanyant sorollós: un riallet gojós d´aigua viva i molt neta que discorre rostària avall amagat entre les mates i baix una capa vegetal verdenca en els seus safarejos naturals, tot baix un fondo ennegrit d´algues allargades que s´engrunsen al ritme del cabdal.
El recorregut ha segut tot per senda de pota o camí de ferradura del color del rodé, sempre amunt i avall, poc horizontal pero en general comfortable i segur per al caminant. L´única dificultat ha segut haver de fer varis guans al riallet sense cap novetat. ElBarranc ens ha avisat, al pas, de desviacions a racons ben senyalisats com Los Pinos, la Fuente del Almanzor (aigua calcàrea té est entorn)), Caseta de Carbonero, Balsa del Molino, Azud del Estrecho o La Castañera.
D´este darrer lloc hem de dir que es tracta d´un castanyer molt antic que naix ab moltesbranques des de terra i que ne conserva 17, totes grosses i potents encara que ara apareixen nues, i això que en tenia moltes més, ara talades. Eixemplar únic que dona peu a un grapat de fotografies de la colla.
S´ha de dir que l´ensomiament que produïx el barranc que hui hem conegut és comparable a lo millor de lo millor que nostre grup ha conegut en sa ya consolidada història. La surera és un arbre majestuós, ample, vert fosc ab molt de fullam i molta fusta. I quan s´ estén per valls sanceres és un goig per a la vista. Hi ha, fins i tot, eixemplars únics, grans, ab cops alts, cridaners. Això sí, molts dels surers que hem vist han segut “descamisats” per a l´aprofitament del suro, el qual costa de créixer al voltant de nou anys.
A més, el paisage del voltant no roman arrere. En un món – ara ple d´humitat i frescor hivernals - de tots els tons del vert hi trobem bòva[1], estepa negra[2], ginebres[3], falagueres[4], hedra, aixara[5], lletera[6] (també coneguda com lleterola), carrasca i mil matolls més. A banda, arbrat com pins de tota mena, castanyers i armelers que ara són un plaer de vore´ls tots florits i aspecte blanquinós.
Aigua. Arreplegada i almagacenage. Donarem dos eixemples que hem vist de fer be les coses. Primer, dos depòsits enormes en plena naturalea camuflats en l´entorn pel seu color vert. Segón, montanya amunt, un marge afondat al costat del camí on s´encarrilen les aïgues de pluja i se retenen en un safareig de reduïdes dimensions que, indubtablement, és l´abeurador perfecte per als animal que viuen al voltant, dels quals –per cert- hem vist en el terreny senyals pertanyents a esquirols[7] i a alguns mamífers mijans.
Caldrà afegir que hem transitat per un PR que passa al peu del Pic Cullera, de 979m i que s´hem topetat ab un terreny d´abundoses roques trencadices i fins i tot una d´ellesjagantina de mercuri cinàbric. Les montanyes de l´entorn son altes en comparança del poble d´ orige de hui que està a 411m sobre la mar. Total han segut 12 kms de plaer-plaer.
La parte circunstancial del día viene dada por un almuerzo pantagruélico, bien aposentados sobre una enorme roca caliza rojiza llena de pequeños charcos en su interior. Al final el bocadillo pasa a segundo plano, siendo superado por los aditivos entre los que destaca ese delicatesen dulce del final que alguien aporta y al que nos estamos acostumbrando. Un compañero sugirió -hiperbólicamente- que nuestro senderismo está siendo sustituído por el “almuercismo”. No se le tiene en cuenta porque sabemos que lo dice “de buena fe”, sólo para epatar.
La comida del mediodía. ¿Qué diríamos de la comida del mediodía? Pues que fue en un bar-restaurante ya conocido de la localidad donde nos atienden bien. Y donde repusimos fuerzas contentos de la visión panorámica que nos llevábamos puesta de un entorno delicioso. Alguno se llevó también el recuerdo de un arañazo mejillero que una ramita aviesa tuvo a mal conferirle. Pecata minuta.
No debe quedar sin mencionar que Almedíjar tiene interesante producción de aceite, quesos y también de vino. Tuvimos ocasión de visitar luego de comer una moderna bodega a las afueras del pueblo donde conocimos esta faceta productiva. Y también hemos de relatar que, al regreso matutino para comer, pudimos vivir en primer plano cómo un pequeño camión remolque pudo sortear en una calle angosta la figura de un turismo aparcado en la misma. Tan estrecho estaba todo que tuvimos que esperar a la forzada maniobra para poder pasar en nuestra condición de peatones.
Recordemos también que la localidad que nos ha acogido fue reconquistada en el año 1.238 (el mismo que la ciudad de Valencia) y que fue habitada al alimón por cristianos, judíos y moros. Quedan restos típicos como callejones sin salida[8] de tal época. El pueblo tiene algo menos de 300 habitantes y ostenta como patrona a la Divina Pastora aunque la bonita iglesia del S XVIII sita en la Plaza Mayor, con su interesante vidriera, está dedicada a Nuestra Señora de los Ángeles. El gentilicio de sus habitantes es almedijanos.
Los premiados hoy con su presencia proceden de cuatro comarcas valencianas.
L´Horta Amor y su esposo Eugenio Cardona, José María González-Rothvoss, Jesús Martí-Belda, Antoni Giner, Vicent Soler, Àngel Martín, José Vicente Llorens, Daniel Fernández, Rogelio Domingo, Vicente Andreu, Juan Crespo, Agustín Munilla, Agustín Aguilar.
La Ribera de Xúquer José María Osca
La Safor Salvador Tormo
Camp de Túria Rafael Alcayne
I açò ha segut tot. Fins a sempre, amics.


[1] Enea
[2] Jaguarzo
[3] Enebros
[4] Helechos
[5] Jara
[6] Lechetrezna
[7] Ardillas
[8] Atzucats
*************************************************************************************
GRUP DE SENDERISME Divendres 5 Març 2010
Zagra (Tuejar): “Ruta dels avions lluntans”
Pertany dicha aldea ¿abandonada o tan sols solitària ? de Zagra a la comarca Los Serranos, dins del Alto Turia. Encara que conserva unes poques cases grans, en aparent bon estat.
Cel ennuvolat, 6º a l´arribar i no molts més al concloure. Suau vent de ponent. I al remat, lo que a l´inici tan sols purnejava ha segut pluja oberta. Gràcies que ya tornàvem. Perque hem mamprés des de Zagra creuant un pontet sobre un riu Túria, sorollós quan s´estretava el seu càixer[1] i més dolç quan omplia plàcit de bat a bat els seus carcavons[2]. I tot fruit d´un hivern gojós de pluges i neus. El seu abundós cabdal oferiael color de la terra que l´envolta.
Camí ample conegut com Camino de Zafra, i cómodo d´anar llevant de les continues pujades i baixades, les quals han “trencat” les cames a més d´un senderiste. Mig hora de caminar i un alt per a fer un mòs ab el goig de sempre. Els 14,5 kms de hui ens han dut per fi a la vista lluntana d´u dels ramals del pantà Benagéber. I, ¿qué hem vist pel camí?
Ans de res molt de vert, pins (adults i planters) i matolls de tota mena. També unes roques jagantines de color rogenc ab vetes d´aspecte argentífer algunes de les quals jaïen[3] trossejades per terra, per lo qual millor caminar per l´atra vora del camí, no siga cosa que li done per caure ara… Lo més cridaner del jorn ha segut quan uns quants companyons de la colla han vist a mijana distància una baconada[4] d´uns quinze javalins jóvens que s´endinsaven pel mont.
Y hemos pasado por una aldea totalmente derruída conocida como Olmedilla. Restos de casas que reflejan su desnudez en muros de mampostería y vigas de madera. ¡Pensar que aquel idílico rincón recogió en su día hálitos de vida y que algunas personas contemplaron extasiadas desde su ventana el curso ancho y descendente del río en un paraje solemnemente verde!
No muy lejos está señalada con azulejos modernos la Fuente Conejos y también cerca se encuentran abundantes almendrales totalmente florecidos con contraste precioso entre flores de color violeta y blanco, incluso mezclados en un mismo árbol.
El amable y esforzado paseo se ha visto finalizado cuando un cartel rústico decía algo así como: Peligro, abejas. En efecto, en su inmediación hay abundantes colmenas. Y por si acaso hemos dado media vuelta y a regresar (nos esperan dos horas de caminata) para comer.
El menú ha sido en un popular y agradable local de la cercana Chelva dónde ha finalizado con un buen café y –los afortunados- con un buen postre casero. Claro que se ha hablado de todo, como siempre. Pero ya despunta un tema: la fecha prevista para el Camino de Santiago de este año está más cerca y hay que ir concretando itinerarios y participantes. Por cierto que el restaurante de nuestra comida tiene un nombre peculiar cuya historia hemos conocido y que se remonta, burla burlando, a dos generaciones atrás. La atención recibida y el precio han sido del agrado de todos. Y el chupito final –sin alcohol- obsequio de la casa, también.
Los beneficiados hoy con su presencia han sido quince, a saber:
La Ribera de Xúquer José María Osca
L´Horta José María González-Rothvoss, Vicente Andreu, Pilar y su marido José Vicente Lloréns, Antoni Giner, José Antonio Ibáñez, Àngel Martín, Francesc Martí, Amor y su esposo Eugenio Cardona, Luis Martínez, Agustín Munilla, Rogelio Cardona, Jesús Martí-Belda.
¿Per qué el nom de la present crònica? Puix perque a lo llarc del matí ha segut constant el trànsit d´avions, alts, molt alts, que quasi no s´escoltaven pero cal deduir que allò és zona habitual del seu recorregut. Vore´s no s´han vist perque l´orage estava núvol pero estar, estaven.
Fins a sempre, amics.
ANTONIO GINER

***********************************************************************************
CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN AL VALLE DEL CABRIEL EN ENGUIDANOS EL VIERNES 26-02-2010
Salimos a las 8h. 9' del punto de encuentro, y a las 9h. 30' ya estabamos en Enguidanos, con una temperatura agradable de 7º, viento suave y cielo despejado; nos encaminamos a la "Ruta de las Chorreras" los dieciseis senderistas que a continuación se relacionan:
Vicenter Andreu, Juan Crespo, José Mª. Gonzalez, Rogelio Domingo, Francesc Martí, Eugenio Cardona, Luis Martinez, Quique Vidal, José Mª. Osca, Agustín Aguilar, Agustín Munilla, José Vte. Llorens, Javier Artero, José Antonio Ibañez,Rafael Alcayne, y Antonio Giner.

Enguidanos es una población a 86 km. de Cuenca y 155 km. de Valencia, está a orillas del Rio Cabriel, y al pie del cerro donde está ubicado el castillo imponente, que data del siglo XI -fué conquistado a los moros en 1185-; el pueblo está rodeado de montañas, en un paisaje de fantasia, ya los griegos lo definieron como "lugar de abundancia de aguas", y es que Enguidanos esta bañado por numerosos rios y manantiales como: El Rio Mira, San Martín, Narboneta, Guadazón y Cabriel, - por eso hay una ruta de "Los cuatro Rios" de 20km., que puede ser que algún día decidamos hacerla.

Después de haber andado un rato con el fin de encaminarnos por la "Ruta de las Chorreras", no pudimos acceder a la otra parte del Rio por el paso natural, que esl un pequeño puente y a continuación un baden, que estaba inundado por la crecida de las aguas del rio, que no bajaban limpias y trasparentes -como es habitual-, sino rojizas por las lluvias de los dias anteriores. Por fin pasamos a la otra parte del Rio, unos que habian seguido por la marjen derecha del Rio pasarón por encima de una minipresa, y otros subiendo y bajando al puente de la carretera que une Enguidanos con Mira, pero al poco rato nos pasó aquello de "Mi gozo en un pozo", y en nuestro caso una charca, pues dicha charca era lo suficiente grande que nos impidió el paso, y tuvimos que retroceder. Nuestra imaginación y memoria actuó de inmediato, y nos encaminamos hacia el inicio del PR-CU -50, que habiamos visto antes, y que es la "Ruta de la Hoz del Agua y Hoz Cerrda", que es una ruta circular, con una pendiente continuada, suave al principio y más pronunciada después, llegando al punto más alto a los 4km., a partir de allí ya fué de bajada o semillano; la ruta discurre por un paraje emblemático de la zona, con diferentes fuentes que afloran de las grietas de los barrancos u hoces labradas por el agua por la erosión provocada durante miles de años, como Las Fuentecillas, las Fuentes de Marcial o el Manantial de Villaescusa.

A las 14h. 30' llegamos al Restaurante "El Cabriel", despues de haber andado durante 4h. 30', y haber recorrido 14'70km.,y como es habitual haciendo una parada de 30' para comernos el bocadillo y demás, y a partir de las 12'30 dos paradas de 5' para hidratarnos con agua fresca -propia o del lugar-; en dicho restaurante degustamos comida típica de la zona, además del menú del día.

Después de comer unos compañeros que no tenian la prisa de otros, se acercaron por la carretera en el coche y andaron despues hasta llegar a las chorreras, de ahí las esplendidas fotografias que José Mª. González nos ha remitido.

Saludos y hasta el proximo viernes

Antonio Giner

*********************************************************************************
CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN DEL VIERNES 12-02-2010 AL "NACIMIENTO DEL RIO PALANCIA"

Llegamos a las 9h.50' al area recreativa de la "Fuente de los Cloticos" en Bejís, con una temperatura de 1º y con un viento fresco, con velocidad un poco más alta de la prevista de 12 km./h., que fué disminuyendo a lo largo de la mañana, pero que podemos decir que estaba dentro de los límites para poder andar, la temperatura si que alcanzó los 5º como estaba previsto; dado que el area recreativa además de paelleros y barbacoas, bancos y mesas, dispone de un recinto cubierto con chimenea y banco corrido alrededor, de libre acceso, lo ocupamos de inmediato para tomarnos el bocadillo, bebidas y demás complementos de comida, y así pudimos comer tranquilamente y a resguardo del viento fresco..

Hemos de resaltar la incorporación de un nuevo senderista : Vicente Andreu; el total de senderistas que asistieron a esta excursión fué de diecisiete, cuyos nombres se relacionan a continuación:
Juan Crespo, Daniel Fernandez, Vicente Abdreu, Agustín Aguilar, Javier Artero, Luis Martinez, José Vicente Rausell y su esposa Pilar, José Maria Gonzalez,Jesús Martí, Rafael Alcayne, Miguel Barranco, José Enrique Garcia, José Antonio Ibañez, Francesc Martí, José Mª. Osca y Antonio Giner.

Con el cuerpo reforzado de proteinas, calorias, ect., iniciamos la ruta por el camino forestal rodeados de pinares, y con algun charco de agua completmente helada, y con las bellas vistas de los montes y collados, y especialmente de las majestuosas "Peñas Amador" y "Peñascabia", llegamos a la rambla del "Resinero", con su agua limpia y trasparente y como es una zona de humbria en las orillas estaba el agua helada tomando forma de placas de cristal trasparente; después de este punto empieza la senda bordeando el Rio Palancia, discurre por un entorno de nogales, cipreses, madroños,, carrascas, chopos, matorrsal de ribera del que destaca el rosal silvestre, el rio va con más caudal que otras veces por las nevadas que hubo hace menos de un mes, estas aguas vienen de los acuíferos de la sierra del Toro -que es una estribación del Javalambre-, y afloran a la superficie rio arriba en la zona conocida como "Estrecho del Coscajar" más conocido con el nombre de "Nacimiento del Rio Palancia". Dicha angustura o garganta ubicada en el termino municipal del Toro, es una de las gargantas más expectaculares de nuestra Comunidad, es un desfiladero cuyas paredes alcanzan unos 20 m. de altura, excavado sobre la piedra viva, cuya superficieesta pulida por el desgase del paso del agua, es lo que podriamos llamar un monumento u obra de arte natural, ha sido formado por el discurrir de las aguas bravas en épocas de tormentas y deshielos de fuertes nevadas durante el transcurso de miles de años -desde la formación del mundo tal como lo conocemos-, es sencillamente expectacular y valió la pena vadear varias veces el rio caminando sobre las piedras colocadas a tal fin.

Al regresar tomamos el camino forestal hacia el Toro, con el fín de andar durante más tiempo entre montes de pinares, y al regresar pasamos por la Aldea de "El Molinar", que por personas particulares-amantes del enorno- ha sido rehabilitada, cuyas casas y entorno tienen un encanto especial .

En Bejís al medio día, recuperamos fuerzas con la comida típica de la zona.


ACUERDOS E INFORMACIONES VARIAS

1.-Dado que en la programación se quedó sin progamar una semana en febrero, se acordó hacer la excursión "Al Cañón del Rio Reatillo" desde Villar de Olmos -aldea de Utiel-, el proximo viernes día 19-02, y el viernes día 26-02 haremos la excursión al paraje más bonito y expectacular del Rio Cabriel, desde Enguidanos, cubriendo así la semana que no estaba programada.

2.-Se propuso por parte de unos compañeros que emita los datos de todos los senderistas, a fin de tener los correos electrónicos y nombres de todos, y así poderles remitir las fotos que en las excursiones se dedican a hacer varios compañeros. Si no hay inconveniente por parte de alguien, las emitiré en papel, haré fotocopias y las entregaré.

Saludos y hasta el proximo viernes.

Antonio Giner

***************************************************************************************************
GRUP DE SENDERISME Divendres, 29 Giner 2010
SERRA D´ AGULLENT // AGULLENT (VALL D´ALBAIDA)

LLOC: La Serra d´Agullent és punt de separació de les províncies de Valéncia i Alacant, té una llargària de 12 kms.i en el seu veïnat es troben, d´una banda la Serra de Mariola i per atra el propi Benicadell. La seua alçària màxima és la denominada Covalta, de 889m.
Rep el seu nom de la localitat a la que pertany, molt històrica, donat que conserva restes tant del neolític com posteriorment de les époques iberes, romanes i referències de l´ época musulmana. Al voltant de 2.400 persones és la seua població, i es troba a 360m. sobre la mar. Algunes activitats típiques són el tèxtil, l´embotit i la fabricació de pilotes del joc de pilota valenciana.
ASISTENCIA DE HOY: Nutrida, ya que hemos ejercitado 18 personas, más uno que sólo ha podido incorporarse para la comida de mediodía. Antoni Giner, José Antonio Ibáñez, Luis Martínez, Àngel Martín, Àngel Pividal, Francesc Martí, Joan Crespo, Jesús Martí-Belda, Javier Artero, RogelioDomingo, Amor y su esposo Eugenio Cardona, Pilar y su esposo José Vicente Lloréns, y Agustín Aguilar han representado a l´Horta. Más José María González que sólo ha venido a comer (y a hacer fotos de la comida). De Camp de Túria ha acudido Rafael Alcayne; de La Ribera de Xúquer nuestro habitual José María Osca, y de La Safor el que ha sido nuestro guía (y machacador deportivo de la jornada), Salvador Tormo.
COMENÇAMENT: Hui ha segut tot, més o manco, com sempre. Eixir, fer un mòs pel mont, i tonar-se´n. ¡No patiu, que direm més coses! Per eixemple que la gent ha segut molt puntual en tot moment. Que l´orage ab frescor enjornet, de sol en tot lo matí, de vent de ponent fort continu i fins i tot de calor al migjorn, són l´ambient que ens ha envoltat hui.
El recorregut ha naixcut junt la pròpia ermita de Sant Vicent Ferrer, construcció (del S.XVIII) d´aspecte sòlit i emblanquinat, que té una frontera ab un entrador ab vigues d´aparent fusta baix l´enteulat i allà dalt una menuda bòva que conté una chicoteta campana. Al costat, un cos d´edifici ample, que fa un grup compacte i atractiu ab l´ermita, la cual té un taulell al front que vist de llunt suponem que representa al seu Titular.
Pero fotògraf i croniste no s´encanteu que la colla ya va per allà baix, a tota virolla. Buscant i trovant lo següent.
ITINERARIO: Hemos transitado por un paraje montañoso y rústico todo eltiempo, por rutas cambiantes, desde sendas muy estrechas- sobre todo- y algo en caminos de tierra. Mucho subir, mucho bajar, mucho desgastar las acariciadoras matas (aliagas en abundancia), y sobre todo nos hemos ido acostumbrando a caminar junto a unas pendientes….considerables, llenas de arbustos. Árboles pocos en lo más alto y abundancia de ellos (pinos, cipreses, carrascas sobre todo) en la vertiente que mira al pueblo. Nuestro guía de hoy (¿ó ha sido nuestra imaginación?) ha disfrutado de lo lindo viendo el tiento con que dábamos cada paso, ahí, justo ahí, al lado del cortado…..Nos ha llevado por el Parque Natural Serra Ombría-Pou Clar, hemos pisado a fondo la Senda dels Enginyers-La Penya Alta, la del Torrater, el PRV-121, y hemosvisto a lo lejos el pantano de Bellús, el pico Benicadell (1.104m) y el paisaje a nuestros pies.
Abundantes plantones de pinos observados en lo alto propician la mayor plenitud futura del verdor de esta Serra. Ah, hemos visto con aspecto de abandono en el monte una construcción en forma de barraca con un espacio anexo que, allá arriba, debió tener hálito de vida en época anterior. Son aspectos ensoñadores para el caminante observador.
Dos días atrás nevó en estos montes. Y por ello hemos encontrado a nuestro paso abundantes (aunque pequeñas en extensión) láminas de nieve acumuladas especialmente en los rincones más umbríos.
GASTRONOMIA: a meitat matí hem fet un alt. Bancs de pedra - que per cert no transmitien calor, no – ens han permet una reposició de forces a plaer. Entrepans més els aditius corresponents que no direm per tal de no donar image de galdufs. I, justament entre le pròpies bancades, baixava silent un corrent joyós, un riallet ab quatre dits de toll d´aigua neta fruit de les recents nevades.
El dinar ha estat be. Local ample i tranquil…..fins que hem arribat nosatres. Sorollosos, com sempre. Dinar abellidor acompanyat de molta parla… que no equival sempre a raonament. Temes: 1) qui volia estar Federat, ya ho està. 2) nostre president va a demanar a nostra Associació una ajuda econòmica per a tal destinació, així com per a quilometrage. 3) la proposta de fer alguna excursió llarga que permeta dinar a l´aire lliure no ha tingut èxit donat que alguns……senyorets volen dinar de calent. 4) els que hui han pres chupito o semblant (pocs) han pagat lo mateix que aquells que no ho han fet (¿dormiran be a la nit pensant-ho o es penediran i no tornaran a fer-ho?) 5) un voluntari nostre ha fet repartiment de taronges per al postre, ab molt d´ èxit.
COROLARIO: día bien aprovechado, felicidad general, hoy han sido 9.950mcaminados por plena naturaleza y además no hemos estado solos. En nuestra ruta nos hemos cruzado con otro grupo de andarines, más cicloturistas e incluso con un corredor de fondo.
Damos gracias por haber vuelto felizmente.
FINS A SEMPRE, AMICS
ANTONIO GINER MARQUÉS
**************************************************************************************
BREVÍSIMA CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN A LA CALDERONA EL DÍA 20-01-2009
Iniciamos la ruta por la pista forestal en dirección al mirador de la cumbre de "Rebalsadors" un poco después de las 9h. 40', los siete compañeros que se relacionan:
José Mª. Gonzalez, Jesús Martí, Eugenio Cardona, Amor, José Mª. Osca, Angel Pividal y Antonio Giner.
Un poco antes de las 11 h. paramos en el area de la "Font del Llentiscle" -con sus frescas y buenas aguas de manantial-, donde dimos cuenta del bocadillo y demás complementos; una vez el mirador de "Rebalsadors", donde hay unas vistas maravillosas desde los montes de Javalambre, pasando por siete Aguas, Dos Aguas, y en dirección a la costa la visión de toda la Albufera, y el Golfo de Valencia y al final la montaña de Cullera y más al fondo El Mongó, mar adentro muchos km., realmente es una visión espectacular; despues decidimos por sugerencia de José Mª. Osca, de no volver por el mismo sitio - como siempre hemos hecho-, y volver por la senda de la "Gorrisa", y la verdad nos atrevimos a bajar por dicha senda con buena pendiente pero con piso firme que da seguridad, y resultó una ruta encantadora, pués todos terminaron muy contentos de haberla hecho y de haber ejercitado los músculos especiealmete de las piernas un poco más; con lo que completamos una ruta circular, ya que el final de la senda es Serra, en donde cogimos un coche que se habia dejado allí y fuimos al punto de inicio de la ruta donde estaban los otros coches a unos 2'5 km.
Repusimos fuerzas en el buen restaurante de "El Salt", donde fuimos atendidos correcta y amablemente.
INFORME Y ACUEDOS DE LA ASMBLEA SEMANAL SOBERANA
1.-Dado que ni el lunes ni martes pude contactar con la oficina de las Hoces en Venta del Moro, me llamó sobre las 9´15 la Sta. que atiende en dicha oficina, me informó de la ruta proxima al Rio Cabriel desde Fuente podrida, siendo el recorrido de poco más de 5 km.; le pregunté sobre la niebla y me dijo que "habia una poca, pero como ayer luego se despeja y se queda un día muy bueno", lo que esta claro que habia niebla y nosotros hubiesemos tenido niebla después del portillo Buñol : El Rebollar .Requena, hasta Venta del Moro.
En conclusión certamos en no ir.
2.Informé a los compañeros que he leido en el libro sobre el Valle del Cabriel, donde entre otras cosas describe rutas; os trascribo la ruta que califica como la mejor:
Desde la población de Enguídanos inicia y acaba la "Ruta de las Chorreras", ruta circular de 13'50 km., descripción: "El sendero te acerca a uno de los parajes naturales má bonitos y espectaculares que ofrece el Rio Cabriel en todo su trazado. Tramo de prolongada pendiente del cauce del rio, que el agua ha ido tallando sobre la piedra viva, ocasionando un paraje natural único, con rincones de extrema belleza, cascadas, corrientes, balsas de agua, rápidos, saltos de agua, en medio de una naturaleza viva, colorida, sonra y limpia. Es el Cabriel en todo su esplendor, todo un espectáculo. Y además de poderte bañar en la Playeta, contemplar el Rio Cabriel desde el Mirador".
Y siguiendo las sugerencias del autor: Reponer fuerzas en los restaurantes "El Cabriel" y "El cobijo de los sentidos", donde podrá disfrutar de la variada y sabrosa gastronomia del Valle, además recibir información para hacer otras rutas.
SE ACORDÓ POR UNANIMIDAD HACER ESTA EXCURSIÓN EL MIERCOLES 17 DE MARZO PROXIMO, -esa semana no hay programada excursión-.
3.- También se acordó ratificar el acuerdo de la semana anterior, de que hay que comportarse con disciplina de grupo, ya que por el número de compañeros que normalmente asistimos a las excursiones, es bueno para el buen funcionamiento, siendo la ruta la misma para todos.
4.-Como últimamente de los habituales se ha engordado el grupo de los " voy, no voy", se expresó el deseo de que vuelvan a ser habituales de verdad.

Saluds y hasta el proximo viernes.
Antonio Giner

No hay comentarios:

Publicar un comentario